Des que José María Aznar va donar per tancada la descentralització de l’Estat, just en el tombant de segle, ja no hi ha hagut cap manera d’eixamplar l’autogovern de Catalunya. El cadenat madrileny ha deixat els partits catalanistes fora de joc, incapaços de continuar l’estratègia gradualista que havia caracteritzat les dues dècades llargues del pujolisme. Amb el cove buit de peix, Pasqual Maragall i el primer tripartit van intentar la via de la reforma estatutària. Un itinerari que va acabar amb l’enfonsament, per fases, del nou Estatut. Primer amb una negociació a la baixa a Catalunya, seguida del ribot d’Alfonso Guerra al Congrés dels Diputats i amb l’epíleg del pacte Zapatero-Mas. I, finalment, amb l’enderrocament del Tribunal Constitucional. Així va acabar la prehistòria del referèndum de 2017.
El fet és que la política catalana ha rebobinat fins a aquell moment. Torna a quedar al descobert aquell cove sense peix, amb la mateixa cara de perplexitat dels líders polítics del nou independentisme autonomista. Amb dues estratègies oposades que condueixen al mateix fracàs. Junts i ERC van fer possible la investidura més difícil imaginable a partir de pactes que el PSOE no pensava acomplir, un fet que ha acabat generant discursos histriònics a Madrid. D’una banda Gabriel Rufian jura fidelitat eterna a Pedro Sánchez i el seu govern en cada sessió parlamentària i, de l’altra, Míriam Nogueras es passeja per les televisions madrilenyes amb una ruptura sobreactuada que deixa les coses com estaven. Tot plegat, amb un resultat de zero. Millor dit, de dos zeros.
En definitiva, el PSOE ni vol ni pot fer concessions. I el que ve és una majoria PP/Vox -o, potser, Vox/PP- que, inevitablement, farà inviable l’acció política dels partits del cove buit. I aquell dia s’haurà girat un altre full de la història de Catalunya.
