Aquesta setmana ha arribat un d’aquells moments que fa molt de temps que havíem previst que viuríem. L’havíem previst tot recordant aquell poema de Niemöller que acaba dient “Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar”. I és que la repressió que hem patit els independentistes amb molts pretesos demòcrates mirant cap a una altra banda és difícil d’oblidar.
L’aplicació de la doctrina Torra a un diputat de Podemos, incloent amenaces de tot tipus a la presidenta del Congrés, tenia tots els elements per agafar les crispetes i asseure’s a esperar el desenllaç. El diari ABC deixava clar fa uns dies quina era la seua sentència: “Rodríguez, auténtico símbolo de la llegada de un partido antisistema al Congreso, debe marcharse con deshonor. Por delincuente.”
La doctrina Torra, creada per apartar el 131è president de Catalunya del seu càrrec, ja és això. Algú que no mereix ocupar un càrrec “por delincuente”, no perquè ho digui cap llei sinó perquè ho diuen ells. En d’altres paraules, és la fórmula per alterar la composició d’un parlament, privant els ciutadans d’un representant elegit per ells, amb el pretext d’una sentència que legalment no hauria de comportar mai la inhabilitació.
A aquestes alçades ja hem après que, a Espanya, Marchena és la llei. Qualsevol diria que ho hauria de ser el Congrés de Diputats, on rau el poder legislatiu. Però el Tribunal Suprem ja concentra els tres poders de l’Estat sense que ningú gosi posar-s’hi en contra. Molt menys la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, que per a més inri és Catalana. “Se le está poniendo cara de Forcadell”, li han arribat a dir aquesta setmana.
Quan va arriba la sentència del diputat de Podemos, el Congrés va fer una cosa molt raonable: demanar informe als lletrats. Aquests, amb bon criteri, varen concloure que no hi havia base per a deixar-lo sense escó. Passant de puntetes sobre la doctrina Torra, tot s’ha de dir. I la mesa de la Cambra va fer allò que tantes vegades ens havien dit que era ineludible: fer cas al lletrats. Error greu.
Aquí el que importa per damunt de tot és fer el que ordena l’extrema dreta judicial. A Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull també els varen robar l’escó abans d’haver estat jutjats i condemnats. De fet, ho varen fer a partir de l’acusació de rebel·lió, que ni Marchena es va veure amb cor de mantenir a la sentència. Al final va ser només sedició i per aquest delicte no es podia apartar ningú del seu escó. El mal ja estava fet i ningú no se’n fa responsable.
I aleshores va ser també ni més ni menys que Meritxell Batet qui els va foragitar del Congrés sense cap garantia i sense fer cas del Reglament. Va aplicar la suspensió a la primera que Marchena li va insinuar, sense necessitat de demanar aclariments. I va ser exactament davant la suspensió dels presos com a diputats quan Errejón va dir allò de “me pilla lejos”. Què esperen que diguem nosaltres ara?
Ara no els agafa tan lluny. Ara responen amenaçant amb querelles i acusant els jutges i la presidenta del Congrés de prevaricació. Serà que no. La mesa del Congrés no pot prevaricar, perquè és inviolable i perquè els seus membres no són mers funcionaris. Això ho haurien de saber i s’estalviarien de fer el ridícul. I en tot cas, si apliquen la mateixa doctrina que a Espanya no va qüestionar ningú quan se la varen inventar per al president Torra, amb més motiu no pot ser prevaricació.
Crispetes. Que es barallin. Que s’inhabilitin. Que es posin querelles. Jo reivindicaré davant d’aquest cas la igualtat en l’aplicació de la llei. O pretenien que el president Torra fos l’única persona de la història apartada del càrrec per aquest mètode antidemocràtic? Doncs, miri, no. Si aquesta és la llei, és lògic que s’apliqui a tothom. O tots o ningú.
El fet és que quan ja fa més d’un any que va deixar de ser-ho, el president Torra segueix eixamplant les esquerdes del règim. Segueix podent dir que tenia raó quan deia que davant d’un estat repressor només pots tenir una actitud de confrontació. I que si volen exercir la repressió, que paguin el preu del conflicte. Ara també cal dir que si a algú li queda lluny tot plegat, que ja s’ho trobarà.
Espanya va decidir que la unitat de l’Estat era més important que la democràcia i varen deixar anar el llop autoritari. Ara aquest llop és l’amo del tros i la democràcia és un decorat de cartró-pedra. Serà un plaer veure com s’ensorra poc a poc. I nosaltres no hem d’ajudar a mantenir-lo sinó contribuir a enderrocar-lo tant com puguem. Crispetes.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
