Fa uns quants anys que em dedico a seguir l’actualitat política i al llarg de tot aquest temps he seguit debats de política general des de l’època de Pasqual Maragall. Aquesta cita que se celebra de forma anual al Parlament serveix per donar el tret de sortida al curs polític i és on el president de la Generalitat de torn exposa les línies mestres del seu projecte i els grups parlamentaris tenen l’oportunitat de posicionar-se. Tres dies de debat que acaben amb una bateria de votacions de les propostes de resolució que presenten els diferents grups, i que serveixen per copsar el suport que té el Govern, sobretot quan els executius amb majoria absoluta són un record del passat.
Cada grup parlamentari pot presentar fins a un màxim de vint-i-dues propostes de resolució, amb tres punts cadascuna com a molt, sense subpunts. Una muntanya de propostes que se sotmeten a votació del ple per tombar-les o aprovar-les, i que fa anar de corcoll tots els periodistes que segueixen l’actualitat parlamentària. Molts dels textos insten, reclamen o exigeixen el Govern a fer quelcom, però no és menys veritat que moltes de les que s’acaben aprovant no s’arriben a aplicar mai i acaben en un calaix. Per exemple, la cambra catalana ha votat en 24 ocasions sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya, així ho recull una proposta de Junts, i a la vista està que no per això estem més a prop de la independència.
El Parlament ha celebrat trenta-vuit debats de política general des del restabliment de la institució l’any 1980: 21 amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat; 2, amb Pasqual Maragall; 3, amb José Montilla; 4, amb Artur Mas; 1, amb Carles Puigdemont; 3, amb Quim Torra, i 3 més, amb Pere Aragonès, i, 1 amb Salvador Illa. Més enllà del debat polític entre uns i altres, on cadascú aprofita el seu temps per enviar missatges enllaunats per acontentar a la seva parròquia, o per contrarestar el de l’adversari, és una evidència que el format està completament obsolet. És farragós i no connecta amb una societat cada cop més allunyada de la política perquè veu com es cronifiquen problemes que preocupen els catalans com l’accés a l’habitatge, la manca d’inversió en infraestructures, les relacions Catalunya-Espanya, la immigració, la sanitat, la inseguretat ciutadana, l’atur i la precarietat laboral, i un llarg etcètera de qüestions que tenen efectes directes en la vida dels ciutadans. “Govern de tothom”, “prosperitat compartida” o “revolució del respecte” i un llarg reguitzell d’expressions similars s’han fet servir durant aquests dies de debat. Expressions i paraules del llenguatge polític que sonen molt bé, però que serveixen per ben poc alhora de donar solució a aquests problemes.
El president del Parlament, Josep Rull, i el president del grup parlamentari del PSC, Ferran Pedret, han fet vídeos a les xarxes socials per explicar què es fa en aquest debat, on el Govern exposa les línies estratègiques del Govern i es confronten amb l’oposició, però no hi ha cap espai de diàleg ni de participació ciutadana i tampoc fan arribar les propostes més destacades que els diferents grups han presentat. Una informació que els grups, a més, poden segmentar a través de les xarxes per a arribar als col·lectius als quals van destinats. Va sent hora de replantejar aquest debat, el més important que se celebra a la cambra juntament amb el de Pressupostos. Menys propostes buides i compromisos més realistes són elements necessaris per capgirar una desafecció cronificada. La política ha de connectar amb la ciutadania, i no a l’inrevés. Només cal anar a l’últim CEO i veure que la insatisfacció amb la política és el problema més mencionat per la ciutadania.
