Una enquesta recent ha mostrat un panorama fosc al País Valencià, però esperable. El partit polític que desperta més simpaties entre els joves menors de 24 anys és VOX, una tendència que ens homologa a la resta de l’Estat espanyol i ens allunya de la resta de territoris amb una identitat nacional diferenciada. Un greu senyal d’alarma que evidencia la desconnexió de Compromís amb una generació punyent i rabiosa, malgrat que els seus líders encara es pensen que els joves de la crisi de 2008 som joves i la part més important del seu electorat. En el procés de negació de la realitat fins a la desaparició, ni la tragèdia de la DANA està servint de catalitzador per provocar una reacció a un partit amb un lideratge de sang d’orxata.
La fosca atracció que desperta l’extrema dreta a tota Europa té una fàcil explicació: l’odi, la ràbia i la impotència d’una generació traïda per l’egoisme, la desídia i l’estupidesa dels seus pares. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial a Occident sols hem elegit líders malcriats, narcisistes i immadurs, perquè eren representatius de la generació baby-boomer. Malauradament, els qui vinguérem després, X i Millenials, no poguérem derrocar-los electoralment perquè demogràficament eren la cohort de votants determinant per guanyar les eleccions.
Aquest fracàs ha deixat un buit que han omplert fenòmens populistes d’extrema dreta que, a la resta d’Europa, estan connectant homes de diferents edats en el seu malestar contra el sistema i fent trontollar l’aliança de partits que sosté la Unió Europa. França i Alemanya es troben a punt d’eleccions on l’alternança tradicional entre socialistes i conservadors, amb partits liberals fent d’àrbitre, donarà pas a una extrema dreta disputant-se el lideratge amb una quasi indistingible dreta d’ordre o, com passarà a França, ambdues formacions col·laborant contra l’esquerra. De fet, el bipartidisme no gaudeix de tanta bona salut a cap lloc d’Europa com a Espanya.
VOX i els seus homòlegs cavalquen sobre les espatles de l’odi que senten els joves. És un odi legítim, perquè els joves d’occident són conscients que hereten uns països en decadència i en un procés d’empobriment accelerat sense tenir cap responsabilitat en el desastre. Tanmateix, en els discursos públics i oficials han d’escoltar que ells són els culpables de la derrota pel seu conformisme, manca de compromís, de voluntat de sacrifici, de coneixements, d’estudi… els joves necessiten sentir que tenen força, que són capaços de rebel·lar-se, de transformar i canviar coses. Necessiten sentir guanyar la seva agència i que poden trencar la fatalitat que gravita sobre els seus caps. Són víctimes d’un món que no comprenen i necessiten explicacions i direcció per a la seva ràbia.
Els únics partits que escolten el seu malestar són VOX a Espanya i Aliança per Catalunya al Principat. Ells subministren un discurs i una cosmovisió tòxica que els fa creure’s protagonistes d’una ruptura, que els empodera en poder expressar sense límits l’odi contingut contra col·lectius vulnerables. És ràbia adolescent desfermada, però davant la paràlisi vital i ideològica de tots els altres partits, es fa irresistiblement atractiva perquè representa una mena d’acció davant una irreversible decadència. Aquests mecanismes d’odi col·lectiu per reafirmar la identitat de grup i pertinència combinats amb les xarxes socials, que potencien l’aïllament, la radicalització i l’individualisme gràcies a l’anonimat i la seva impunitat, són un còctel malaltís de socialització política que està tancant tota a una generació a una bombolla tòxica de masclisme i racisme.
El problema és que no hi ha cap pla ni cap idea per part dels partits d’esquerra o institucionals per afrontar el perill. En primer lloc, la majoria d’aquestes agrupacions són liderades per activistes de l’atenció que estan encantats amb l’escenari actual. Ells i elles viuen de generar polèmiques a les xarxes socials per rendibilitzar-les econòmicament. Volen milions d’usuaris d’extrema dreta que s’indignen amb els seus continguts i els viralitzen a les xarxes socials. No volen que aquestes persones recapaciten o es replantegen les seves posicions existencials. Els activistes de l’atenció d’esquerres volen que aquests joves siguin encara més radicals, més violents, més masclistes, més racistes… en definitiva, més odiosos per poder-los odiar lliurement. Per burlar-se d’ells en públic, fer tuits irònics que entusiasmen a la seva audiència i vendre’ns més llibres explicant-nos com la democràcia està en perill per culpa d’aquests brètols ignorants d’extrema dreta.
