Un conegut hospital de comarques de Girona acaba d’anunciar internament que, atesa l’escassedat d’infermeres per cobrir les vacances, farà una contractació de professionals de la salut provinents d’Andalusia, de sis mesos, prorrogable a un any, amb contracte ICS (que permet major remuneració adquirir punts per consolidar una plaça), amb força possibilitats perquè acabin com a fixes. A més, segons es diu, es facilitarà habitatge. La notícia no tindria perquè ser dolenta, al cap i a la fi, que es contractin professionals per als serveis públics és positiu. El problema és el greuge comparatiu que suposa per infinitud d’infermeres del país que porten sovint més d’una dècada encadenant contractes temporals, sovint per hores, sense cap mena de possibilitat d’assolir estabilitat laboral, amb condicions laborals precàries, salarials pèssimes, i havent de pagar habitatges de pel·lícula neorealista a preu de castell del Loira.
L’evolució de les professions sanitàries en l’àmbit públic es podria considerar com d’autèntic drama. La lògica neoliberal de maximitzar beneficis en base a polítiques de privatització, de desregulació, de retallades draconianes, de convertir les pràctiques laborals en una barreja entre l’escurabutxaques i l’escanyapobrisme, ha propiciat un veritable èxode d’un bon gruix de metges i infermeres vers països del nord, on diuen que la gent és neta, culta, lliure, desvetllada, feliç i paguen dignament. Metges de Barcelona i infermeres d’Olot atenen en anglès a York i en suec a Göteborg, mentre que als pacients de Sabadell o Torroella se’ls priva d’explicar aspectes íntims de la seva salut en la seva llengua, teòricament oficial.
Molts parlaran de globalització. En realitat, es tracta de la cultura neoliberal que, d’ençà els darrers vint anys, caracteritza les polítiques públiques, ionquis de la precarietat, al·lèrgiques a la planificació, hostils als treballadors, i que finalment, atesa la situació de catàstrofe anunciada, han de recórrer a mesures improvisades, cares, absurdes i contraproduents. Probablement, metges de les Canàries o infermeres de Jaén poden ser excel·lents professionals. Tanmateix, la vulneració dels drets lingüístics, la complicitat cultural o l’empatia que requereix tot professional de la salut, difícilment es pot adquirir des d’una Espanya on, desenganyem-nos, contempla la catalanitat, en el millor dels casos, com a una molèstia, i el català com a una anomalia. Ben segur hi ha excepcions, o bona voluntat. Tanmateix, un bon sistema sanitari, un bon sistema de benestar no pot funcionar a còpia d’improvisació o voluntarisme, o deixar en mans de la bona predisposició estudiar català després de jornades llargues de tasques sobrecarregades impossibles d’assolir per l’absència endèmica de recursos.
El que s’explica del món sanitari, podria aplicar-se a altres àmbits estratègics, com ho és l’ensenyament. A diferència del que passa a centres de salut i hospitals, l’obligatorietat de disposar d’un certificat de català funciona (encara) com a una mena de tallafocs (de moment, i abans que algun jutge del TSJC, després de prendre’s mitja dotzena de sol y sombra decideixi el contrari). Tanmateix, el panorama és desolador. La llarga i lenta degradació de la professió docent, a còpia de creixent precarietat, deteriorament de les condicions laborals, un poder adquisitiu del segle passat, la creixent arbitrarietat i clientelisme en les contractacions i descontractacions, està generant una crisi creixent de vocacions, fins al punt que hi ha especialitats on pràcticament resulta impossible trobar candidats, i on es constata una disminució constant d’aptituds professionals i background cultural.
