Vivim en una certa paradoxa. Hi ha un cert unanimisme social sobre les virtuts de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides per a la sostenibilitat, es formulen elogis a esquerra i dreta, personatges públics llueixen la insígnia multicolor que la representa i, per contra, tot debat en profunditat sobre les seves finalitats i mecanismes són pràcticament absents de l’espai públic. Pràcticament ningú, potser tret dels conspiracionistes, en qüestiona el contingut. Té la seva lògica. ¿Qui pot qüestionar els 17 objectius sostenibles que fan referència a la desaparició de la pobresa, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, la cura del medi ambient, l’erradicació de la fam, el creixement econòmic o la solidesa democràtica de les institucions? Les 169 metes derivades en aquest acord de 2015 són moralment elevades, humanament desitjades i filosòficament raonables. Encara més, tenint en compte que al darrere d’aquests objectius hi ha el segell de les Nacions Unides, qui podria oposar-s’hi?

El problema, com tot, és en la lletra petita, en els detalls que empedren els camins de les bones intencions. Com que els historiadors som de naturalesa escèptica, especialment quan llegim retòrica grandiloqüent, no estaria de més recordar la capacitat del capitalisme en la seva versió neoliberal de contaminar les institucions i apropiar-se de les causes més lloables. Els boomers disposem de prou experiència històrica per vigilar la cartera cada cop que algú ens promet la pau mundial i el paradís terrenal. I, certament, les institucions internacionals derivades de l’ONU –que, desenganyem-nos, no aprovarien un examen de moral kantiana– porten ja decennis de colonització per part dels grans poders transnacionals o actuant al dictat de les grans potències.

Els qui vam participar en el moviment antiglobalització de finals del segle passat som ben conscients que entitats de Bretton Woods com el Fons Monetari Internacional o en Banc Mundial, que en el seu origen havien de servir per donar estabilitat financera, promoure el desenvolupament dels països descolonitzats o el creixement econòmic, van acabar esdevenint una mena de Mr. Scrooge escanyapobres que obligaven els països que queien sota les seves urpes a destruir els seus sistemes de protecció social, la seva sanitat i educació pública o a arrasar la seva economia real per implementar dràstiques polítiques de retallades que sumien societats senceres en la més absoluta misèria, i que portaven a la submissió de les seves economies a les grans multinacionals globals o els interessos nord-americans. Només cal recordar què van fer a Llatinoamèrica, l’Àfrica o l’Àsia oriental.

Coses semblants, podríem dir, a les que fa l’OCDE, originàriament l’agència que havia gestionat la reconstrucció europea amb els fons del Pla Marshall i que, al final, ha acabat esdevenint una institució que obliga a fer reformes que sempre van en la mateixa direcció de retallar serveis públics i “liberalitzar-los” a fi que les fortunes globals de sempre puguin beneficiar-se’n. Tot plegat, mentre trinxen l’estat del benestar, obliguen a retardar l’edat de jubilació o promouen una tributació laxa amb els ultrarics.

En qualsevol cas, sembla que la colonització del sistema de Nacions Unides ha estat ja del tot completat i, d’acord amb una gran xarxa de fundacions i charities dependents de les grans corporacions, s’han apropiat del que podríem anomenar política de les bones intencions i han abraçat entusiàsticament l’ecologisme, la sostenibilitat, la sensibilitat social, l’educació i els vulnerables. Enfront d’aquell antic capitalisme que podria recordar el milionari egoista i insensible que apareix caricaturitzat al Monopoly, avui se’ns presenta una tecnocràcia aparentment amable que dirigeix les polítiques econòmiques globals, o que estableix receptes i consells (normalment d’obligat compliment) des de la Muntanya Màgica de Davos.

Hauríem d’evitar de caure en la conspiranoia. De fet, bona part dels crítics de la sostenibilitat o l’ecologisme forneixen els rengles de gent friki que sol caure en la simplicitat d’unes elits globals que conspiren a l’ombra. Recursos com els que fa servir la ultradreta, que atribueix a personatges com el milionari Georges Soros una política de conspiració contra la suposada harmonia de les nacions i les famílies, no resulten altra cosa que l’actualització dels protocols dels savis de Sió, una creació dels serveis secrets tsaristes per redirigir el malestar social de Rússia vers un execrable antisionisme. Potser per això la ultradreta actual també ha fet reviure aquestes idees llamineres d’atribuir tots els mals a una mena de govern mundial a l’ombra que pretén acabar amb la civilització cristiana. I això és un sofisma intel·lectual que serveix com a comodí a totes les ultradretes actuals, i que forneix de justificació, per exemple, el grup de Visegrad a l’hora de destruir els seus sistemes democràtics.

