L’historiador Tony Judt (1948-2010) al seu llibre que va constituir el seu testament historiogràfic El món no se’n surt, va voler constatar que la societat occidental contemporània d’aquest principi de segle havia degradat la conversa política fins a tal punt que era impossible bastir projectes comuns. Que cada grup, cada col·lectiu, sentint-se agreujat per mals reals o imaginaris, acabava generant les seves pròpies bombolles amenaçades per les bombolles veïnes. Que s’havia perdut tota noció del bé comú, i en una era de culte a la privatització, aquesta idea s’havia endinsat en el fons de les ànimes individuals. És el que altres pensadors amb posterioritat com Zygmunt Bauman, Pierre Dardot o Christian Laval podrien definir com a la reducció de la ciutadania a “empresaris de si mateixos”.

La realitat és que, sense cap noció de bé comú, i enaltint la pròpia caricatura de capitalisme com a mètode cada vegada més acceptat com a moral individual –i amb un succedani d’espiritualitat d’autoajuda d’accent pseudobudista–, no és d’estranyar l’agressivitat i crispació cada vegada més gran que caracteritza, no només la conversa política, sinó també les pròpies institucions. És el que estem veient, especialment a partir de la irrupció de Ciudadanos, quan una institució com el Parlament ha importat la crispació madrilenya de la dècada de 1990, quan s’ha fet servir tota mena d’estratègies agressives per desacreditar o afeblir l’adversari. Una degradació política en les formes, primer, i amb la irrupció de Vox, també en els continguts, perquè els objectius polítics del feixisme històric s’han instal·lat en la política, els mitjans de comunicació i en les barres de bar, d’on no haurien d’haver sortit mai.

Evidentment, aquesta destrucció de les necessàries formes de cortesia que permeten resoldre conflictes polítics per les vies democràtiques del consens o el pacte, no crec que provinguin d’una estratègia deliberada –tot i que hi ha representants polítics que sembla que s’entrenin en cursets–. D’una banda, no és un fenomen local, sinó global. Només hem de veure el punt de degradació que mostra la política i la societat nord-americana, amb xamans ocupant el capitoli, i durs enfrontaments als carrers entre trumpistes supremacistes blancs d’un costat, i un poti-poti de sensibilitats incoherents desposseïts de cap projecte més enllà del greuge, de l’altre. O, sense anar més lluny, el grau de confrontació civil a França, expressat en unes eleccions presidencials que prometen un espectacle lamentable, amb unes classes populars que es perceben abandonades per l’estat, unes banlieux literalment excloses de la noció nacional de França, i uns aventurers polítics, com ara Éric Zemmour, disposat a explotar la por dels francesos per entrar en una era més crua de batalles civils i culturals.

Per descomptat, aquesta crispació al cim de la piràmide, també es van filtrant cap avall, sovint en entitats diverses, organitzacions, sindicats, associacions de veïns on es percep que les lògiques discussions i disputes pel poder, acaben imitant les formes trumpistes (o la seva nèmesi, el ploramiquisme de l’esquerra woke), i on també proliferen xamans, amb o sense disfressa (la presidenta de la Comunitat de Madrid, rere la seva elegància, trobaria moltes complicitats ideològiques amb Jacob Chansley, l’home de QAnon que va aparèixer al Capitoli amb banyes de bisó). 

No cal dir que, aquesta deriva és un perill per a la democràcia. De fet, aquesta pròpia pandèmia ha estat un exemple de com s’han dissolt llibertats democràtiques, i com tota dissidència, per molt friki que fos, ha acabat sovint tractada a base de repressió administrativa, penal, o, més freqüentment, comunicativa. Ara bé, la qüestió clau és, per què?

Era la pregunta que es feia Tony Judt poc abans de morir prematurament, tot enyorant una socialdemocràcia constructiva i una convergència social. És la pregunta que ens fem molts. Molt probablement, es pot establir una correlació entre aquesta crispació creixent, aquesta creixent intransigència política i social i la progressiva ineficàcia de la democràcia. I no pas perquè la democràcia sigui el sistema polític menys dolent de tots, com considerava Churchill, sinó perquè aquesta ha estat incapaç de controlar la globalització, les creixents desigualtats, la perversió impune dels poderosos, el poder creixent de les elits a l’ombra i, finalment, la degradació de les expectatives individuals i col·lectives. A tall d’exemple, i per al cas de Catalunya, un dels problemes més greus que expliquen el malestar social ha estat la precarietat laboral, que s’ha multiplicat per quatre en les darreres quatre dècades. Malgrat les promeses, què s’ha fet des d’un punt de vista polític? Probablement, moltes iniciatives legals. Tanmateix, a cada reforma laboral, s’anava perdent més bugades que llençols. I de fet, ni tan sols la pròpia administració, que se suposa que controla el seu pressupost i la gestió, ha aconseguit (o ha intentat) resoldre aquest problema. I, a Catalunya, quatre de cada professors i tres de cada deu sanitaris és precari, i nou de cada deu treballadors públics consideren que estan ofegats per les múltiples, contradictòries i absurdes tasques que els són encomanades. La democràcia tampoc no ha entrat mai a l’empresa privada. La sensació de malestar, pèrdua d’estatus, les magres perspectives de futur, el convenciment que les generacions posteriors viuran pitjor ha generat un ressentiment social que es pot expressar fàcilment en el creixent suport als extremismes reaccionaris que sempre trobaran oportunistes que les encapçalin.

