Just quan començo a escriure aquestes línies, la visita oficial de Donald Trump a la Xina conclou amb un to festiu i alegre. Les impressions, però, són molt negatives per als falcons que somniaven amb un reforçament dels Estatuts Units que fes recular les ambicions de Beijing. Les imatges difoses transmeten una administració americana desorientada amb un president dòcil i sense iniciativa. El joc del protocol, malgrat les seves subtileses, pot concloure’s que ha finalitzat en una cerimoniosa humiliació de la delegació americana. Probablement, els llibres d’història dels segles vinents il·lustraran la fi de l’hegemonia americana amb fotografies d’aquest encontre.
En primer lloc, el tumultuós i tempestiu Donald Trump ha sigut extraordinàriament educat, cortès i amable amb el seu amfitrió. Un gest desconegut amb ell que s’explica per la fragilitat internacional provocada per la seva guerra contra l’Iran. Els mesos d’amenaces i intimidació contra els seus socis han desembocat en la soledat i l’aïllament al moment d’enfrontar una crisi militar de veritat. Com escrivia Robert Kagan, un dels pares intel·lectuals del neoconservadorisme, en un article publicat fa uns dies, el conflicte sols pot considerar-se com una derrota sense pal·liatius per a Washington perquè el resultat ha sigut just el que vàrem predir al seu inici.
Aquesta conducta de bon minyó, tan poc habitual amb ell, contrasta amb un Xi Jinping que ha sigut fredament afable. L’exagerada efusivitat típica de la diplomàcia xinesa, que poguérem veure en el recent viatge de Pedro Sánchez, ha sigut substituïda per una alegria protocol·lària sense massa entusiasme. Els emfàtics elogis i desitjos de Trump no rebien correspondència per part del mandatari xinès, però, tot i això, l’ego de l’americà no semblava afectat ni transmetia cap sensació d’haver sigut humiliat. Aquesta falta de consciència de la situació sols pot interpretar-se com una total desesperació que l’obliga a un servilisme imposat o, senzillament, que el seu declivi cognitiu l’incapacita per comprendre l’escenografia del poder.
En segon lloc, sense atendre a gestos o la semiòtica del llenguatge corporal, els comunicats emesos per cada país fan ben palès que la batuta de l’encontre l’ha portada Beijing sense massa resistència. Al seu resum, es menciona novament Taiwan com una línia roja, mentre que Washington ha optat pel silenci en aquest afer. El punt més calent sobre la taula és quant de temps pot sostenir-se l’anomenada ambigüitat estratègica dels americans cap a Taiwan; és a dir, el seu reconeixement oficial com a part integral de la Xina, alhora que, en la pràctica, es mantenen relacions diplomàtiques i comercials amb Taipei com si fos un país independent i sobirà.
El silenci, normalment, s’entén com un consens tàcit i, per tant, la principal conclusió que es pot extraure d’aquesta reunió bilateral és la falta de voluntat dels americans de recolzar Taiwan en cas d’un conflicte que, previsiblement, s’iniciarà com una mena de bloqueig marítim a l’illa. Tot açò significa una nova derrota del principal expert en política exterior d’aquesta administració, Elbridge Colby, qui tenia com a principal objectiu enfortir els lligams militars amb els socis asiàtics per contenir l’expansió xinesa.
Probablement, l’ostensible claudicació americana es deu a la immediata feblesa produïda per l’error de la guerra de l’Iran, que ha compromès seriosament la seva capacitat d’assistència i defensa dels seus aliats per culpa del consum accelerat de recursos estratègics. No poden projectar fortalesa a Àsia perquè, simplement, un rival de mida mitjana com l’Iran ha provocat un desgavell en tota la seva arquitectura militar que no poden reconstruir immediatament. Per tant, la sensatesa dicta que és un moment de retirada de molts escenaris internacionals per millorar l’efectivitat de la seva acció exterior.
