El cop de porta del Tribunal Suprem al recurs de la Generalitat a la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística, que obliga a impartir un mínim del 25% de classes en castellà a l’escola torna a posar, tossudament, la realitat de la nostra classe política sobre la taula.
Com explicava en aquest interessant enfilall a Twitter Gerard Furest, professor de llengua catalana a l’escola secundària, un 25% de classes en castellà no pressuposen el 75% que resta en català. Entre d’altres, perquè hi ha l’assignatura d’anglès i altres llengües optatives. Això situaria el català en una forquilla d’un 50-55% a l’escola, i tothom sap què passa quan una llengua amenaçada competeix en un àmbit al 50-50 amb una llengua com el castellà o l’anglès o el francès, si a la resta d’àmbits està clarament en desavantatge: que no serveix de res.
Ara bé, tothom que tingui un mínim grau de coneixement del que passa a l’interior de les aules de les zones amb més parlants de Catalunya, especialment l’àrea metropolitana de Barcelona, sap que hi té lloc des de fa anys aquest bilingüisme de facto. La immersió lingüística fa anys que no s’aplica, si és que s’ha aplicat mai. Suposo que no cal recordar quan el conseller Bargalló va tenir la genial idea de dir que reforçaria el castellà flexibilitzant el model d’immersió lingüística (sic), que si és més flexible és ja directament el model lingüístic de Cantàbria.
Per tant, en aquest sentit, la decisió del Suprem d’arxivar el recurs del Govern no fa cap diferència en als indrets on el català s’hi juga alguna cosa. Perquè entenc que no serem tan naïfs de pensar que amb el marc legal en què s’emparava la immersió fins ara la Generalitat anava a reforçar el català. O blindar-lo, com afirmava Gabriel Rufián fa mesos (quants cops es pot afirmar que una cosa que ja has dit que has blindat queda blindada de nou?) Ara, precisament ara. Clar. Com quan un nen porta tota la tarda jugant a la Play Station, li pregunten pels deures i afirma que ara, justament ara, l’enganxes que anava a apagar la consola i s’hi anava a posar.
Igual de naïf que pensar que la Generalitat faria marxa enrere en la seva flexibilització (sic) del model d’immersió lingüística si el Suprem hagués admès a tràmit el recurs i fins i tot si hagués fallat a favor, és pensar que desobeïrà la sentència. Fins i tot si fos el professorat qui ho fes, fent vagues, mobilitzacions i caixes de resistència, executaria la repressió que l’Estat ha externalitzat en el govern de la colònia a través dels mossos d’esquadra, per acció, amb els antiavalots, o per omissió, contemplant com actuen com a policia judicial en col·legis i instituts, per exemple.
Ni tan sols s’atrevirien a obrir el debat, on hi participessin sociolingüistes de renom i professorat, d’un model de doble via, amb escoles íntegrament en català, que en un moment en què una entitat com Òmnium Cultural té 200.000 socis potser podria com a mínim ralentir la mort anunciada del català.
I el motiu de tot plegat és el mateix de sempre: que la classe política catalana treballa per l’Estat, mercadeja amb la llengua per seguir semblant útil. Perquè sap que quan t’atreveixes a pagar un preu per desobeir una sentència que atempta contra el català, et paga la pena fer-ho per l’únic que realment pot salvar la llengua: aplicar la independència. I ara per ara viuen de no fer-la.
Una altra cosa portaria al de sempre: a pagar el mateix preu per un referèndum no aplicat que per aplicar-lo, a pagar el mateix preu per donar suport a un Govern a Madrid que per no donar-lo, a pagar el mateix preu per intentar ser lliure que per ser-ho. Perquè com ha passat amb el referèndum, el Suprem s’ha cregut la immersió més que nosaltres.