Tanmateix, perquè les mentides funcionin cal fer servir ingredients de veritat. I la realitat és que els desitjables objectius de l’Agenda 2030 porten massa pell de xai adherida per tal que puguem veure que el camí per arribar al Xangri-La és envoltat de llops. Perquè parlem d’un projecte que sovint pot anar en contra de drets i llibertats personals i col·lectius, i que no qüestiona en absolut l’indecent repartiment de riquesa i poder dins de cada societat. Darrere de la concepció dels grans objectius de la sostenibilitat, assistim a una idea de l’Estat menys vinculat a la voluntat de la seva ciutadania i, per contra, més associat a interessos globals, que fàcilment entra en contradicció amb els interessos particulars de la gent normal.

Podríem il·lustrar-ho amb un exemple molt recent. Les polítiques de digitalització en el món de l’educació han estat fonamentalment motivades per l’aparició de fons Next Generation europeus (és a dir, amb els impostos de nosaltres, els europeus) i han acabat tenint una repercussió clarament negativa en les habilitats cognitives dels estudiants. El canvi dels llibres de text (que beneficiaven editors locals) per ordinadors (que ofereix rèdits astronòmics a empreses globals) ha implicat una caiguda en els nivells (més forta allà on les administracions hi ha apostat amb més entusiasme, com ara a Catalunya), cosa que s’acaba traduint en una major desigualtat cultural i educativa entre classes socials.

Així, alguns dels objectius raonables penetren perillosament en l’esfera de la privacitat. A tall d’exemple, les qüestions relatives a la gestió de l’explosió demogràfica, que implica el control de natalitat, fins i tot en temes impensables fa poc (i també lloables) com la universalització dels drets reproductius o la llibertat sexual, acaben implicant certs danys col·laterals poc calibrats. Des del món reaccionari, s’alerta que la deriva, especialment a occident, de l’hedonisme, l’experimentació sexual, l’expansió individual ha acabat propiciant una precarietat afectiva (estem vivint una mena d’epidèmia de solitud) que implica també una descomposició de la família tradicional. Una família tradicional que pot ser tant presó com refugi, que posseeix avantatges i problemàtiques, encara que es tradueix en una caiguda de la natalitat a occident (que contrasta amb una natalitat vigorosa entre altres civilitzacions, o entre comunitats extraeuropees inserides a Europa). Tot plegat alimenta teories conspiratives cada vegada més populars com la del gran reemplaçament demogràfic formulada pel controvertit pensador francès Reinaud Camus.

Lligat a tot això hi ha la també controvertida qüestió del gènere (ideologia del gènere per a la ultradreta) que, si bé formaria part de l’esfera de l’eixamplament de les llibertats personals, també acabaria exercint com a generadora de caos relacional que porta els sectors més reaccionaris a atribuir-hi la creixent descomposició de la institució familiar. Això és més complicat del que podríem pensar perquè l’innegable dret a l’opció sexual que cada individu escull, des de la seva sobirania personal, sovint té l’efecte secundari que, sense una família més o menys sòlida, l’individu resta desprotegit, a la intempèrie, sovint dependent de minvants polítiques públiques i sotmès a una angoixa existencial imparable.

Les idees de Judith Butler al voltant del gènere com a construcció social, proposta que en societats com la catalana està esdevenint una mena de doctrina oficial, comporten a la vegada la precarietat de l’existència, la dissolució dels vincles de solidaritat, la inseguretat sobre qui és qui. És el que té l’individualisme portat a l’extrem de la composició cromosòmica. Els sectors reaccionaris, cada vegada més refractaris a aquesta nova ortodòxia, consideren que precisament aquesta transformació dels rols sexuals, amb noves masculinitats i feminitats, impliquen confusió, conformisme, passivitat, fins i tot una eunuquització social (la destrucció de la masculinitat convencional) que ens deixa inermes davant d’un món que continua essent violent i despietat. L’esquerra està cometent el terrible error de deixar la família en mans de la ultradreta.

