El “mentrestant” serà molt llarg. Un dia ho tornarem a fer, sens dubte. A Madrid ho tenen claríssim: no som de fiar i no ho serem mai més. Aquí també ho tenim claríssim: aquesta és l’herència del 2017 i de tres anys de repressió i de guerra econòmica. Quan hi hagi una oportunitat, per petita que sigui, hi tornarem.
I si un dia es pogués votar, cosa improbable, sortiria un sí com una casa. Per tant, no ens deixaran votar: és massa arriscat per als poders i interessos de l’Estat. Haurà de ser d’una altra manera. Qui somiï amb referèndums, taules de diàleg, acords civilitzats i altres mandangues democràtiques, millor que somiï amb “e-ovelles”: no se la jugaran mai a les urnes, perquè tenen claríssim que perdran.
L’estratègia és òbvia: ofegar Catalunya, amb formes més o menys grolleres o brutals, però ofegar.
I no afluixar. I forçar complicitats entre els ofegats, si pot ser amb certa delicadesa… Rendicions discretes, que es puguin explicar o entendre des del terreny personal, humà. Explotar les febleses, les incoherències… Màxima pressió judicial i policial, empobriment econòmic fins que la resistència es doblegui.
L’entorn hi ajuda. La crisi del coronavirus serà l’eix de les nostres vides els propers 2 o 3 anys. Amb vacunes o sense, amb infinites incomoditats i amb drames personals i econòmics extraordinaris i massius. Som un país menys ric del que ens agrada pensar i més explotat del que creiem per part de les elits extractives.
Ja ens hem ofegat: hem vist els límits de la nostra impotència. Primer, perquè qui té les claus de la caixa decideix què fa amb els diners. Segon, perquè en quaranta anys no hem estat capaços de construir un govern de veritat, una administració de veritat: tot ha estat una fantasmada, basada en una gran mentida.
El màrqueting polític autonòmic ha arribat al seus límits. L’autonomia és el que és, exactament el que era. Els diners, també. I les promeses, compromisos, ofertes… una muntanya d’enganyifes, en la qual encara alguns hi continuaran creient, com si no hi hagués prou proves de l’estafa.
No ens fixem prou en França, i mira que la tenim a dos-cents quilòmetres com a màxim. És un estat centralista, sí, però a anys llum del centralisme espanyol. Fa dècades, si no segles, que no treiem conclusions sensates de la comparació entre França i Espanya.
Ja voldríem un centralisme com el francès, no gens amable amb les excepcions culturals com la catalana o tantes altres, però amb una envejable qualitat administrativa. Que acaba repercutint en la qualitat de vida de les persones: banderes més petites que les espanyoles, sempre tan ufanes i tan superbes, amb polítiques infinitament més intel·ligents i sòlides.
Però com que “estem i estarem” espanyols una llarga temporada encara, hem de situar-nos en el “mentrestant”. Mentrestant surten nous i noves líders, noves idees, ves a saber quan… Mentrestant es busquen sortides a la repressió, dissimulant la rendició. Mentrestant veiem com evitar que Madrid ens arruïni definitivament. Mentrestant ens adonem que som una minoria nacional. Mentrestant preservem la clau de tot plegat, la llengua…
I mentrestant esperem que aparegui l’oportunitat de tornar-ho a fer, però més seriosament i segurament amb conseqüències encara més dures, perquè si alguna cosa ha quedat clara, per poc viable que sigui el règim borbònic, és que defensaran desacomplexadament el seu poder i els seus interessos. Això en primer terme. Però, en segon terme, cal ser conscients que també han après que els seus adversaris no estan disposats ni preparats per anar més enllà: se senten guanyadors i aquí maldem per no semblar perdedors.
Mentrestant, mentre això continuï així, tenen la partida guanyada. I ja ens podem queixar del que vulguem, votar el que ens vingui de gust a les eleccions regionals o fer els numerets que més ens plaguin. El “catalanisme màgic” seguirà essent la fantasia que ens impedeix ser cruament realistes i després trencar els límits de la realitat…
1 
