Passi el que passi el dia 23, el que és segur és que el vell règim de la transició haurà tancat una dècada llarga de crisi profunda. I amb nota. Tot i les dificultats, el sistema borbònic haurà superat dues dates, 15-M i 1-O, que posaven en qüestió la legitimitat dels pactes que van mantenir al poder, intacta, tota l’arquitectura política, judicial i financera del franquisme tardà. Aquest fracàs es nota especialment en l’espai de l’esquerra més conseqüent, la que volia assaltar el cel i ara s’ha convertit en un complement irrellevant del PSOE. Això després d’una operació -dirigida des de dalt- en què, de cop, els líders més tocats per les clavegueres policials i mediàtiques han estat liquidats en benefici d’una tecnòcrata que ha acatat, mansament, els dogmes fonamentals del règim, com l’eix nacional espanyol i una praxi d’acceptació monàrquica. A Catalunya, els comuns fins i tot s’han empassat l’arrenglerament amb el PP, una acció extrema que hauria estat difícil d’imaginar en l’època d’ICV i impossible de concebre amb el PSUC.
A Catalunya la destrossa política és molt profunda perquè ha estat l’únic lloc on el qüestionament del règim ha obtingut un suport veritablement popular. La connexió entre la revolta dels indignats i la dels independentistes -sobretot pel que fa a l’anàlisi del sistema- ha estat particularment intensa, fins el punt que diverses enquestes situen el suport de la ciutadania catalana a la causa borbònica al voltant d’un 12 per cent. Una xifra tan insignificant que fa que els Borbons siguin incapaços de muntar el seu acte d’autoadulació anual a Girona.
En qualsevol cas, la dada rellevant és que Yolanda Díaz culmina la llarga marxa dels acampats de Puerta del Sol cap a l’escalfor dels ministeris. I que l’independentisme, per contra, és combatut pel sistema i els seus nous aliats progres.
18
5