Sobre la qüestió del canvi climàtic, més enllà de teories o contrateories que avalen o qüestionen l’impacte del carboni en les nostres perspectives de futur, la qüestió és que al darrere hi ha un projecte d’enginyeria social per transformar l’estil de vida de la majoria. El decreixement, una teoria intel·lectualment atractiva, a la pràctica es tradueix en l’assumpció passiva d’un empobriment material col·lectiu i la renúncia a conquestes socials com la mobilitat privada. No ens enganyem. El vehicle privat elèctric és cosa d’estrats socials benestants. Uns vehicles elèctrics que, paradoxalment, acaben tenint tant o més rastre de CO₂ que els motors tèrmics convencionals, especialment en un moment en què els combustibles sintètics amb efectes neutres en termes ecològics semblen una alternativa viable en menys d’una dècada.

Prescindir de la motorització com l’hem coneguda fins ara també té efectes en una creixent vulnerabilitat econòmica europea, que pot implicar destrucció de centenars de milers de llocs de feina qualificats i la desertització industrial. Ara bé, mentrestant, els jets privats seguiran solcant els cels, mentre que els avions low cost, certament molestos, desapareixeran perquè evidentment la seva pèrdua només afectarà els més pobres.

Hi ha també una qüestió polèmica que també ens esclata a la cara cada vegada que se celebren eleccions. L’objectiu 10 de la sostenibilitat, que ens parla de facilitar les migracions ordenades, implica que això també forma part de la filosofia general de la sostenibilitat: una societat multicultural de cultura globalitzada. Tanmateix, la realitat és que, en molts sentits, l’era de l’optimisme multicultural sembla haver-se exhaurit, si més no, amb el nou segle. Les societats occidentals viuen un estrès econòmic (només països com Noruega o Suïssa, que practiquen dures restriccions en polítiques migratòries, han vist com s’ha incrementat el poder adquisitiu dels salaris) i un estrès identitari. La transformació del paisatge humà i demogràfic arreu d’occident està propiciant una inquietud catalitzada per l’extrema dreta. La qüestió és que molta gent percep que la globalització i la multiculturalitat són amenaces per a un element important de la identitat que representa la nació, que posseeix aquest cohesionador que es troba molt a faltar en un occident com més va més desorientat.

En qualsevol cas, amb els objectius de la sostenibilitat, assistim a un canvi de paradigma: la substitució dels estats nació, amb les seves seguretats (i opressions), els seus controls i la seva sobirania, per una globalització d’un capitalisme desterritorialitzat. Passem del ciutadà al consumidor, de la possessió a l’ús; de la sobirania popular a les decisions invisibles del mercat i les grans corporacions. Esquerres i dretes són extremadament ingènues i dogmàtiques per afrontar aquests reptes i despullar-se dels seus prejudicis respectius. En qualsevol cas, cal crítica davant les idees establertes i pensament profund enfront l’infantilisme amb què abordem el futur. Un futur que sense un mínim de rigor en els debats, no pot ser sostenible de cap de les maneres.

Més notícies
Notícia: Els 4 llocs de Catalunya on Europa demana que es prohibeixi el bany
Comparteix
La platja del Fòrum de Barcelona i la platja de Rec de Molí de l'Escala són alguns dels llocs
Notícia: La forta pluja colpeja el monestir de Montserrat
Comparteix
L'esllavissada no ha causat ferits ni danys estructurals
Notícia: Suspenen el vigilant del torn en què hi va haver l’accident mortal a Súria
Comparteix
El passat 9 de març tres homes van perdre la vida a l'interior de les mines
Notícia: Erra, nova presidenta del Parlament
Comparteix
Sense sorpreses al relleu de Borràs

