Fa anys en una conversa d’allò que en podríem dir professional un periodista de llarga carrera, moltes escates i gens escrúpols que treballava per a un diari “clàssic” de Madrid comentava: “Escriure sobre segons què és fàcil. Escriure sobre ETA i el govern espanyol, per exemple. Pots dir allò que et semble. ETA no es molestarà a desmentir-ho i, si ho desmenteix el govern, no passa res, perquè en aquestes històries no té mai cap credibilitat i tothom està disposat a creure-s’ho tot”. “És a dir -va replicar no gaire convençut un periodista de Barcelona-, que t’ho pots inventar tot, sempre que tinga un mínim de coherència?”. “I si no, també -li va contestar el primer-. Mireu, podeu dir allò que us convinga dir. Teniu tot el crèdit i ells -els uns i els altres- no en tenen cap. “D’acord -va continuar, escèptic, el segon-. Ara imagina’t que t’inventes que ETA i el govern estan buscant una treva, que han obert negociacions. I imaginem també que ETA fa un comunitat negant-ho i que el govern et desmenteix de manera categòrica. Molt bé. No els creurà ningú. Però, si al cap d’algunes setmanes, no hi ha cap notícia de les suposades negociacions, quedaràs en evidència”. “Per què? -va tallar amb autoritat de nou el primer-. Llavors escrius una altra peça i dius que les converses han fracassat pels uns o pels altres. Per un bony o per un forat. I que protesten!”.
Òbviament, informar sobre falses negociacions d’aquesta alçada només podia amagar dues intencions. O traure una gran “exclusiva” falsa o deixar en evidència el govern de torn. I només s’ho podien permetre mitjans “clàssics” -d’aquells a qui s’atribuïa un prestigi- perquè la notícia tinguera un cert ressò.
Les darreres dècades han diluït cada vegada més la confiança en aquest periodisme “clàssic” -ara desbordat per tanta innovació-, que ja no pot mentir amb tanta seguretat en la informació ni impunitat en les reaccions. ETA no tenia cap credibilitat -encara que en algunes qüestions els seus dirigents miraven de ser creïbles-, el govern espanyol, tampoc, però els diaris, que abans sí que comptaven amb el marge d’una certa fiabilitat per part de la societat i, sobretot, dels seus lectors, també l’han perduda.
Tots els mitjans d’informació “clàssics” i alguns dels nous han substituït el vell prestigi, l’antiga credibilitat, per l’adhesió, que guanyen a còpia de fer rodar la bola. Com més grossa, millor. Sembla que els lectors -que són menys, pocs i encapsulats- només paesquen i només toleren l’opinió -confosa amb la informació- que més s’adiu amb la interpretació que ells fan de la realitat. El joc obert, a més, a través d’internet i les xarxes socials, ha donat solta a visions del tot interessades, intransigents, fins i tot delirants, del món. Les mentides s’han catapultat. Ja no es tracta de dir que ETA i el govern espanyol negocien, sinó d’afirmar, sense vergonya, que el president de l’executiu és el cap del comando Nafarroa. I ai de qui ho qüestione! En aquest periodisme “clàssic” -ara desbordat per tanta innovació- ja no hi ha pedacets que tapen cap vergonya. El resultat final de tot plegat és absolutament sectari.
Inserit en aquest “nou periodisme” fa uns dies el diari ABC -que de la gènesi a l’apocalipsi podria mudar el nom i dir-se XYZ- va titular a tota vela i portada: “La llista de Puigdemont. Les exigències de Junts per a fer president Sánchez suposen en la pràctica liquidar l’Estat a Catalunya”. En el format habitual de fotonovel·la que ara caracteritza aquest diari -només perquè es publica cada dia- la portada incloïa un text calat amb les presumptes “exigències”. Les tres primeres fan riure de tan exigents com són: “Seleccions esportives catalanes. Traspàs de la caserna del Bruc. Traspàs de la Jefatura de la Policia Nacional de Via Layetana [sic]”.
Mogut per un ressort, Carles Puigdemont va replicar la pretesa informació al seu compte de Twitter: “Em sembla que el chatGPT inventa menys que no pas la portada de l’ABC. He de dir que no em sorprèn res, però que una trola d’aquesta magnitud fes la portada d’un diari clàssic -d’aquells que se suposa que tenen ofici- ha superat tot el que es podia preveure”.
Òbviament, el diari -perquè es publica cada dia- ABC no es va molestar a mirar de parlar abans amb el protagonista de la notícia, perquè li importava un rave la seua versió i perquè no en caldria una altra. Però sí que es va molestar a replicar la rèplica i va publicar que Puigdemont “no s’ha llegit el programa de Junts”. Ells, sí. Encara sort que saben llegir. Però per la boca i la rèplica mor el rap, perquè una cosa és el programa de Junts -i tots els punts que pot portar al Congrés- i una altra de ben diferent el que Carles Puigdemont podria plantejar a Pedro Sánchez en l’hipotètic cas que tots dos negociaren la investidura del segon.
Òbviament, no hi havia cap “llista de Puigdemont”, sinó alguns punts del programa de Junts, que el diari -perquè es publica cada dia- va atribuir al president “fugado” com a “exigències” sense cap escrúpol. No només això, perquè encara l’ABC interpretava també les intencions de Pedro Sánchez i proclamava: “el PSOE podria donar a Junts la independència en diversos àmbits”.
Ni és veritat ni, encara pitjor, està ben trobat. La premsa de Madrid no ha canviat gens respecte a aquella que s’inventava pactes entre ETA i el govern socialista per desgastar-lo. Podia dir de tot perquè “els etarres no ho desmentiran i ningú creurà el govern”. Però ara el tarquim és de més baixa qualitat. Més brut encara. I els lectors s’han reduït a una parròquia de fidels que es rebolquen en el fem.
Els lectors de l’ABC -perquè s’imprimeix-, poquíssims lectors, estan convençuts que Carles Puigdemont és un bandit colpista i que Pedro Sánchez ha traït mil vegades Espanya i està disposat a vendre-la per tres quinzets. La política ha perdut tota la credibilitat. La premsa “clàssica” -la que sempre ha confós l’ofici amb el vici-, també. Però almenys els lectors -també els més partidaris de la doctrina de la fe- podrien tenir la santa aspiració que no els tracten com imbècils. Per molta vocació d’imbècil que tinguen. Per molt imbècils que siguen.
16
