L’historiador Tony Judt (1948-2010) al seu llibre que va constituir el seu testament historiogràfic El món no se’n surt, va voler constatar que la societat occidental contemporània d’aquest principi de segle havia degradat la conversa política fins a tal punt que era impossible bastir projectes comuns. Que cada grup, cada col·lectiu, sentint-se agreujat per mals reals o imaginaris, acabava generant les seves pròpies bombolles amenaçades per les bombolles veïnes. Que s’havia perdut tota noció del bé comú, i en una era de culte a la privatització, aquesta idea s’havia endinsat en el fons de les ànimes individuals. És el que altres pensadors amb posterioritat com Zygmunt Bauman, Pierre Dardot o Christian Laval podrien definir com a la reducció de la ciutadania a “empresaris de si mateixos”.
La realitat és que, sense cap noció de bé comú, i enaltint la pròpia caricatura de capitalisme com a mètode cada vegada més acceptat com a moral individual –i amb un succedani d’espiritualitat d’autoajuda d’accent pseudobudista–, no és d’estranyar l’agressivitat i crispació cada vegada més gran que caracteritza, no només la conversa política, sinó també les pròpies institucions. És el que estem veient, especialment a partir de la irrupció de Ciudadanos, quan una institució com el Parlament ha importat la crispació madrilenya de la dècada de 1990, quan s’ha fet servir tota mena d’estratègies agressives per desacreditar o afeblir l’adversari. Una degradació política en les formes, primer, i amb la irrupció de Vox, també en els continguts, perquè els objectius polítics del feixisme històric s’han instal·lat en la política, els mitjans de comunicació i en les barres de bar, d’on no haurien d’haver sortit mai.
Evidentment, aquesta destrucció de les necessàries formes de cortesia que permeten resoldre conflictes polítics per les vies democràtiques del consens o el pacte, no crec que provinguin d’una estratègia deliberada –tot i que hi ha representants polítics que sembla que s’entrenin en cursets–. D’una banda, no és un fenomen local, sinó global. Només hem de veure el punt de degradació que mostra la política i la societat nord-americana, amb xamans ocupant el capitoli, i durs enfrontaments als carrers entre trumpistes supremacistes blancs d’un costat, i un poti-poti de sensibilitats incoherents desposseïts de cap projecte més enllà del greuge, de l’altre. O, sense anar més lluny, el grau de confrontació civil a França, expressat en unes eleccions presidencials que prometen un espectacle lamentable, amb unes classes populars que es perceben abandonades per l’estat, unes banlieux literalment excloses de la noció nacional de França, i uns aventurers polítics, com ara Éric Zemmour, disposat a explotar la por dels francesos per entrar en una era més crua de batalles civils i culturals.
Per descomptat, aquesta crispació al cim de la piràmide, també es van filtrant cap avall, sovint en entitats diverses, organitzacions, sindicats, associacions de veïns on es percep que les lògiques discussions i disputes pel poder, acaben imitant les formes trumpistes (o la seva nèmesi, el ploramiquisme de l’esquerra woke), i on també proliferen xamans, amb o sense disfressa (la presidenta de la Comunitat de Madrid, rere la seva elegància, trobaria moltes complicitats ideològiques amb Jacob Chansley, l’home de QAnon que va aparèixer al Capitoli amb banyes de bisó).
No cal dir que, aquesta deriva és un perill per a la democràcia. De fet, aquesta pròpia pandèmia ha estat un exemple de com s’han dissolt llibertats democràtiques, i com tota dissidència, per molt friki que fos, ha acabat sovint tractada a base de repressió administrativa, penal, o, més freqüentment, comunicativa. Ara bé, la qüestió clau és, per què?
Era la pregunta que es feia Tony Judt poc abans de morir prematurament, tot enyorant una socialdemocràcia constructiva i una convergència social. És la pregunta que ens fem molts. Molt probablement, es pot establir una correlació entre aquesta crispació creixent, aquesta creixent intransigència política i social i la progressiva ineficàcia de la democràcia. I no pas perquè la democràcia sigui el sistema polític menys dolent de tots, com considerava Churchill, sinó perquè aquesta ha estat incapaç de controlar la globalització, les creixents desigualtats, la perversió impune dels poderosos, el poder creixent de les elits a l’ombra i, finalment, la degradació de les expectatives individuals i col·lectives. A tall d’exemple, i per al cas de Catalunya, un dels problemes més greus que expliquen el malestar social ha estat la precarietat laboral, que s’ha multiplicat per quatre en les darreres quatre dècades. Malgrat les promeses, què s’ha fet des d’un punt de vista polític? Probablement, moltes iniciatives legals. Tanmateix, a cada reforma laboral, s’anava perdent més bugades que llençols. I de fet, ni tan sols la pròpia administració, que se suposa que controla el seu pressupost i la gestió, ha aconseguit (o ha intentat) resoldre aquest problema. I, a Catalunya, quatre de cada professors i tres de cada deu sanitaris és precari, i nou de cada deu treballadors públics consideren que estan ofegats per les múltiples, contradictòries i absurdes tasques que els són encomanades. La democràcia tampoc no ha entrat mai a l’empresa privada. La sensació de malestar, pèrdua d’estatus, les magres perspectives de futur, el convenciment que les generacions posteriors viuran pitjor ha generat un ressentiment social que es pot expressar fàcilment en el creixent suport als extremismes reaccionaris que sempre trobaran oportunistes que les encapçalin.
És el que va passar a partir de la dècada de 1920 arreu d’occident (per cert, sorgits de la pandèmia de l’anomenada “grip espanyola”, que havia matat el cinc per cent de la població mundial). El problema de l’emergència dels totalitarismes durant el segle passat és que la gent va arribar a la conclusió que la democràcia, (amb uns sistemes durs amb els febles i tous amb els forts) resultava d’una gran ineficàcia per resoldre els problemes concrets i tangibles de la gent. I quan tens gent emprenyada i desesperançada, quan veus que les formes suaus i educades no porten enlloc, molts ciutadans aparentment normals, deixen de reprimir l’estreta i fràgil pàtina civilitzada, i aboquen el seu ressentiment i odis ancestrals. Normalment contra el més feble, en un darwinisme social que no deixa de ser l’ètica del capitalisme.
Hauríem d’estar preocupats per aquesta deriva negativa. Que només es pot combatre amb més democràcia, i no pas menys. Amb més diàleg i menys imposició. Amb més pacte i menys unilateralitat del fort. Amb més responsabilitat i menys demagògia. És per tot això que gestos i actituds com les del conseller d’educació, amb un tarannà que recorda el darrer totalitarisme del segle XX, el neoliberalisme thatcherià (una intransigència sense una paraula més forta que l’altra) resulta un símptoma preocupant d’aquesta degradació política instal·lada en el present.