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Fins al nassos de l'etiqueteta a tots els mitjans a juny 09, 2023 | 19:56
    Fins al nassos de l'etiqueteta a tots els mitjans juny 09, 2023 | 19:56
    Canviant la contínua cantarella de l'"extrema dreta" per la menys frenopàtica de "sentit comú" t'hagués quedat un article la mar de rodó.
  2. Icona del comentari de: Jordi (Català i Suís) a juny 09, 2023 | 20:34
    Jordi (Català i Suís) juny 09, 2023 | 20:34
    A l''Amèrica Llatina no li cal pas el Banc Mundial o el FMI per enfonsar-la: només amb el material humà que hi viu i especialment les miserables elits en tenen prou. Recordo la frase del president francès Clemenceau després d'una tournée per allà: sort en tenen els Argentins que llurs polítics dormen durant la nit i així no poden pas robar durant aquestes hores. O fa anys a la darrera faillida (que provocà que molts argentins d'origen suís tornessin a CH) quan un senador argentí va proposar en directe a la TV que la solució a la fallida fincera era que tots els polítics deixessin de robar. Des de Mèxic fins a Xile i Argentina gairebé tots els Estats tenen la mateixa situació. I d'afegitó, l'Amèrica Llatina és la regió "en pau" més violenta del Planeta. Vençuela, Brasil, Colòmbia, Mèxic, El Salvador, Guatemala, etc, són al Top dels Assassinats. L'herència miserable d'Espanyols i Portuguesos és evident.
    • Icona del comentari de: Un altre pollastre indepe-calalanet (que es creu suis) mentider i manipulador a juny 10, 2023 | 01:17
      Un altre pollastre indepe-calalanet (que es creu suis) mentider i manipulador juny 10, 2023 | 01:17
      Hi ha moltes llistes, però totes són similars. Agafo una del National Geographic: els 20 països més perillosos del món. 1. Afganistan: el país d'Àsia Central pateix una onada de violència, terrorisme i segrest per part de la mà armada. 2. Bielorússia: ha estat acusat d’abús de lleis, detenció, amenaça d’atac rus a Ucraïna i acumulació de tropes russes a la frontera. L’ambaixada dels Estats Units a Minsk va tancar el 2022. 3. Burkina Faso: el terrorisme, la delinqüència i els segrestos afecten el país africà. Atacs sense previ avís a les escoles, hotels i restaurants freqüentats per Western. Emergència a les regions de l'est i Sahel. 4. República de l’Àfrica Central: La guerra civil al país ha augmentat els riscos com ara delictes violents, segrests i pertorbacions civils, limiten el suport de l’ambaixada. 5. Myanmar: Els plotters de cops ho han convertit en un país que té tot en contra, conflictes armats, pertorbacions civils, cops militars, restriccions COVID-19, recursos mèdics escassos, detencions injustes, mines terrestres i artefactes explosius. 6. Gaza: aquest és un dels avisos més controvertits als Estats Units, que va declarar Hamas com a organització terrorista. L'avís estableix que "els trets esporàdics de morters o coets i les corresponents respostes militars israelianes es poden produir en qualsevol moment". 7. Haití: És un país amb una situació d’inseguretat i pobresa crònica, agreujat per desastres naturals i violència de bandes. El primer ministre Ariel Henry va sol·licitar ajuda internacional per combatre aquesta situació a finals de l'any passat. 8. Iran: el segrest i les detencions injustes són factors de risc per a tots els viatgers; Sobretot de les protestes que el país viu contra la policia moral encapçalada per dones. 9. Iraq: un país devastat per la guerra que, tot i que sembla que sembla esperançat per al futur, sobretot arran d’organitzar la Copa del Golf Pèrsic, es manté agitat per la violència de terroristes i milícies armades. 10. Líbia: ha estat afectada pels conflictes armats entre grups armats a l'est i l'Occident. Els segrestos de ciutadans nord -americans, atacs terroristes i enfrontaments entre milícies i grups extremistes provoquen una atmosfera de tensió i risc constant. 11. Mali: el conflicte armat i la manca d’informació fan que aquesta nació d’Àfrica occidental sigui un lloc insegur, amb risc de segrest, terrorisme i delicte organitzat. 12. Corea del Nord: La llarga dictadura que pateix el país la converteix en una de les destinacions més perilloses i incertes per al viatger. 