Deia l’escriptor José Luis Sampedro que una societat que substitueix benestar per benefici és l’exponent d’una societat en greu decadència. Sospito que encara no existeix una paraula per descriure el que li està passant a Espanya en aquests darrers anys (tot i que l’humorista Aleix Saló va proposar el terme Espanyistan). En pocs dies hem sabut que alts càrrecs del govern de Múrcia, entre els quals el conseller de Salut, alts càrrecs i 400 alts funcionaris s’havien vaccinat saltant-se els protocols, la prioritat de preservar la vida dels interns de les residències i el personal sanitari de primera línia de foc, i el més elemental sentit de la decència. Múrcia, una regió on Vox obté resultats espectaculars (28,16% a les darreres generals, primera força política) ja va ser coneguda per escàndols com ara els abusos de tota mena (també sexuals) contra els seus jornalers en les seves plantacions o tenir un dels percentatges més elevats d’economia submergida o fracàs escolar. Tanmateix, sembla que és un dels llocs on més intens sembla el patriotisme i constitucionalisme espanyol, aquest que certa esquerra postmarxista catalana, considera tan cosmopolita
El segon escàndol, també lligat a la vaccinació, és que una part de la cúpula militar, tan valents ells, i tan presents a les conferències de premsa en un primer moment en què la lluita contra el virus semblava una mena de guerra, també s’han saltat el torn i s’han posat el vaccí d’estranquis. Els qui tenim certa edat, no podem deixar de pensar en el Sargento Arensivia, el personatge creat per l’enyorat ninotaire Ivà que a Historias de la Puta Mili descriu amb una precisió desconcertant el tarannà i paper d’un exèrcit que parla de valors, patriotisme, Constitució i unitat, i que actuen quotidianament com han fet sempre… Algú es podria preguntar si en aquest xat on demanaven 26 milions d’afusellats (tots els que els cauen malament, més de la meitat dels residents al seu país) ho deien per no haver de fer cua per ser vaccinats. Tenint en compte que es tracta d’un exèrcit que no guanya una guerra des del segle XVII i que només sembla apte per reprimir civils desarmats (i amenaçar governs democràtics), és obvi que no fan sinó mostrar una absoluta prescindibilitat en moments en què calen metges i sobren uniformats amb medalles obtingudes per colpejar àvies.
El tercer és un altre escàndol no recent, encara que sí assistim a la segona dosi. L’expresidenta Cifuentes, recordant-nos el tràfic de màsters i titulacions universitàries entre certa nomenklatura política. Recordem, per posar un exemple, els miracles acadèmics de Pablo Casado o Froilán de todos los Santos en un país on només els pringats estudiem, i on un bon cognom val més que dos doctorats (o que un bon cognom, et pot regalar dos doctorats sense fotre brot).
I podríem afegir: els principals beneficiaris dels contractes de la Covid (i previsiblement de la pasta europea) seran un Ibex-35 que, segons el sindicat d’inspectors d’Hisenda paguen al voltant del 7% dels seus beneficis sobre l’impost nominal a les empreses (un 25% nominal i un 25,6% reals), mentre que des d’empresaris ultrarics tèxtils fins als més insuportables youtubers fixen residències a llocs inversemblants a fi de no poder contribuir a pagar vaccins, hospitals, personal sanitari o recerca mèdica. Bé, on sembla que sí contribuïm tots és en el manteniment de la seguretat, els majordoms i la manutenció de l’excap d’estat fugat i protegit com les joies de la corona.
En altres paraules, Espanya és un país on funciona encara l’antic règim (dret de cuixa inclòs, almenys a les plantacions de Múrcia). Una minoria de privilegiats exempts d’impostos, amb grans dosis d’impunitat, protegits per togats, uniformats i mitjans blanquejadors i cortesans, on tota activitat productiva es veu com a poc honorable, tota diversitat un acte contra natura i les relacions socials es fonamenten en el lema “no sabe usted con quien está hablando”.