És el que va passar a partir de la dècada de 1920 arreu d’occident (per cert, sorgits de la pandèmia de l’anomenada “grip espanyola”, que havia matat el cinc per cent de la població mundial). El problema de l’emergència dels totalitarismes durant el segle passat és que la gent va arribar a la conclusió que la democràcia, (amb uns sistemes durs amb els febles i tous amb els forts) resultava d’una gran ineficàcia per resoldre els problemes concrets i tangibles de la gent. I quan tens gent emprenyada i desesperançada, quan veus que les formes suaus i educades no porten enlloc, molts ciutadans aparentment normals, deixen de reprimir l’estreta i fràgil pàtina civilitzada, i aboquen el seu ressentiment i odis ancestrals. Normalment contra el més feble, en un darwinisme social que no deixa de ser l’ètica del capitalisme.

Hauríem d’estar preocupats per aquesta deriva negativa. Que només es pot combatre amb més democràcia, i no pas menys. Amb més diàleg i menys imposició. Amb més pacte i menys unilateralitat del fort. Amb més responsabilitat i menys demagògia. És per tot això que gestos i actituds com les del conseller d’educació, amb un tarannà que recorda el darrer totalitarisme del segle XX, el neoliberalisme thatcherià (una intransigència sense una paraula més forta que l’altra) resulta un símptoma preocupant d’aquesta degradació política instal·lada en el present.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Barista a febrer 26, 2022 | 01:22
    Barista febrer 26, 2022 | 01:22
    No es degradació política, es degradació personal. La cadireta es la cadireta, extraure diners del populacho als seus ulls es correcte encara que no representin els interesos de la gent que els paga el sou. Si no ens representen, no els necesitem.
  2. Icona del comentari de: Barista a febrer 26, 2022 | 01:35
    Barista febrer 26, 2022 | 01:35
    La responsabilitat es individual, tant a l’ambit comú com a l’ambit privat. Aquesta maremagna a on s’amaguen els mediocres, els porucs, els corruptes sigui d’esquerres o dretes es la fi d’una civilització. La democracia no manipulada, es sempre la solució. No em de canviar de sistema, em de canviar de liders. Molta gent vota etnia enlloc de valors. Per aixó tenen els liders que es mereixen.
  3. Icona del comentari de: Independentista a febrer 26, 2022 | 07:50
    Independentista febrer 26, 2022 | 07:50
    Entre un govern que ho fa malament i el Poble que li ho permet hi ha una complicitat vergonyosa (Victor Hugo).
  4. Icona del comentari de: Abstencionista. a febrer 26, 2022 | 10:35
    Abstencionista. febrer 26, 2022 | 10:35
    Quan jo era molt jove i llegia història, no podia entendre com hi havia qui propugnava l'abstenció quan es convocaven eleccions. Ara ho comprenc perfectament, tant que faig el mateix. No vaig a votar per no prendre complicitat en les malifetes dels polítics que, al capdavall, no compleixen cap de les seves promeses electorals.
  5. Icona del comentari de: Joan Gibert a febrer 26, 2022 | 11:38
    Joan Gibert febrer 26, 2022 | 11:38
    Potser el Conseller no és un model de diplomàcia o savoir-faire, però segur que els sindicats encara menys. Al públic en general potser ens agradaria parlar de les vacances dels docents i de com es fa fora de la carrera docent alguns dels penques que hi pul·lulen.
    • Icona del comentari de: No se salva per enlloc a febrer 27, 2022 | 21:12
      No se salva per enlloc febrer 27, 2022 | 21:12
      Ni de diplomàcia ni de res. És un inepte i està enfonsat l'ensenyament encara més que el seu predecessor. Dels sindicats, doncs mira, algú ha de poder plantar cara al totalitarisme de l'inepte, o no? De les "vacances" dels docents, abans de dir bestieses prova-ho tu un sol curs, si és que aguantes. I respecte als penques, de qui et penses que es la responsabilitat d'haver-los contractat i posat dins del sistema?
  6. Icona del comentari de: Narcís a febrer 26, 2022 | 18:35
    Narcís febrer 26, 2022 | 18:35
    Ras i curt : pel que fa al món privat : fa munt d'anys que mateixa OIT digué difícil de superar millors relacions laborals .. fins que PSOE fumé " contractes temporals, provisionals, eventuals , per obra, producció, substitució, estació. . . ( fora banda, amb llur abús o diners negres ) ! i pel que fa al món públic : què dir-ne d' entrats endolladament àdhuc saltant-se lleis .. fent-s'hi punts de bell antuvi ( afegits així sense donar possibilitats a qui entrés ' net ' ) ..... i això acceptant ' torns restringits ' de qui és dins ! PD : l' Administració és de tothom, pagada per tothom i tothom té el mateix dret de ser-hi via igualtat, mèrit i capacitat que no pas tergiversar aquests mots per a treure'n avantatges !
  7. Icona del comentari de: Veterà antifranquista. a febrer 27, 2022 | 09:33
    Veterà antifranquista. febrer 27, 2022 | 09:33
    El feixisme no ha marxat mai de l'estat espanyol; estava a l'aguait i, veient el fracàs dels partits democràtics, es fa notar. I crec què, malauradament, té totes les de guanyar, ja que l'alternativa ha decebut el Poble.
  8. Icona del comentari de: federalista a febrer 28, 2022 | 11:52
    federalista febrer 28, 2022 | 11:52
    jajaajajajajaja cal que els profesors a banda de estar, amb el cervell menjat , amb llacos grocs , i imbecilitats com la indapandenchia impossible dels condats catalans, cosa que sap tothom, i en adoctrinar alumnes en l'odi a espanya, i els espanyols pais del qual formem part ens agradi mes o menys es dediquen a ensenyar, sobre tot en valors democratics i no en atiar com fan molts l'odi cap els veins, i aixo es lo que han de fer i pel que jo els pague amb els meus impostos, i en quant al conseller, home einstein no es, pero al meys encara que indepre, no es un fanatic taliba, i em sembla que es pot parlar en ell.

Nou comentari

Comparteix