Un diria, veient les reaccions després de la darrera reunió de la mesa negociadora entre el govern central i el Govern, que es van celebrar dues trobades diferents. L’ambigüitat dels dos comunicats, que contenien els ‘acords’ sobre potenciació del català i sobre el que s’ha decidit anomenar ‘final de la judicialització’, propicia les versions més dispars, segons sigui la inspiració política del comentarista. I així, assistim al que, al meu entendre, és una sorprenent cadena de despropòsits en les interpretacions des de sectors conservadors: he llegit i sentit que la reunió entre les delegacions governamentals serveix per “aplanar el camí perquè els independentistes tornin a fer un cop [d’estat]”, que “l’independentisme té atrapat el govern de la nació” o que “el govern tolera que la Generalitat porti Catalunya a una situació de fets consumats en què l’Estat sigui poc més que residual a la regió” (sic) .
Així, els acords –molt genèricament expressats, això sí– es converteixen, traduïts al ‘castellà de la dreta’, en una “desqualificació de la justícia” per part de Pedro Sánchez (per donar suport a la llei sobre els idiomes en l’educació) i en un “cop a l’espanyol” que vulnera la Constitució. I, quant a la referència a la ‘desjudicialització’, s’interpreta com una maniobra destinada a ‘abolir’ el delicte de sedició del Codi Penal, per, entre altres coses, anar obrint el camí a una amnistia i, és clar, a possibilitar el retorn de Puigdemont a Catalunya sense traves legals i per la porta gran. Li dono a vostè la meva paraula d’honor que tot això, i molt més, ho he llegit en diversos mitjans i sentit en certes emissores radiofòniques durant les últimes hores.
El que és excessiu, deia Talleyrand, esdevé irrellevant. I gairebé en no-res quedarà tota aquesta escuma que tan poc té a veure amb la realitat d’un intent, més o menys aconseguit, de normalització en les relacions entre les dues parts. Però el que sí que quedarà serà un augment de la desinformació sobre Catalunya existent a la resta d’Espanya. A la difícil comprensió de l”endimoniada’ política catalana, reflectida en múltiples dades –la darrera, el controvertida marxa de Laura Borràs de la presidència del Parlament–, s’uneix, així, la cortina de fum que, a base d’exageracions, invents o silencis interessats, es teixeix des d’una considerable part de mitjans ‘nacionals’. Qui, què, beneficia la confusió?
Poques vegades com ara s’ha evidenciat tant la distància entre allò que diu o interpreta la major part dels mitjans catalans amb les anàlisis d’alguns, importants, mitjans madrilenys. Mai, ateses certes lectures, han semblat més llunyans aquests sis-cents quilòmetres que separen Madrid de Barcelona. Crec que mai la incomprensió ha estat més gran. És clar que una part de la culpa s’ha d’atribuir a la manca de claredat en els comunicats i versions oficials, tant per part de la Moncloa com de la Generalitat, que fomenten la impressió que en la ‘cimera’ d’aquest dimecres es va arribar a poc de concret i sí a molta xerrameca ambigua.
Hi ha, per tant, qui pensa que aquesta tercera sessió de la Mesa negociadora és un pas més, tímid, cap a la normalització, incloent-hi passar per sobre, tal dia farà un any, del greuge de l’espionatge Pegasus a independentistes catalans. I després hi ha els que asseguren que aquestes trobades són una violació de la normativa del Tribunal Suprem sobre l’ensenyament de l’espanyol a les escoles catalanes, una burla a la Constitució i, en definitiva, una via per facilitar que es repeteixin els ‘actes sediciosos’ dels quals estan a punt de fer cinc anys a l’octubre.
I jo, si us dic la veritat, no acabo de veure per enlloc la justificació de les versions més alarmistes sobre les catàstrofes que ens venen; més aviat tendeixo a pensar que les coses estan molt menys tenses, molt menys crispades, que aleshores. És clar que les dues parts, el govern central i la Generalitat, han de cedir alguna cosa, o moltes –aparcar les exigències immediates d’amnistia i referèndum, per exemple, per una banda; començar a estudiar justificables reformes de calat al Codi Penal, per una altra–, per aconseguir aquesta difícil comporta que eviti la repetició dels molt tristos successos d’octubre del 2017. No entendre que una negociació implica cessions i oblidar programes de màxims, renunciant a posicions inflexibles, és el que porta a aquestes interpretacions escalfades, conspiranoides, que els qui ens dediquem a aquestes coses no tenim més remei que comentar.
Però el que és concret, i encara que no sé si ni tan sols es va arribar a parlar en les converses de la mesa –anirem esbrinant a poc a poc l’abast real de la trobada d’aquest dimecres–, és que, paral·lelament, el govern espanyol va decidir augmentar un 24 per cent la dotació del finançament autonòmic, cosa que farà que a Catalunya li corresponguin més de tres mil milions per aquesta via. I d’això, certs mitjans, més enllà de recollir les crítiques arribades “de les autonomies del Partit Popular” davant del malbaratament, en parlen molt menys. Potser perquè alguns, instal·lats al ‘com més pitjor, millor’, el que no volen és que ens entenguem.
6 
1 