Traslladant els presos polítics a Catalunya, l’Estat espanyol exhibeix jerarquia davant d’una administració catalana que pot fer poca cosa més que gesticular mentre obeeix disciplinadament. Això és així. Però també és cert que, per primera vegada, Madrid ha hagut de rebaixar notablement el discurs autoritari. No només això, també són perceptibles les primeres esquerdes dins l’aparent monolitisme del règim polític derivat de la transició.
I la baula feble, com ha percebut correctament l’independentisme, és la monarquia. El govern del PSOE, constatada la pèssima imatge internacional de l’Estat espanyol, ha hagut de començar a deixar anar llast simbòlic. Però això implica revertir decisions de Joan Carles I, com l’enterrament del dictador al Valle de los Caídos o la concessió d’un ducat hereditari a la família Franco. El pacte de successió s’està traint, tal i com denuncien -amb raó, des del seu punt de vista- els defensors oficials del llegat franquista.
Per tal de sobreviure, les elits madrilenyes ho sacrificaran tot. Ho han fet amb l’aparença democràtica del seu sistema i fins i tot amb el govern del PP, que s’ha fos sobtadament i sense resistència. Ho faran amb el Borbó, si convé, perquè té massa aspecte de policia dolent; encara que, de dolents, ho siguin tots. En definitiva, ara a la Generalitat els toca fer el paper de carcellers a contracor, com titula Quico Sallés. Paciència. La pròxima oportunitat no està tan lluny.
