Un mes i mig després que des dels despatxos de Madrid dels dos grans partits d’Estat, amb la complicitat d’Ada Colau, es decidís qui havia de ser alcalde de Barcelona, aquest alcalde segueix sol com un mussol, amb un mínim històric de 10 regidors. L’alcalde del PSC espera instruccions de la capital del regne per triar soci de govern i evitar-se la dificilíssima gestió política de l’aritmètica variable.
Amb el pas barrat al primer govern independentista de Barcelona, es donava per feta la incorporació dels Comuns després del 23-J al govern de Jaume Collboni. De fet, el primer cartipàs està fet ad hoc per sumar-hi els d’Ada Colau en àrees que es poden desdoblar en regidories com emergència climàtica, urbanisme i memòria democràtica, ara amuntegades en quatre tinències d’alcaldia. Tot estava lligat, i el PP, desactivat després d’haver donat els seus vots per salvar Barcelona del separatisme. Però el resultat de les espanyoles no podia ser més diabòlic per a Collboni.
Els seus socis habituals han d’esperar a la decisió de Madrid perquè el PSOE està en mans de Junts, un partit que no a hores d’ara no té cap incentiu per oferir als seus electors que justifiqui investir Pedro Sánchez i evitar la repetició electoral. I si bé Junts desvincula les negociacions espanyoles de Barcelona, és evident que un hipotètic acord entre PSC i Junts a la capital del país no està descartat. Donaria estabilitat, amb majoria absoluta, al PSC, i a Junts li retornaria una institucionalitat que va perdre sortint del Govern. Ara bé, l’equació de Barcelona només seria un complement d’un acord que els junters vinculen a aspectes relacionats amb el conflicte polític. Si Trias per Barcelona i Collboni no governen plegats, l’alcalde sempre té l’opció de sumar als Comuns també ERC. Una combinació també possible, però amb uns costos elevadíssims per als republicans a no massa mesos d’un nou cicle electoral a Catalunya.