13. Rússia: Després de la seva invasió a Ucraïna, s'ha convertit en un dels països prohibits. L’aplicació arbitrària de la llei, amb segrest i detencions arbitràries, o la situació econòmica derivada de les sancions per la guerra ajuden. 14. Somàlia: el país africà és un dels més afectats per l’augment del canvi d’aliments i climàtics, que està provocant una fam amb una afectació greu en la salut de la població. Alguna cosa que s’uneix a altres factors de risc, com la pirateria a les seves costes o el terrorisme. 15. Sudan del Sud: la Unió de Periodistes del Sudan del Sud va denunciar la detenció i l'empresonament de sis periodistes que van mostrar imatges públiques del president Salva Kiir orinant en un acte públic. Només és la part visible d’una guerra civil formada, la fam extrema i la desestabilització política. 16. Sudan: I el país veí tampoc està molt ben aturat. El cop militar del 2021 va desencadenar protestes que han provocat pertorbacions civils com a factor de risc per als viatgers. 17. Síria: La situació de Síria és de gran inseguretat, amb conflictes armats, terrorisme, pertorbacions civils, segrestos i detencions injustes com a principals amenaces. 18. Ucraïna: La guerra de Grover que pateix l’ha convertit en un dels països més perillosos del món. 19. Veneçuela: l’abús de drets humans, la manca d’atenció mèdica bàsica, els fracassos en les infraestructures o delictes i el tràfic de drogues són alguns dels factors de risc d’un país pagat a la crisi política durant més d’una dècada. 20. Iemen: Guerra Civil, crisi humanitària, falta de recursos, terrorisme, alteracions civils, salut, segrest, conflicte armat, mines ... potser no hi ha cap altre país amb més factors de risc quan es viatja. Informat millor, tontolaba.
      • Icona del comentari de: DesDelBrasil a juny 10, 2023 | 18:44
        DesDelBrasil juny 10, 2023 | 18:44
        Entre insults i collonades ni tan sols s'ha llegit el comentari del suís perquè hi escriu "en pau" referint-se als països d'Amèrica llatina. No hi ha cap guerra i sí el % més gran d'assassinats del mon a les ciutats d'aquest continent. Visc al Brasil i només el primer any vaig conèixer tres persones que després foren assassinadas per diversos motius. Vivim amb murs de gairebé tres metres, amb reixa elèctrica i portes blindades. Càmeres i alarma. Però els bandits encara et poden enxampar quan surts amb el cotxe. Això és el Brasil, Vençuela, Colòmbia, i pràcticament tota l'Amèrica central llevat de Costa Rica i Panamà. Xile, Uruguai i Argentina surten d'aquest estàndard i Perú i Equador són també perillosos però no tant com el Brasil i la resta. Al Brasil fins i tot la classe mitjana pobre intenta anar a viure a edificis tancats i protegits i amb les cases subvencionades s'han fet murs i vigilància. Això és així i no es pot comparar amb l'Afganistan o alguns països africans on hi ha guerra de milícies. Sí que es pot comparar amb Cap Town que és a la llista mundial del % d'assassinats. Apa. Informi's millor abans d'escriure.
        • Icona del comentari de: Anònim a juny 11, 2023 | 11:49
          Anònim juny 11, 2023 | 11:49
          Per raons de feina, conec gent que ha viscut a països centreamericans i expliquen això mateix. Els diaris només tenen ulls i pàgines per parlar dels ferits i desplaçats de Palestina, però la quantitat de morts, segrestos, desplaçaments, que es produeixen a Amèrica llatina, amb governs incapaços i policia corrupta, d'això no se'n parla mai.
        • Icona del comentari de: Ens visita un burro des del Brasil a juny 11, 2023 | 15:35
          Ens visita un burro des del Brasil juny 11, 2023 | 15:35
          A veure, burro, "en pau" està entrecometes, cosa que significa alguna cosa. Per posar algo poso la llista dels 40 països amb més índex de criminalitat de tot el mont. Hi ha de tot arreu, incloent França i molts sud-americans. 1 Veneçuela / 2 Papua Nova Guinea / 3 Afganistan / 4 Sud-àfrica / 5 Hondures / 6 Trinitat i Tobago / 7 Guyana / 8 Síria / 9 Somàlia / 10 Jamaica / 11 Perú / 12 Brasil / 13 Nigèria / 14 Angola / 15 Camerun / 16 Namíbia / 17 El Salvador / 18 Argentina / 19 Moçambic / 20 Bangla Desh / 21 Bahames / 22 Puerto Rico / 23 República Dominicana / 24 Illes Verges dels EUA / 25 Bolívia / 26 Zimbabwe / 27 Colòmbia / 28 Líbia / 29 Guatemala / 30 Equador / 31 Xile / 32 Kenya / 33 Fiji / 34 Bielorússia / 35 Tanzània / 36 França / 37 Uganda / 38 Kirguizistan / 39 Maldives / 40 Mèxic. Pel mateix preu es pot adduir "L'herència miserable d'anglesos i francesos és evident"
