“Dir mal (d’algú) cercant de fer mal al seu bon nom, a la seva reputació”. Si ens atenim a la definició del DIEC de la paraula “difamar” -un terme tan vague i flonjo que no té ni representació legal-, podríem estar d’acord que si algú escriu un llibre per acusar algú altre de neofeixista, misogin, classista i escarnidor i, a sobre, aprofita els seus contactes als mitjans per poder esbombar les seves acusacions a tort i a dret i per proposar que s’arraconi professionalment el subjecte en qüestió, podríem estar d’acord que aquesta persona està difamant l’altre, en tant que en diu mal cercant de fer mal al seu bon nom i a la seva reputació (amb l’afegitó especial de proposar que no el deixin escriure ni parlar mai més enlloc).
Això és el que ha fet Eva Piquer amb la publicació de “Difamació”, un llibre en què, DIEC en mà, difama Bernat Dedéu per venjar-se de la difamació de la qual ella diu haver-se sentit víctima. Potser és la primera ironia fina que li surt. Suposo que tothom estarà al cas del tema perquè, com deia, la periodista ha pogut publicitar el seu minillibret rabiüt com si fos alta literatura, però igualment en faré un resum interpretat. El 2015, Bernat Dedéu va escriure al seu blog uns articles, diria que un parell, en què amb el legítim art de la sàtira, venia a dir que Eva Piquer i el seu marit Carles Capdevila eren professionals mediocres i que, per extensió, els diaris que dirigien i els llibres que escrivien, per a ell, no tenien cap valor i no mereixien el reconeixement que la conxorxeta els atorgava. Tothom tenia dret a discrepar-hi. Dedéu tenia dret a escriure-ho. I, de fet, vist amb perspectiva, era el 2015 i ja estava retratant l’egocentrisme infantiloide i fantasiós que uns anys més tard vam passar a anomenar wokisme.
També el 2015, però més tard, quan Capdevila va fer pública la seva malaltia, Dedéu va escriure al seu blog un últim article sobre la parella i va anunciar que ja no n’escriuria cap més. En el text, molt breu, d’una banda, desitjava la recuperació del malalt i empatitzava amb l’específica duresa del càncer -una malaltia que en aquell moment també patia molta altra gent a Catalunya i al món a banda de Capdevila. D’altra banda, i aquí està el tema, Dedéu hi deia que, en el cas que el periodista arribés a morir -“Déu no ho vulgui”-, Piquer acabaria aprofitant la desgràcia personal per treure’n rèdit i es convertiria en la vídua de Catalunya. Són comentaris, els d’aquest últim article, que en llegir-los en el seu moment recordo haver pensat: “Collons, Bernat, calia?”. Ara bé, ja que som en un judici públic, he de dir que a mi em sembla molt pitjor per a la societat i per a Catalunya la cultura flonja i col·laboracionista -i que a sobre va de víctima-, que no pas que un escriptor un dia es passi de la ratlla en el seu blog.
En qualsevol cas: els comentaris d’aquell article són de molt mal gust, insensibles? Sí, a mi m’ho semblen. Ara bé, representen un “escarni obsessiu”, un “cas extrem de difamació” i de “violència vicària”? Dona, jo m’atreviria a dir que no eh. I és més: Dedéu és responsable del trauma i del “dolor profundíssim” que Piquer diu haver patit? Segur que no. Si haguéssim de fer-nos responsables de l’efecte emocional que poden tenir en algú les paraules que diem en l’arena pública, ningú gosaria dir res. O tot seria com Catorze -el digital cultural de Piquer-, un producte absolutament inofensiu, que és precisament el primer que no hauria de ser la cultura, inofensiva. De la mateixa manera, si Dedéu entrés en depressió pel llibre de Piquer -ella no sap quin tràngol podria estar passant ell en la seva vida privada-, la periodista no en seria responsable. Afortunadament, el Bernat té una estructura emocional adulta i està responent a l’atac com un home i amb la ironia que tan bé domina. Per contra, Piquer assegura que ha viscut els últims deu anys “segrestada pel silenci” per quatre frases publicades en un blog el 2015. També explica que quan el 2017 va morir el seu marit, va “boicotejar” qualsevol intent d’homenatjar-lo per por que semblés que feia ostentació de la seva viudetat, per por de donar-li la raó a Dedéu. A mi de veritat que em costa molt d’entendre que una persona adulta s’obsessioni fins aquest punt amb uns comentaris i estigui tan preocupada de què diran o què deixaran de dir sobre ella, i encara menys quan està patint una desgràcia real, de les pitjors que et poden passar. La maduresa és en gran part la capacitat d’ignorar allò banal per valorar l’important. I de fet, la mort dels estimats és qui millor t’ensenya la lliçó. Em costa molt d’entendre que no pogués, ni hagi pogut, ignorar les paraules d’un desconegut, i ja està.
És cert que ni els defectes ni els sentiments no es trien, però això no et dona dret a no fer-te’n responsable, a carregar-los als altres com si fossin un paquet que transportes, però que no et pertany. És a dir, una cosa és que tinguis una reacció emocional molt desproporcionada -en volum i durada- respecte a la gravetat del greuge que has patit, i l’altre és que, com que no saps on posar aquestes emocions, com que no saps què fer-ne, actuïs com si realment t’haguessin fet “una cosa inimaginable” i “d’una crueltat extrema”, per dir-ho en les paraules de Piquer. A més a més, ella no s’atura aquí. No només ataca Dedéu per l’article en què frivolitza amb la possibilitat de la mort del marit. En realitat, ella aprofita aquesta ràbia principal per encabir-hi amb calçador tot de ràbies afegides que no tenen res a veure amb aquelles frases, sinó amb els articles anteriors, en què encara ni se sabia res del càncer i en què ell es limitava a menysprear les seves produccions culturals. Les acusacions de misogin -“no deixo de ser una dona agredida”-, classista i neofeixista -uau!- provenen sobretot d’aquestes altres ràbies que, per si soles, no aguantarien ni un minillibret perquè llavors tothom veuria clarament una senyora rabequejant per terra perquè algú li ha dit que no té talent per escriure. Però Piquer encara va més enllà, perquè de tota aquesta amalgama de ràbies personals, la periodista en fa un farcellet i l’ofereix a la societat en forma de pregunta profunda: què n’hem de fer, d’aquesta mena de persones, realment han de poder tenir veu en el debat públic o les hem d’arraconar? Doncs no ho sé, Eva Piquer, però ara que tu també has estat difamant pels llocs, digues què creus que hauríem de fer amb tu, com a societat? I amb mi, és clar, ara que ja soc la difamadora de la difamadora del difamador de la difamadora.
