És una cita molt ben trobada, i per això se la disputen les fonts: “L’home és amo dels seus silencis i esclau de les seues paraules”. Les dites encertades habituals solen ser de Mark Twain, Oscar Wilde o Groucho Marx. O d’algú anònim que considera un honor cedir-ne l’autoria a un d’aquests tres senyors. La que ara ens distrau ha fet fortuna de fa temps, sobretot entre polítics, i és atribuïda a Aristòtil o “als àrabs”. Tant se val. També Aristòtil, recuperat per Averroes, va influir a l’Àndalus. I d’allà, al cristianisme. Ves a saber, doncs, de qui i d’on ve la dita.
Però siga com siga, l’home -i tutti quanti- és, sobretot, esclau de les seues paraules. Fins fa un cert temps això era sagrat. “Paraula donada”, en deien. La frivolitat -la liquiditat- de la política actual s’explica, en molt bona part, per l’alegria amb què aquest compromís oral ha estat menystingut. Arreu, però, sobretot, en política. Algú com Jaume Collboni pot dir en campanya electoral que només qui guanya les eleccions pot ser alcalde i, més tard, quan les perd, pot reivindicar la pròpia mentida com un ham electoral. “Ja se sap, en campanya…”. Del “Ja se sap, en campanya…” hem passat al “Ja se sap, en política…”. I del “Ja se sap, en política…” hem passat al “Tots els polítics són iguals” i al descrèdit absolut de la vocació, que ara és una de les professions més miserables de tot l’arc gremial.
Tots els partits polítics -sense cap excepció venerable- són ara presos de les seues paraules abans i després de campanya.
El PP, que fa quatre dies s’obria a la possibilitat de negociar amb Junts, a canvi de fer-ho “dins el marc constitucional”, és presoner de la seua semàntica agressiva. Des del referèndum i abans, els dirigents populars han descarregat tota la bilis contra Carles Puigdemont i els altres independentistes catalans exiliats amb epítets tan corrosius com “fugats”, “ultres” i “colpistes”. Què deu haver canviat al món perquè algú vulga negociar amb un “colpista” “dins el marc constitucional”? Encara més. Com es pot negociar amb un “colpista” dins un “marc constitucional”? La contradicció no s’aguanta els pets. El Partit Popular pot negociar amb Vox perquè sempre ha rebutjat considerar-lo un partit franquista -encara que Vox siga més franquista que Franco-, però no pot pactar amb algú que ha definit mil vegades com “ultra” i “colpista”.
El PP és esclau de les seues paraules. Com n’és, d’esclau, el PSOE, que, quan podia prescindir de Junts, en deia de tots els colors per guanyar-se l’adhesió del seu electorat més patriota. Quantes vegades ministres del govern de Pedro Sánchez, ell mateix, o dirigents socialistes de totes les baronies -ara nínxols- han proclamat que l’única cosa que podia i havia de fer Carles Puigdemont era “tornar i lliurar-se a la justícia”? Com es pot demanar el vot o de mirar de pactar amb algú que l’única cosa que ha de fer és deixar-se de romanços i entregar-se?
Els socialistes, a més, s’han cobert de tarquim. Si realment foren un partit d’Estat -a Espanya no n’hi ha cap-, haurien apamat les conseqüències d’haver tret l’alcaldia de Barcelona a Xavier Trias. Si els socialistes -espanyols i catalans- foren patriotes de debò de la seua nació, haurien permès que el guanyador de les eleccions haguera governat la ciutat. Trias hauria estat un revulsiu dins l’estructura interna de Junts. Hauria pogut decantar el partit cap a posicions més “pragmàtiques”. Deixe ací que el lector faça servir l’adjectiu que més li plaga. Ara seria un ariet i un contrapès contra les opinions més “radicals” del seu partit i demanaria acostar-se al PSOE per veure què. A més, dins l’ajuntament el suport necessari del PSC l’hi obligaria. Però els socialistes -espanyols i catalans- es van estimar més guanyar “la segona capital” que neutralitzar, ni que fora relativament, Junts. El “constitucionalisme” és així. Només confia en la pròpia força. La voluntat de convèncer és per als febles. Els dirigents del PSOE i del PSC van menystenir la palanca de pressió que significava tenir collat Xavier Trias. Ara en pateixen i n’han de pair les conseqüències. No tenen res per pressionar Junts. Només la seua retòrica, tant estúpida com agressiva.
Tant esclau de les pròpies paraules és el PSOE com Esquerra Republicana. Els seus dirigents, els d’Esquerra, van fer un bot en el mateix moment que Pedro Sánchez va convocar eleccions espanyoles i van proclamar que calia aturar “l’extrema dreta espanyola”. Amb la proclamació portaven la penitència, perquè una part dels seus votants -dels seus anteriors votants- van fer el pas mental -i electoral- següent i van considerar que, posats a frenar la barbàrie reaccionària espanyola, qui millor que el PSOE o la seua franquícia catalana? Més directe. Si el mateix president de la Generalitat va instar la mobilització electoral per frenar “la involució”, quina autoritat moral té ara ell, el seu govern o el seu partit per negar el pa i la sal a Sánchez? Els van votar precisament perquè l’actual president espanyol es mantinguera en el càrrec. Ara li poden posar condicions?
Finalment, també mor per la boca -com els raps- Junts. Són paraules literals de Carles Puigdemont: “Algú pot confiar en la paraula de Pedro Sánchez quatre anys després? Un senyor que et promet unes inversions a canvi del que sigui i que després té la cara de no complir-les i a sobre gallejar? […] S’ha de ser mesell per tornar-ho a fer”. El president considera que no es pot negociar amb “masovers”: “Jo no vull negociar amb el govern espanyo. Jo vull negociar amb l’Estat, perquè el govern, sobretot si és d’esquerres, no mana. És el masover d’una finca que té un propietari que és el rei, que té uns jutges, un món econòmic poderosíssim, que té un món mediàtic, que té una església, que té un exèrcit… Aquest és el depp state”… Molt bé. Doncs si l’Estat profund no ha fet cap intent de negociar amb el president a l’exili i Carles Puigdemont vol ser coherent, no hi ha negociació amb masovers que valga. Encara més quan Junts vol sortir-se’n, d’aquesta dinàmica i d’aquesta frivolitat, que condemnen i roseguen la política actual.
L’home és esclau de les seues paraules. El polític, no. Però si la política vol recuperar només un bri de la confiança que ha perdut, de la desconfiança que podria fer que Vox guanyara unes eleccions a Espanya, ha de començar a callar més o a parlar al dret. Si la política no és un circ -almenys si alguns dels seus responsables volen que no en siga tant-, ara mateix només hi ha dues opcions: o Pedro Sánchez permet, amb suport parlamentari, que Alberto Núñez Feijóo siga president d’Espanya sense el suport de Vox o noves eleccions al desembre.
Nota al marge no marginal: Vox és franquisme. Tot el que fa des de les institucions on el PP li ha permès arribar té aquesta lògica. La lògica franquista. Quan ha començat a concretar amb fets els seus propòsits la protesta és lògica. I necessària. Però no l’estranyesa. De què s’estranyen els seus detractors?
7
29