Ara bé. Com s’aguanta tot plegat? Aquest és un misteri que en ple segle XIX el mateix canceller Bismark es preguntava irònicament: “Espanya és el país més fort del món perquè s’ha tractat de destruir a si mateix diverses vegades sense aconseguir-ho”. Tanmateix, la història d’Espanya no comença, com proclamen propagandistes transvestits d’historiadors, amb “Isabel i Fernando”. John Darwin, en un interessant llibre de 2008, After Tamerlane: The Rise and Fall of Global Empires, 1400-2000, encetava el llistat d’imperis fracassats amb Espanya. Castella es troba, més per casualitat que per mèrit, amb un imperi a Amèrica, i des del primer moment, es converteix en un addicte a una dinàmica econòmica extractiva. L’imperi li serveix per extreure metalls precisos que dilapida en absurdes aventures europees i guerres de religió, mentre que internament imposa una uniformitat religiosa (expulsant jueus i musulmans) i tanca fronteres per esdevenir una mena de monestir aïllat incapaç d’adaptar-se a la modernitat i enemic de la ciència. Quan es va quedant sense imperi, ja al segle XIX, perd l’enèsim tren de la modernitat, i en tot cas es dedica a explotar la seva pròpia població i les nacions assimilades, que a més, són les úniques productives.
És així com es va configurant una essència espanyola fonamentada en el parasitisme, una cultura d’antic règim, cert complex d’inferioritat (sublimat a partir de patètics gestos de superioritat i suficiència) una tendència a la bipolaritat, i una terrible esterilitat com a Estat, amb el sempitern terror vers la modernitat. També persisteix el fanatisme religiós reconvertit en nacionalisme. L’odi contra els Països Catalans és això, monoteisme talibà que es fa passar per constitucionalisme, i que tanmateix, no enganyaria Noah Harari, que veu en les ideologies contemporànies, també el nacionalisme, una sublimació religiosa, especialment dura en un país on el catolicisme ha tingut un paper molt reaccionari, on l’Estat el continua blindant (misteriosament s’està salvant de les investigacions sobre abusos sexuals), i no seria d’estranyar que la seva cúpula també tingués accés irregular i prioritari als vaccins.
Si Espanya sobreviu és per sort. Com a imperi decadent, probablement si hagués participat en una de les dues guerres mundials, difícilment s’hagués mantingut una unitat absurdament artificial. Durant la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit volia participar al costat dels alemanys. Tanmateix, era obvi que hagués estat fàcilment derrotat pels aliats, perquè era un exèrcit concebut per disparar contra civils desarmats o gasejar amb armes prohibides tribus del Rif deficientment armades. Franco va demanar a Hitler participar en la Segona Guerra Mundial amb demandes impossibles (quedar-se bona part de les colònies franceses i que l’armament i subministres anessin a càrrec de Berlín). Els alemanys, que ja durant la Guerra Civil havien constatat la incapacitat militar de l’exèrcit van pensar encertadament que això els hagués afeblit estratègicament. Finalment, la guerra freda va salvar per la campana un franquisme que va canviar de bàndol de manera poc honorable, mentre que de tant en tant anava muntant maldecaps als nord-americans (com el trist paper al Sàhara, o l’absurdament perillosa oferta espanyola d’envair militarment Portugal el 1974 durant la Revolució dels Clavells).
L’histerisme espanyol post 1 d’octubre s’explica així, com a una reacció de pànic a l’extinció, a la pèrdua del poc que encara els permet subsistir com a Estat, i com a modus vivendi. Tanmateix, és obvi que Espanya (o Espanyistan, segons l’àcida descripció d’Aleix Saló) té unes institucions deteriorades (de vegades de manera patètica, com la dinastia regnant) i està experimentant, amb la Covid-19 una veritable fallida moral. És coneguda l’anècdota de Cánovas del Castillo mentre s’estava discutint la Constitució del 1876 (que duraria fins el 1923, amb un efímer epíleg el 1930-1931). A l’hora de definir la nacionalitat espanyola, va començar amb la frase “Es español todo aquel que… [en blanc durant uns instants, sarcàsticament va continuar] … no puede ser otra cosa”. Als catalans, que tampoc som precisament un exemple de virtuts, i que constituïm una estranya i diversa amalgama d’equilibris precaris i opinions contradictòries, crec que ens uneix la voluntat de no ser espanyols. No tant per evidents afinitats culturals, personals o familiars, com per la vergonya aliena d’ésser associats a una monarquia bananera.
121 
