Aquests dies, amb els incendis devastant milers d’hectàrees, cremant cases i cobrant-se vides, és inevitable pensar sobre com s’utilitzen els diners públics.
En els darrers 10 anys, a l’estat espanyol, la despesa en prevenció d’incendis ha sigut d’uns 1.200 milions d’euros. En el mateix període, la despesa en prevenció de riuades ha estat d’uns 7.300 milions d’euros (són estimacions aproximades, ja que no existeixen dades agregades de despesa de les diferents administracions). En canvi, la despesa en defensa militar —sense que hi hagi identificats perills immediats ni amenaces concretes per a la població— ha sigut, aproximadament de 140.000 milions d’euros.
Aquestes xifres mostren un desequilibri sorprenent en les prioritats col·lectives. Els incendis forestals i les riuades no són fenòmens ni amenaces hipotètiques: cada any es repeteixen i deixen un rastre de pèrdues materials i, massa sovint, de vides humanes. Malgrat això, la inversió en prevenció és clarament insuficient i continua essent secundària. En canvi, es destinen ingents quantitats de recursos a una defensa que respon més als interessos del complex industrial militar que a necessitats reals de la ciutadania.
Diversos estudis mostren que cada euro invertit en prevenció pot estalviar-ne fins a set en reparació i emergències. És, doncs, una inversió intel·ligent, no només humana i social, sinó també econòmica. Així i tot, es continua destinant una part important del pressupost a preparar-se per amenaces llunyanes o inexistents, mentre es negligeixen els riscos que, any rere any, passen factura.
Això planteja preguntes incòmodes però inevitables: qui decideix com es reparteixen els recursos públics? Quins criteris s’utilitzen? I sobretot, per què no es prioritza protegir vides i béns davant perills que sabem amb certesa que es materialitzaran?
És urgent replantejar les prioritats pressupostàries. No es tracta només de números, sinó de triar entre defensar-se d’hipòtesis o protegir-se de realitats. Si no es posa la prevenció de riscos reals al centre de l’acció pública, es continuaran patint tragèdies previsibles.
