No puc estar d’acord amb algunes de les crítiques ferotges que he sentit, aquests darrers dies, en contra del Tour de França. I encara menys amb els retrets furibunds que s’han adreçat, des de posicions ideològiques pretesament pures, contra el seu pas per Catalunya. Reconec que no sóc imparcial; em confesso seguidor devot de la ronda ciclista des de la infància, i en general de la bicicleta, tant pel que fa a la seva pràctica com pel que es refereix a l’espectacle esportiu de masses. El ciclisme és una disciplina clarament popular en més d’un sentit; premia el sacrifici i l’esforç, tot incorporant l’esperit d’equip; és rabiosament competitiu i permet la descoberta geogràfica a nivell de carretera i des de l’aire. Es tracta, sobretot en el cas del Tour, d’una prova ben completa i emocionant. Però anem a abordar, una per una, les crítiques principals.
La principal protesta, si no m’equivoco, és que s’han invertit diners públics en un xou que al final promou el turisme massiu i la imatge de Barcelona i Catalunya com a destinacions internacionals. He sentit en més d’una ocasió que aquests quartos estarien molt més ben usats si es fessin servir per a tantes necessitats socials que patim. No dic que no, és obvi que el gruix de la despesa pública ha d’estar orientada a l’educació, la salut, l’habitatge, l’erradicació de la pobresa i tantes altres urgències socials. Només faltaria. El dilema, amb tot, no se centra en quines han de ser les prioritats de l’erari públic, això em sembla indiscutible. El debat radica en si una mínima fracció pot ser destinada a usos més festius i lúdics, tal com es fa amb les festes majors, commemoracions institucionals i de país o qualsevol celebració esportiva que vagi des de les desfilades dels clubs guanyadors d’una lliga a una volta ciclista. Jo penso que, amb la deguda mesura, un modest panes et circenses ens el mereixem. Modest, recalco.
Quant a la promoció de Catalunya i la seva capital com a destinació turística, estic molt d’acord en el fet que no ens calen més campanyes indiscriminades d’atracció de visitants. Podem al·legar que el pas del Tour de França no té aquest propòsit explícit, ni quan passa pel nostre país ni les vegades que ha passat per Lieja o Ginebra o Saint Quentin-en-Yvelines (desconec si el pas per tots aquests llocs ha impactat gaire en el turisme dels indrets esmentats). Però bé, admetem que la simple transmissió a mig món de les imatges aèries de Montjuïc i la Sagrada Família fan encara més publicitat de casa nostra, i que això és innecessari o fins i tot perjudicial. Potser sí, encara que val a dir que no es transmet cap missatge a favor del turisme de platja, sangria i borratxera, basat en salaris baixos i serveis massificats, sinó que més aviat es recalca l’interès cultural, monumental i paisatgístic del nostre país.
Jo tenia entès que la reconversió del turisme que volem ha d’anar precisament en aquesta direcció, més que no pas enfocada a liquidar del tot aquesta activitat econòmica. Dit d’una altra manera; penso que des de fa uns anys, més que matar l’arribada de visitants, aspirem a buscar un públic més inquiet, més cívic i selecte, disposat a estalviar una mica per pagar-se un viatge a un lloc interessant i únic del món. Tant les imatges de la culminació de la Sagrada Família, fa unes setmanes, com les etapes de sortida del Tour, diria que perseguien i han assolit l’objectiu de presentar-nos com un racó excepcional del planeta, de belleses molt pròpies i de forta personalitat cultural en tots els sentits. Aquesta mena de difusió internacional pot aportar, ben gestionada, la idea que no som una gran discoteca, una immensa taverna o un enorme solàrium, sinó una de les destinacions més singulars, valuoses i carismàtiques del planeta.
Tampoc no entenc els retrets cap al caràcter francès del Tour. És indiscutible que la cursa ciclista té els seus orígens i el seu teatre principal en l’hexàgon francès; però també és clar que es tracta de la prova més exigent, de més nivell i més dimensió internacional de totes les que se celebren al món. I que no presumeix d’aires especialment xovinistes, entre altres coses perquè fa 41 anys que cap francès (des de Bernard Hinault) no guanya la competició. I a més, en aquesta edició he trobat que tant el plantejament de la cursa per terres catalanes, del nord i del sud, com la seva retransmissió, eren prou correctes i respectuosos amb la identitat catalana. Ni ostentacions d’espanyolitat, ni gairebé cap evidència del pas de fronteres, i la imatgeria del pòdium esportiu presidida per un vistós Barcelona-Catalunya que ja voldríem en altres ocasions. I per animar la festa, les mobilitzacions de l’ANC i d’altres entusiastes que ens han acolorit el trajecte amb grans estelades.
El quadre final m’ha semblat emocionant, atractiu, bonic i correcte. Amb molts detalls millorables, és clar; potser el transcriptor de topònims s’hi podria esforçar una mica més, la pròxima vegada, i evitar noms com un líquid Sant Jus Desvern que imaginem era provocat per la calor extrema d’aquests dies. No sé si TV3 hi podia haver fet alguna cosa, vista la seva contribució, d’altra banda impecable, a les imatges televisives. Més enllà de minúcies semblants, doncs, he de dir que m’ho he passat de meravella mirant com treien el fetge per la boca els pobres esportistes, en hores assassines, tot enfilant-se per les rutes més costerudes de Montjuïc. I amb un fons de luxe el qual, a veure si ens entenem, es converteix en publicitat només d’aparèixer per pantalla. Perquè a veure, és que la bellesa és així de dissortada.
