Hi ha un malestar àmpliament perceptible al nostre voltant. La impuntualitat ferroviària s’ha més que generalitzat; el deteriorament de les infraestructures són com més va més evident; trens, estacions i façanes s’han infestat de grafitis que no s’esborren; les escales mecàniques avariades no s’arreglen, la irrealitat de les llistes d’espera col·lapsa les urgències; costa Déu i ajut que un professional t’atengui a la teva llengua o que deixi de mirar la pantalla per clavar els seus ulls en la presència física del pacient, client o usuari; hi ha certa sensació que les escoles no ensenyen o potser ho dissimulen amb metodologies indesxifrables; les obres públiques s’eternitzen; les promeses polítiques ja no se les creu ningú; s’amnistia culpables i es condemna innocents.
Podríem parlar de Catalunya. Tanmateix, la nostra és potser una de les societats més profundament europees del continent, on es reflecteixen sensacions més globalitzades i agreujades del que podríem pensar. I aquest malestar difús, afecta a tota la comunitat política que va del Bàltic a l’estret de Gibraltar. La sortida en fals de la crisi de 2008-2012 ha deixat un paisatge desolat en el camp dels serveis públics i els drets socials. Cal tenir molt present que aquell esclat d’una bombolla immobiliària, seguida d’una crisi de deute, crisi financera i irracional aposta d’austeritat va deixar economies i societats completament trinxades. Tot parafrasejant Tolstoi, cada societat europea ha acabat essent infeliç a la seva manera. Grècia va patir una caiguda del PIB només comparable als efectes de l’ocupació alemanya durant la guerra mundial. Bé, de fet, la intervenció dels bancs (i el Parlament) alemanys van ser responsables d’una contracció de la qual els grecs no s’han recuperat i van propiciar una humiliació nacional que no obliden. Els mateixos alemanys, presoners del dogma de l’austeritat, amb una aversió al deute que impedeix una inversió pública més que necessària, ha aconseguit en temps de pau allò que només els bombardejos aliats havien aconseguit: que els trens arribin tard, i que hagin de tancar fàbriques a partir de les males decisions de descarbonitzar prematurament. França està fent pagar en forma de retallades de drets socials els errors en polítiques fiscals que, a la pràctica, implica una mena de retorn a un Antic Règim on les elits, cada vegada més riques i desnacionalitzades, semblen exemptes de pagar impostos. L’eix París-Berlín va prendre decisions geoestratègiques catastròfiques en tractar d’expandir la seva àrea d’influència a l’est havent menystingut la previsible reacció de Moscou. Brussel·les ha mirat de dirigir una política econòmica, d’acord amb els fons next generation (pagats amb les butxaques dels ciutadans europeus) que implica una creixent especialització regional que implica, per poder entendre-ho, que als mediterranis ens toquen serveis de baixa qualificació estil “turisme de sol, platja i borratxera”, i abduint els nostres estudiants amb pantalles nocives que ningú no havia demanat. I tot plegat, sense que cap dels culpables d’aquella crisi, no hagi assumit cap responsabilitat ni civil, ni econòmica, ni penal.
Hi ha un malestar que va més enllà d’aquesta mena de Titanic econòmic, especialment dissenyat per salvar els passatgers de primera. Hi ha una sensació més que raonable que la política no està servint per a res. Que, independentment del color polític, la ideologia o les intencions, són incapaços d’aconseguir que els trens arribin a l’hora, les escoles tinguin clares les seves funcions, la sanitat t’atengui en un termini raonable per algú de la teva nacionalitat, que quan truques a un servei públic algú t’esperi al taulell o agafi les teves trucades, o que la reparació d’un túnel o un pont, com passa a la Xina actualment, no requereixi més d’una setmana, i no de sis mesos, un any o un lapse indefinit, com ja ens hem acostumat a observar (i si no, que preguntin a la gent del Camp de Tarragona). En altres paraules, que la política convencional no funciona. Que ningú no té massa clar qui porta el timó. I, de fet, és comprensible que aquells que de debò remenen les cireres per la seva condició de privilegiats sense manies, acabin controlant el govern directament, sense intermediaris. En aquest sentit, Musk o Trump representen un exemple molt gràfic. La incapacitat d’uns polítics sense poder real, en certa manera pot explicar com la gent, cada vegada més emprenyada i desesperançada, acabi optant per opcions extremes que, “alerta, espòiler” dubto que siguin capaços tampoc de resoldre problemes com els descrits. Perquè, en el fons, solucionar problemes i impostos baixos (la gran ideologia dels nous oportunistes polítics) és un oxímoron. Perquè, en el fons, resoldre problemes sense recursos resulta la típica recepta que només pot acabar en el fracàs més absolut.
El darrer Premi Nobel d’Economia, concedit als economistes Daren Acemoglou, James A. Robinson i Simon Johnson, en aquest sentit va estar correctament atorgat. Aquests acadèmics es van especialitzar a interpretar la qualitat institucional com a eina per valorar l’èxit d’una societat, i al contrari, la manca o la degradació de les institucions (polítiques, socials, econòmiques, fins i tot les informals) com a exemple de fracàs que aboca països sencers vers la decadència. De fet, el gran llibre del segle, del qual els dos primers economistes citats en són autors, es titulava inequívocament “Per què fracassen els països”. I aquesta obra, publicada el 2012, resulta premonitòria i descriptiva respecte a la situació actual, almenys pel que fa a Europa. Aquesta degradació constant de l’administració, estesa també en la vida quotidiana dels europeus, és al darrere d’aquesta sensació de malestar compartit, que probablement amb la derrota en la guerra d’Ucraïna (exemple de proxy war o de conflicte per delegació) ha deixat al descobert.
