Tots aquests anys, Pedro Sánchez ha demostrat ser el polític amb més reflexos i instint de supervivència de la història recent d’Espanya. Cap figura pública pot igualar la seva efectivitat i capacitat de resistència i combat i tota la resta de pretendents al tron es troben a anys llum d’ell. Sols Pablo Iglesias podria considerar-se que assolí fites remarcables, però la gran diferència entre els dos és que el primer sempre descansà sobre una estructura de partit, mentre que el segon feu tot el possible per construir unes bases de militants versats en la fidelitat a la seva persona.
Els rivals del president d’Espanya a la vinent cita electoral sempre han jugat amb el vent a favor i mai no ho han tingut tan fàcil com ara. Ens trobem a prop de la fi del govern que, en les seves hores més baixes, no pot esperar cap miracle. Tanmateix, el partit que es juga ara no és aconseguir la presidència, sinó forjar un parlament que sigui la caldera on el PP es cogui a foc lent per facilitar el retorn dels socialistes a la Moncloa com més aviat millor.
Amb l’avançament electoral, Sánchez ha aconseguit capgirar la situació en centrar el debat en el tema de l’habitatge, però, al mateix temps, reconfigurar els equilibris entre els partits a favor seu. En primer lloc, amb el desgavell de decrets s’ha enfrontat amb Junts en una tensió verbal que tots dos necessitaven desesperadament. De cara al públic, obliden les seves complicitats passades i es presenten com enemics aferrissats a l’eix dreta i esquerra. Els catalans prenen espai i força davant l’envestida que sofrien per part d’Aliança i s’erigeixen en els valedors dels petits propietaris, reconnectant amb la tradició fundacional del pujolisme després d’algunes giragonses ideològiques que desorientaven el seu electorat.
Per la seva part, els socialistes poden traure a passejar les relíquies del guerrisme en una nova processó jacobina pel benestar de les classes treballadores espanyoles enfront dels usurers i la burgesia, que a Espanya sempre és catalana, perquè no hi ha jueus. Un retorn als orígens que permetrà oblidar-se del referèndum d’independència, un assumpte que ningú vol recordar perquè és una incòmoda victòria per a Sánchez i una dolça derrota per a l’independentisme. Per tant, ningú té res a celebrar i, malgrat tot, es pot clausurar l’aventura o desventura en taules.
La imminent arribada de Puigdemont, a més, ajudarà a galvanitzar els votants més desencantats que, davant l’absoluta falta d’alternatives, acabaran tornant a posar la papereta del partit a l’urna com a simple gest d’homenatge el referèndum. És a dir, Junts té una oportunitat propícia per tornar a ser el punt hegemònic de la política catalana just en un moment que les enquestes amenaçaven amb l’anorreador sorgiment d’Aliança i ERC es dirigeix cap a la dissolució via la fusió amb el catalanisme de militància socialista o comunista.
Per a Sánchez és vital que hi hagi un Junts fort al parlament perquè pot produir la desitjada triangulació del PP. L’escenari ideal és tenir a Feijóo sense majoria absoluta, però que sumi tant amb VOX com amb PNB-Junts per formar govern. Això, internament, suposarà un malson per als quadres del partit, que hauran de navegar les contradiccions internes amb forces d’atracció i repulsió en tots els sentits. En aquesta disjuntiva, a més, el PSOE es presentarà com un possible soci per garantir l’estabilitat del govern a canvi del veto a VOX. Llavors, el PP es trobarà sota un foc creuat i sense poder saber quina decisió és la millor per a la governabilitat del país i per al seu futur electoral.
De forma paral·lela, Sánchez ha provocat una crisi institucional que el posa a la capdavantera de les reivindicacions dels partits situats a la seva esquerra. Molts diran que és pur cinisme presentar-se ara com a defensor d’unes polítiques bloquejades pel PSOE durant totes les legislatures. El problema és que SUMAR no fou capaç de trencar amb el govern per l’incompliment de les seves promeses. Per als seus càrrecs, el seu amor a la cadira és més fort que el risc d’anar a eleccions. Al contrari, Sánchez ha preferit convocar-les i jugar-se la presidència. És a dir, votar a SUMAR no té cap sentit, perquè mai faran cap pressió al PSOE perquè canviï les seves polítiques, ja que la seva única motivació és viure d’un sou públic. És un vot absolutament redundant amb el PSOE.
Tot açò significa que SUMAR, probablement, es dirigeix cap a la seva dissolució i traurà uns resultats molt magres. És un vaixell en flames i qui vulgui embarcar-hi es cremarà per acabar ofegat. A aquest respecte, hi ha encara molta confusió i soroll a Compromís, però entrar a la festa és, simplement, un error garrafal. És el moment d’alliberar-se de totes les tuteles de Madrid i fer un acte de presència incontestable als comicis. A SUMAR hi ha un campi qui pugui de dirigents a la recerca desesperada de qualsevol sinecura que, com tots sabem, acabaran integrant les files dels socialistes després de les eleccions, malgrat que ara intentin dissimular.
Per tant, molt difícilment el PSOE sortirà invicte de la pròxima contesa electoral; però és molt probable que tingui uns resultats molt millors de l’esperat que insuflen ànims a les cites municipals i autonòmiques. SUMAR i Podemos es fondran en l’oblit i els de Ferraz tindran per a ells tots els carrils des del centredreta a l’extrema esquerra. El PP no serà capaç de complir amb les expectatives i entrarà en un cicle de negociacions i dependències amb VOX i PNB-Junts que corroiran internament el partit. VOX intentarà fagocitar els conservadors i activarà les alarmes dels electors progressistes per als comicis vinents, que es resignaran al vot útil.
En definitiva, Sánchez perdrà les eleccions, però perdrà molt menys del que molts esperen i deixarà una de les millors herències al seu successor. Un successor de perfil moderat que cercarà l’entesa amb el PP, mentre ell es dedica a encapçalar a Europa l’aliança de tots els partits europeistes contra l’extrema dreta. D’ara endavant, el futur d’Espanya es jugarà alhora a Madrid i a Brussel·les, perquè la paradoxa dels populars europeus, l’EPP, no és sostenible per molt de temps. No és possible que el partit més important al Parlament Europeu estigui en vies de dissolució a les legislatures estatals i els polítics ràpids de reflexos s’han de posicionar per ocupar el buit que deixarà la tomba de l’EPP.