Aquest canvi són males notícies per Amèrica Llatina i, especialment, per a Cuba. Com explicàrem en altra ocasió, l’hegemonia mundial derivarà en hegemonia regional i la Casa Blanca concentrarà els seus esforços al seu pati de darrere. Per altra part, la Xina mai no ha tingut una amistat especial amb l’Havana i sempre han estat delerosos d’intercanviar Cuba per Taiwan. No hi hauria res que fes més feliç a Xi Jinping que una acció militar exitosa de Trump sobre l’illa per fixar un precedent internacional que justificaria una annexió armada de Taipei.
Tanmateix, un altre factor que explica la docilitat de Trump és el fracàs de la seva política econòmica fonamentada en els aranzels. Els tribunals han tombat en repetides ocasions les seves polítiques proteccionistes, que tampoc han pogut esdevenir un instrument pràctic ni per a les negociacions per no ser una amenaça creïble, ni per a reactivar l’economia per ser inviables o inaplicables sense provocar una recessió al país. De nou, les contradiccions de la seva política econòmica han portat Trump a un atzucac del qual sols pot sortir-se’n fent concessions a la Xina.
Finalment, era obvi que la delegació americana estava condemnada al fracàs per la seva composició i coreografia. El nodrit grup d’empresaris evidenciava el poc pes polític que Washington concedia a la cimera en favor de beneficiar els interessos comercials. Els principals aliats de Beijing als Estats Units han sigut sempre els dirigents de les grans multinacionals, perquè ells i els seus accionistes han sigut els principals beneficiats de la globalització. No hi ha cap sector més reticent a una escalada de les tensions. L’opinió pública, l’exèrcit i l’administració estan més preocupats i alarmats per l’ascens xinès i són partidaris majoritàriament de mesures de contenció; però els empresaris sempre prioritzen els seus interessos, perquè és la seva feina, i optaran per vies pacífiques de resolució dels conflictes que no afecten la seva activitat comercial.
És cert que aquestes empreses comencen a topar-se amb el problema que les empreses xineses poden esdevenir competidors de primer nivell. Al principi, eren socis amb fàbriques que permetien la deslocalització del teixit productiu i reduir costos. Després els proveïdors es transformaren en competidors que s’especialitzaren en la gamma baixa de productes per ampliar el mercat gràcies a preus més competitius que afavorien l’expansió entre la població amb menor poder de compra. A hores d’ara, són marques reconegudes internacionalment que, en alguns casos, són punteres en el seu sector i comencen a créixer en els segments de gamma alta.
De fet, el protocol xinès simbolitzà la basculació d’aquestes relacions posant als directors de totes aquestes companyies cara a cara a la mateixa taula; però, malgrat totes les suspicàcies, la complementarietat al món dels negocis és més factible que la confrontació. En l’actualitat, sols els fabricants de cotxes dièsel poden sentir-se amenaçats per la indústria xinesa de l’automòbil i, després de la crisi de 2008, els americans perderen totalment el domini d’aquest camp en favor dels europeus. És a dir, el múscul industrial xinès sols pot ser una hecatombe immediata per a nosaltres. La indústria tecnològica dels Estats Units està massa integrada al sector serveis perquè els seus homòlegs xinesos puguin ser un perill real. Encara més, un augment del militarisme i el proteccionisme els beneficiaria perquè afavoriria la seva situació de monopoli i, millor encara, podria suposar una barrera per a altres competidors asiàtics per raons de seguretat.
Per tant, sembla que s’està produint un reequilibri a les relacions internacionals d’on la Xina emergeix clarament i amb el beneplàcit de Washington com el poder hegemònic a Àsia i on Japó, Corea del Sud i Taiwan hauran de reconduir les seves relacions amb el seu poderós veí, perquè els americans no tenen ni la voluntat ni els recursos necessaris per prestar-los protecció. Les esferes d’influència tornen novament a la taula del joc geoestratègic amb límits més marcats i sense cap jugador amb una voluntat d’hegemonia mundial. Les qüestions per resoldre són purament econòmiques: com redefinir la globalització ultraliberal en una globalització mercantilista que no porti a una expansió militar pel control de recursos estratègics que acabi per produir un enfrontament entre imperis. Ja ningú somnia en sembrar la democràcia i el lliure mercat per tot el planeta.