El conseller Cambray ha pitjat a fons l’accelerador de la degradació professional i ha afegit el caos pedagògic en base a unes polítiques de “transformació educativa” que recorden sospitosament a la “revolució cultural” maoista que va suposar un retrocés sobtat i mil·lenarista. Ja sabem que això no és exclusiu de Catalunya. Fa un parell de setmanes, el conservador diari francès Le Figaro alertava del creixent dèficit de professionals de l’educació. Regne Unit, Estats Units o Canadà es forneixen creixentment de la importació de docents de diversos països, sovint del tercer món, i cada vegada més, també de joves de Terrassa, Tortosa o Linyola. Les perspectives són fosques, i la política de l’actual Departament estan empitjorant la situació, de manera que en pocs anys ens podem trobar en situacions similars a les de la sanitat.
Per què? Alguns podrien pensar que les polítiques neoliberals de la Transició hi tenen un paper destacat. Servidor de vostès, que té el mal costum d’escoltar, de tant en tant, alguns responsables polítics, sobretot aquells que formen part del sottogoverno, cada vegada està més esfereït. Hi ha una dimensió irracional, que va més enllà del compte de resultats o de la lògica crematística. Existeix un insultant menyspreu pels treballadors, una aversió patològica respecte els representants sindicals i un campionat de prejudicis en contra d’aquells que es dediquen a fer funcionar els serveis públics. Ras i curt, existeix un classisme profund entre el grup social i cultural que pren les decisions estratègiques, que explicaria com hem arribat fins aquí. Com qui escriu aquest article, a més, té la condició d’historiador, ha d’advertir que no hi ha res de nou en aquestes actituds.
Malgrat un nacionalisme retòric, una defensa teòrica del català i una construcció noucentista del relat, a Catalunya tenim el problema greu que el món de l’aristocràcia administrativa manté un to entre paternalista i hostil contra el món del treball, contra els assalariats, contra els drets laborals i socials. Això ja ho feia l’Esquerra Republicana de l’època de la Generalitat republicana, quan s’enviava la Guàrdia d’Assalt a esclafar vaguistes, a promoure esquirols o a empresonar preventivament líders sindicals. Això ho ha fet sempre cert catalanisme noucentista que mira amb sospita i menysteniment el món del treball. Això es continua experimentant en una societat segregada on les classes mitjanes han anat a escoles privades de centre vila, separades dels fills dels treballadors, majoritàriament a escoles públiques de barris perifèrics. És molt significatiu que quatre cinquenes parts dels actuals consellers i els seus directors i secretaris generals hagin anat a escoles concertades, quan la proporció actual és que avui només tres de cada deu catalans ho facin. És molt significatiu, també, que només una de cada sis persones de classe treballadora promocioni de classe social.
En aquest sentit, el classisme és un dels pitjors pecats de l’establishment català. La segregació, no només social, sinó també cultural, genera aquesta absència d’empatia que explicaria aquest comportament irresponsable i hipòcrita. Les deliberades polítiques de precarització dels treballadors contrasten amb la retòrica defensa del català, de l’escola, de la salut o la cohesió social. El llarg conflicte educatiu d’aquest darrer curs ha estat un clar exponent. El Departament d’Educació manté una política laboral estil Maria Antonieta si-no-tenen-pa-que-mengin-brioix. També hi ha hagut importants conflictes en la sanitat. I, com s’ha vist, els drets lingüístics dels pacients semblen estar per sota del dret a explotar els professionals sanitaris.
Si bé Espanya té un problema amb la seva addicció a l’autoritarisme, el nacionalisme català té un problema, també molt greu, d’anòmia social, de cínica retòrica progressista amarada de classisme de baixa volada. I aquest és un terrible hàndicap que explica, en bona mesura, l’estancament d’un independentisme que està perdent credibilitat mentre hi hagi un grup social que, des dels seus prejudicis socials, continua remenant cireres. En realitat, polítiques com aquestes són les que propicien una mena d’autodestrucció nacional, perquè per construir un país, cal seduir una massa social que, majoritàriament, voldria viure decentment del seu ofici, i tenir perspectives de progrés social i personal reals, no retòric.
1 
5 