    • Icona del comentari de: Pep a juny 11, 2023 | 18:19
      Pep juny 11, 2023 | 18:19
      El Salvador? violent, ara?
  3. Icona del comentari de: Gerard de sarria a juny 10, 2023 | 09:25
    Gerard de sarria juny 10, 2023 | 09:25
    A veure si parles en algun moment de l us malevol que en fan els nostres processistes de la gent que ve de fora conegyda com immigrants. Deus tenir una idea, nitida de perque Catakunya es lider mundial en trafic de persones i a sobre fent veure cinicament que es fa perque som bones persones.
  4. Icona del comentari de: Doctor Strangelove a juny 10, 2023 | 09:41
    Doctor Strangelove juny 10, 2023 | 09:41
    L'autor continua fent apologia del comunisme, i per més inri, confon multiculturalitat amb subculturalitat! Doc.
  5. Icona del comentari de: Anònim a juny 10, 2023 | 10:53
    Anònim juny 10, 2023 | 10:53
    No sé ni si val la pena escriure comentaris al Món, perquè és una loteria que els publiqueu. Última vegada que faig l'esforç. No cal caure en teories conspiratòries, que suposarien un acord previ i molta planificació entre grans corporacions i polítics d'arreu del món i de tots colors. És molt més simple: cada cop que una o diverses grans empreses ens volen vendre algun producte, busquen la manera de convèncer'ns de que és un avenç per a.la humanitat i que, sense allò, no hi ha progrés possible. La globalització ens la van vendre com a la possibilitat d'intercanvi planetari d'idees, cultura i germanor. El que volien era deslocalitzar empreses, facilitar l'explotació de recursos arreu del món, liquidar cultures amb poca població per facilitar el màrqueting i mobilitzar treballadors disposats a treballar per sota dels mínims que a occident havíem aconseguit després de segles de patir explotacions. Sobre els ordinadors, ens hi han venut com a "futur" i tots els idiomes d'ensenyament han vist una manera fàcil de semblar moderns, sense haver d'augmentar plantilles, reduir les ràtios per atendre les vint nacionalitats que es poden trobar en un institut normalet. I ara, segur que ja en tenen una altra de pensada. No en dubto. Pel que fa a les esquerres, no és que siguin ingènues, és que són, majoritàriament, tan corruptes, ineptes, i cobdicioses com les dretes. O això o no aprenen de l'experiència, cosa que les faria triplement ineptes. A sobre, porten a sobre un complex de superioritat moral que els fa impermeables a les crítiques, per ben enraonades que siguin. Hem fugit de les creences catòliques i els dogmes que venien del Vaticà, per caure en la correcció política i els protocols que regulen de què es pot parlar. Pel que fa a la família, miri, fa pocs dies, un nen de sis anys (repeteixo, sis anys) va tornar de col.legi dient que volia ser una nena. El psicòleg (sempre ho saben tot) ha recomanat a la família que li canviïn el nom, i la tractin com a una nena en tots els sentits. Jo, quan tenia entre vuit i deu anys, volia ser un nen, però és perquè llavors a les nenes no se'ns deixava tant pujar als arbres i fer trapelleries com feien els nens. Passada aquesta etapa i després de moltes baralles i aconseguir que els meu pares em deixessin estar una mica més, ja em va passar el desig de ser un nen. No hi vaig pensar mai més. Segur que hi ha molts casos reals de nens i nenes que realment no s'identifiquen amb el gènere assignat. Ara bé, donar per fet que el gènere, PER NORMA, l'hem de decidir durant la infància i l'adolescència és ridícul i perillós. Prou angoixant és ja l'etapa adolescent com per afegir més dubtes. Per descomptat, qui tingui clar que és gai, hi té tot el dret.

Respon a DesDelBrasil Cancel·la les respostes

Comparteix

Icona de pantalla completa
Missing 'path' query parameter