Un dia em vaig despertar i no vaig reconèixer ERC. Va ser aquest estupor, aquest disgust radical, el que em va forçar a aixecar-me del sofà i ajuntar-me amb altres que se sentien com jo. D’aquí va néixer la necessitat de fer Foc Nou, d’engendrar una criatura que fos capaç d’esporgar les decepcions, de corregir els errors de tots plegats i de tornar a començar. Perquè per a molts companys de viatge, i jo entre ells, Esquerra és més que un partit polític o una marca electoral. ERC és una de les eines essencials per assolir la independència, i és obvi que el camí a la República Catalana no és gaire imaginable sense ella. Si no existís, hauríem de crear una cosa de perfil semblant.
Però essent un instrument de primer ordre, no és només d’això. És símbol d’esperances, és un casal de conviccions i és dipositària d’un somni. Més enllà de la direcció de cada moment, podem dir que ERC és un dels puntals de la nostra identitat. Hi ha persones que han deixat de votar-la a les urnes, però que l’estimen de tot cor, perquè saben que és dipositària de tantíssims màrtirs que s’hi van deixar la pell, literalment, en la defensa de les nostres llibertats i de la decència democràtica. I avui que no és precisament l’organització de moda, cal dir-ho més clar que mai. Les sigles creades per Macià i Companys tenen història, tenen ànima i tenen valors humanístics. Són un compendi de sacrificis i lluites per al país, i també per a la justícia i la dignitat.
Per això, quan de cop i volta et sacsegen, i t’adones que tot això es pot perdre i anar a parar a la paperera de la història, decideixes fer un pas endavant i abandonar la zona de confort. A mi em va passar aquest mes de juliol. Feia anys que havia penjat els hàbits de la política i era un home feliç, centrat en els meus llibres, els meus fills, les meves satisfaccions. L’aparició de tota la brutícia de certes campanyes, la caiguda en picat dels resultats electorals i, sobretot, la col·laboració sistemàtica amb el poder espanyol, van fer-me caure del cavall. I em vaig ensopegar amb molts altres que pensaven el mateix i que, al damunt, assistíem estupefactes a les batusses entre aquells que fins aleshores havien portat la nau. Una barreja de tristor, vergonya, afartament i enuig va ser la llavor que va fer germinar un grup ple de determinació i il·lusió. Tocar fons ens animava a alçar el vol.
La consulta per a la investidura de Salvador Illa ens va fer pensar que ERC no era un cos inert, i que hi havia vida intel·ligent allà dins. Malgrat les consignes dels dirigents (tots d’acord, aquí sí, a investir els socialistes); malgrat no fer-se cap campanya pel ‘no’; malgrat la manca absoluta de debats o confrontacions prèvies, la militància va estar a punt de tombar la decisió, amb un 45% de vots negatius i un 2% de vots en blanc. Allà vam entendre que l’Esquerra Republicana de sempre, la de l’esperit assembleari i la lliure discussió, la de les profundes conviccions democràtiques, la lluitadora i digna filla dels anys trenta, encara bategava amb força en els cors de la bona gent del segle XXI. Res no estava perdut, hi havia partida i calia saltar a la pista de nou. No valia l’excusa de ser un pollastre rostit, calia tornar a les brases.
Aquest despertar el vam compartir molts i moltes al juliol. Vam tenir l’agost per rumiar i parlar, i al setembre va arribar la gènesi, ràpida i enèrgica. Vam triar un nom, clavat al de la Colla del Foc Nou, aquells republicans modernistes que van apel·lar a les consciències de la Barcelona industrial, entre els quals es comptaven el dramaturg Ignasi Iglesias o el polític Pere Coromines. Aquelles ments lúcides volien la regeneració del cos social i cultural, i van triar una expressió d’origen litúrgic que recordava l’encesa del ciri pasqual, és a dir la vida renascuda i el ressorgiment que pot donar una flama neta i brillant. Des d’aquell moment, i en qüestió de dies, ens vam trobar amb una allau de persones que pensaven igual i que no es volien resignar, de cap manera, a veure reduïda Esquerra a una competició de llançament de brossa.
D’un cuc en pot sortir una crisàlide, que acabi convertint-se en una preciosa papallona, plena de vida i de colors esplèndids. De l’estupor republicà que estem vivint aquests dies en pot sortir una criatura nova, que al cap d’un temps alci el vol i ens ajudi a arribar als horitzons més ambiciosos. Només cal que ens ho creguem. Ah, i que siguem molts.
