Les raons del MHP Aragonès per explicar la seva absència de la Diada convocada per l’ANC són que no es tracta d’una convocatòria contra el gobierno de l’estat ni contra l’estat, sinó contra els partits polítics, entre ells, el seu; i contra el govern, també el seu. No semblen pas raons convincents. En primer lloc, perquè, si és un acte contra el govern, ho és també contra el gobierno, al que el govern dona suport. En segon lloc, perquè ser escridassat en les compareixences públiques és un risc inherent a l’ofici de polític. I, a més a més, per a un polític d’esquerres, també hauria de ser una mena de termòmetre de l’ànim de la gent, al costat de la qual diu que està.
En realitat, són meres excuses per a no haver de dir la veritat: que, com tot governant, només li agrada anar a on se l’aplaudeix i no pas a on se’l critica i se l’escridassa. És un exemple da manual de la dita feminista que “allò personal és polític”. Com a un nen consentit, Aragonès no controla la seva ira quan se’l contradiu. No va poder controlar-la quan el diputat Canadell el criticava en seu parlamentària i no pot controlar-la aleshores davant una segura xiulada el pròxim onze de setembre.
Tanmateix, les terminals mediàtiques del govern, militants, diputats, ideòlegs, encarregades de justificar i defensar la rebequeria presidencial, i d’aconseguir que la militància es plegui a la inassistència no podien adduir les pobres raons del president. Revifant el clàssic de la ciència militar, que la millor defensa és un bon atac, van concloure que la convocatòria de l’ANC és partidista i que divideix l’independentisme. S’afegeix Oriol Junqueras, un altre que tampoc no pot treure el cap en públic sense que la gent li digui el que pensa. Des de tots els mitjans de comunicació que l’estat posa al seu servei per a anorrear l’independentisme, l’estel de la tramuntana rebla el clau que la convocatòria de l’ANC va contra la unitat independentista.
Quin sigui el sentit d’acusar de partidista una organització social transversal per sobre dels partits polítics és un misteri. És partidista per definició i, per tant, condemnable, qualsevol acte que no gaudeix del vistiplau d’ERC. El partidisme és la prova fidedigna que s’està contra la unitat de l’independentisme, que es tracta de “dividir l’independentisme”. Aquesta acusació equival a una excomunió. Dividir l’independentisme! Proterviosa intenció que mereix el màxim càstig en defensa d’una fal·làcia, d’una mentida amb ànim d’enganyar la gent.
Res no es pot dividir si està dividit. Es pot dividir més, però dividit estava de principi. La qüestió és entre què i què. Òbviament, no hi ha divisió entre els dos partits dits independentistes. JxC va a remolc d’ERC, com diu Joan Tardà, però va feliç. No és aquesta unitat la que està dividida, sinó la que hauria d’haver-hi entre els partits dits independentistes i la gent. Aquesta és la unitat de l’independentisme trencada en dos pols confrontats i mútuament hostils, els partits i la gent.
Vet aquí que el principal culpable de la divisió i la confrontació de l’independentisme és, precisament, ERC. Els republicans es van fer un tip a acusar els altres de dividir l’independentisme, però van ser ells els que trencaren la unitat independentista que ens va dur a l’1-O. La que va rebutjar la unitat a les eleccions següents al referèndum.
La falsedat que la desunió fa la força es manté fins avui mateix. Cal recordar, que, a les avantpassades eleccions europees, el MHP Puigdemont va oferir anar en segon lloc en una llista unitària de l’independentisme català. ERC tornà a rebutjar l’oferiment perquè preferia una candidatura comuna amb Bildu i el Bloque Nacionalista Galego. Es prioritzava la perspectiva d’esquerra a la nacional. Quin sentit té que els que han trencat la unitat independentista acusin els altres de trencar la unitat independentista?
JxC estan pendents dels resultats d’una auditoria sobre el govern de coalició. Podria ser pitjor. Imagineu que el període d’examen de l’auditoria inclogués també el govern anterior. No seria difícil arribar a la conclusió que ERC ha invertit més recursos, temps i personal en lluitar contra JxC que contra l’Estat. La investidura del president Puigdemont, la inhabilitació del president Torra, l’exclusió de JxC de la taula de diàleg, la suspensió de la MHP Laura Borràs són fets, proves fefaents d’una actitud de confrontació i hostilitat permanents que no es pot amagar darrere l’afirmació hipòcrita i farisea que són els altres els que divideixen l’independentisme.
50
35
