Aquesta quinzena pensava continuar escrivint dins del meu ram de senyors, que n’hi ha per a fer manaments, decàlegs, i fins i tot subapartats de sentències. De fet, havia pensat portar en Trump i en Xi Jinping al text quinzenal, que aquests darrers dies, tot jugant-se el món, l’estret d’Ormuz, i amb l’opinió de l’un sobre l’altre, em donaven peu a poder plantejar algunes idees sobre els senyors i l’espai públic, però la Isabel Díaz Ayuso no m’ha deixat indiferent, m’ho ha posat difícil, i he hagut de decidir, finalment, escriure sobre ella.
“México no existió hasta que llegaron los españoles: quiéranse un poco más”, va dir al Ple de l’Assemblea de Madrid. Fa molts anys, ja, que em dedico a estudiar el colonialisme, el procés de colonització a l’Amèrica, i la colonialitat, i ara he decidit guardar-me aquestes paraules pel curs que ve, per poder posar-ne un exemple pràctic a les classes, a la universitat.
Llegint i analitzant document rere document, fet rere fet de l’època colonial i de l’actualitat, m’he pogut anar construint una explicació bastant sintètica i aplicada de què va ser el colonialisme espanyol del segle XVI, i de què és la colonialitat que s’actualitza reiteradament fins als nostres dies: es tracta de l’afirmació del jo en la negació de l’altre. Exactament, el que expressa Díaz Ayuso amb les seves paraules: aquells no eren ningú, no existien, eren invisibles o els vam fer invisibles, i per això nosaltres vam poder ser algú i ens vam fer visibles, just en aquella relació de negació, amb les eines amb què vam anar i amb les que ens vam anar inventant a mesura que ens van caldre. El final apoteòsic de les seves paraules, de les de la presidenta de la Comunidad, fan de llacet de l’exemplificació de la meva explicació: “quiéranse un poco más”, que és una manera de dir que no veieu que si no els continuem negant, nosaltres no som ningú perquè no tenim sobre qui poder-nos afirmar i confirmar?.
Isabel Díaz Ayuso no només ha estat a Mèxic pretenent un homenatge a Hernán Cortés (que no deu saber ni qui va ser, ni què va fer, ni com ho va fer, perquè dubto que el Chat GPT li hagi sabut explicar, precisament perquè dubto que ella o els seus assessors li hagin sabut preguntar adequadament, al Chat), sinó que hi ha estat per a tornar-nos a confirmar que encara hi ha molts polítics que necessiten significar-se dins d’una relació colonial.
Mèxic, però, té una presidenta feminista i que es mira el món des de la descolonialitat. Sí, perquè repeteix sovint que allò que no s’anomena no existeix, i per això insisteix sempre que ella és “presidenta con a”, i sí, perquè posa en el centre, sempre, dels seus discursos, els llegats culturals i humans dels pobles originaris. I per això, perquè és una presidenta que actua amb mirada descolonial, en comptes de debatre, o de mirar de negar, o de confirmar-se a si mateixa en la invisibilització de Díaz Ayuso, l’ha convidat a conèixer: “que venga más”, va dir en una de les seves periòdiques rodes de premsa la Claudia Sheinbaum. “Que venga más, que pase más tiempo de vacaciones en México, yo creo que aprendería mucho (…) que viva como viven los pueblos (…) somos un país extraordinario”.
Entre la presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum deu haver-hi moltes distàncies i moltes diferències, però sens dubte una d’elles és el sentit que cada una dona a la relació amb l’alteritat, amb la diferència i amb la diversitat: a la Isabel li cal negar per a saber-se algú, i a la Claudia li sobra orgull i plaer en mirar-se a si mateixa, per això té la possibilitat de lluir, de regalar i de convidar… vet aquí la clau de volta entre representar o manar, vet aquí la clau de volta entre la política femenina i la patriarcal.