El problema de la decadència, com de la corrupció, és que aquest és un procés vertical, que va de dalt a baix. El neoliberalisme, doctrina econòmica que és al darrere d’aquesta mena d’enfonsament global, manté com a un dels seus axiomes el mite del “trickle-down”, la teoria del regalim, és a dir que la manera d’obtenir la prosperitat material i l’erradicació de la pobresa es fa mitjançant un creixement econòmic que alimenta la fortuna dels més rics que regalima cap avall, vers els sectors més vulnerables que, així poden sortir de la pobresa. Dècades de creixement econòmic aritmètic ens ha demostrat que l’enriquiment d’uns pocs no només no ha ajudat els més pobres, sinó que ha empobrit les classes mitjanes i ha empès bona part de les elits a un narcisisme insaciable, un egoisme astronòmic, i una mena de capteniment irreal i delirant al més pur estil Elon Musk, paradigma de com l’enriquiment individual i irresponsabilitat social (que només pot ser controlada mitjançant l’eficaç mecanisme de la progressivitat fiscal) ens ha dut vers aquesta situació de malestar generalitzat, i deteriorament institucional i polític.
Allò que comença en l’alta política, en les institucions, en la incapacitat dels nostres representants de corregir els desequilibris, acaba filtrant-se també en l’arquitectura social. Per posar un exemple, en institucions informals, com ara les famílies, les comunitats locals o professionals, que deixen de funcionar a poc a poc. La taxa de divorcis, la caiguda de la natalitat, la no-formació de nuclis familiars, el creixent individualisme (també narcisista), el caos moral no deixen de ser també el reflex de la precarietat laboral, residencial o educativa. I fa que les societats –i la mateixa ciutadania– emprenguin el camí descendent de la disfuncionalitat; de la pèrdua de cohesió; de la desmoralització col·lectiva.
Hi ha diverses situacions que tothom pot anar identificant i que són generadors d’aquesta irascibilitat expansiva. Quan parlem de la creixent hostilitat contra la immigració, no necessàriament s’explica aquest fenomen des del fàcil comodí del racisme, sinó d’un fet objectivable. Una persona que viu sense residència legal, és una mostra del doble biaix en què alguns respecten les normes i altres, no. Quan parlem de certa generalització de les ocupacions –o del nombre creixent de persones que deixen de pagar els lloguers– qui respecta les normes se sent justificadament agreujat. Qui veu com tot el que seria el negoci de les drogues –des del coneixement directe del conreu, la distribució i el blanqueig en forma de negocis sospitosos– i que es fa des de la més absoluta de les impunitats i a plena llum del dia, qui respecta les normes és normal que se senti agredit. Qui veu que la seva responsabilitat ciutadana –des de pagar impostos, ser fiscalitzat per l’estat, fer front a una muntanya de burocràcia kafkiana– mentre percep com està a punt de ser atropellat per un patinet a la vorera o que algú fa i refa un grafiti a la façana de casa seva; qui paga religiosament el bitllet mentre veu que algú es cola al tren amb un capteniment desafiant, això vol dir que el contracte social, allò que manté el bon funcionament d’una societat, es descompon. De fet, el feixisme, el de debò, no pas la crítica a aquella ideologia que no ens agrada, s’instal·la precisament quan falla el contracte social, que podríem definir com a la renúncia a una part de la sobirania individual i el compliment d’unes normes consensuades a canvi de garantir l’ordre, la protecció i la seguretat.
I, aquesta situació pot degenerar en un esclat social? Potser. Tanmateix, hi ha una alternativa, pitjor i més probable: la inacció, la resignació, el deteriorament irreversible, la passivitat, la depressió col·lectiva acompanyada de l’oportunisme individual. En altres paraules, un perillós procés de cubanització.
Quan parlem de cubanització, ens referim a aquest procés segons el qual una de les societats més pròsperes, cultes i segures de Llatinoamèrica acaba enfonsant-se en el descoratjament, la desídia i la depressió. Més enllà de la revolució comunista (que en el seu origen no ho era), o de l’assetjament internacional afavorit per un embargament comercial injust, la societat cubana va arribar a creure en una utopia comunista que, ja fos per la crisi material descendent, ja sigui per les inconsistències, ja sigui per les disfuncionalitats polítiques, una dictadura on la voluntat col·lectiva no pot influir en les decisions transcendents, ja sigui pel contrast entre l’optimisme oficial i les dificultats quotidianes, no ha parat de deteriorar-se fins a caure en un pou espiritual difícilment reversible. El capitalisme neoliberal també ha estat una utopia que, com ha passat amb el comunisme, incapaç de procurar una prosperitat generalitzada que arribi a tots els grups socials. La utopia comunista va resultar ser una farsa. El problema és que ja tenim prou indicis que la utopia capitalista sense fre, també comença a ser percebut com una inconsistent obra de teatre, potser amb el glamur de Hollywood i una capacitat propagandística més eficaç. Tanmateix, quan ja es percep que la vida quotidiana, i les perspectives de futur es van enfonsant, potser no estem tan lluny d’una cubanització més moral que material. És cert que la situació actual no és comparable, i que tot just s’apunta que som a les beceroles. Tot i això, quan els trens no arriben a l’hora, les infraestructures cauen a trossos, les escales mecàniques deixen de funcionar, els vius prosperen mentre que els ciutadans que segueixen les normes no tenen premi, l’administració no respon, les escoles no ensenyen i els metges no t’atenen, és massa fàcil caure en una dinàmica perillosa.