En segon lloc, necessitem allunyar els adolescents de les xarxes socials i fer que es tornin a socialitzar presencialment. En l’aspecte lingüístic, això és fonamental per salvar les llengües minoritzades, perquè els entorns virtuals són extremadament hostils per al seu ús en moure’s per algoritmes que maximitzen les economies d’escala i, per tant, el volum de parlants. Des del punt de vista educatiu, és necessari per millorar els resultats acadèmics i inculcar la disciplina intel·lectual i el rigor que aquests joves necessiten per trencar amb discursos paranoics d’odi que vehiculen la ràbia legítima d’aquests joves contra les minories. Sense hàbits d’exigència intel·lectual i valors d’esforç i disciplina aquesta generació està indefensa contra el bombardeig constant de missatges que reben als seus terminals.
L’historiador i professor Xavier Díez, precisament, ha escrit moltíssims articles a El Món denunciant les funestes conseqüències de les noves pedagogies. El menyspreu d’aquests valors tradicionals, el tecnooptimisme i el progressisme universalista que han professat durant els últims quaranta anys, sumat al lobby fet per les empreses tecnològiques, ha produït un dany educatiu entre els més joves difícilment reversible avui dia. L’antimodernisme, una pulsió que a l’esquerra sols trobem a la tradició anarquista, ha de ser un dels pilars de qualsevol partit d’esquerra avui dia, perquè, si no desconnectem els joves de les xarxes socials, els bucles de retroalimentació de l’odi on es troben atrapats són impossibles de combatre. Els algoritmes saben que generar infelicitat provoca addicció a les xarxes i potencien relacions tòxiques i de dependència amb canals i grupuscles sectaris d’extrema dreta.
Tanmateix, els partits d’esquerres o institucionals tenen també un problema amb una emoció tan humana com l’odi. En el seu optimisme revolucionari, les seves pedagogies han somniat sempre construir un home nou lliure dels pecats humans, un home que sols estimés i incapaç d’odiar. Quan era professor de Teoria i Història de l’Educació a la Universitat Jaume I, abans d’introduir el sorgiment de les pedagogies renovadores d’entreguerres, preguntava als meus estudiants si un dels objectius de les escoles havia de ser suprimir una pulsió com l’odi. Els alumnes, entusiasmats, contestaven que la seva missió com a futurs mestres era ensenyar els xiquets a no odiar per construir un món utòpic sense guerres i violència. Sols un cop, una xicona amb posat seriós sentencià: l‘odi és necessari per defensar-te. La resposta correcta, suposo, sorgia d’una experiència vital que li havia ensenyat el valor d’odiar les persones que mereixen ser odiades.
No sé si els lectors han conegut mai a una persona incapaç d’odiar. Jo n’he conegut i no sabien defensar-se: una infància afortunada envoltada d’ànimes bones i d’amor havia produït l’insòlit fenomen de no generar i conrear una emoció tan intensa com l’odi. No podien desitjar un mal a ningú i, menys encara, infligir-lo voluntàriament. Persones destinades al martiri i que tenen tots els atributs que fan d’ells un magnífic alcalde de poble. De fet, a Compromís hi ha un gran planter de polítics amb formes de retor i vocació de sants que són excepcionals polítics locals per aquesta raó. Són les persones que cohesionen les comunitats, aturen les dinàmiques tòxiques i poden integrar tots els veïns en projectes comuns malgrat les seves diferències. El problema és que el joc parlamentari necessita un ventall d’actors més ampli.
Al discurs liberal de les ciències socials els demagogs estan sempre mal vistos, però quan, com és el meu cas, tens les arrels al món del teatre, entens que l’obligació de tot líder polític és ser un demagog en el sentit literal del terme, un conductor del poble. El polític ha de representar i canalitzar les emocions que sent el poble, perquè els votants necessiten sentir-se identificats amb ell quan el veuen, necessiten sentir que comparteixen dolor, angúnies, incerteses, alegries i esperances. Els dirigents d’una formació política han de saber arribar a totes les sensibilitats interpretant el personatge adequat en el moment adequat. I com sabem tota la gent de teatre, una bona interpretació sempre és sincera perquè està construïda sobre les nostres emocions. Els polítics, i especialment els polítics de Compromís, han d’expressar la ràbia i l’odi que senten els valencians i vehicular-la constructivament. Els gestos i escarafalls de digna indignació no són suficients per connectar amb tota la ràbia soterrada que viu el País Valencià. A més, s’ha de perdre la por davant dels jovenets socialitzats políticament per VOX, deixar d’ignorar-los, menysprear-los o fer com si no hi foren i treballar localment, poble per poble, per reduir la seva proliferació. La recepta per desactivar-los és impulsar les activitats presencials i transversals. Necessitem un pla d’acció urgent a escala nacional; però coordinat en l’àmbit municipal, per guiar-nos sobre les formes d’oci i sociabilitat alternatius als bous que podem promoure amb èxit de convocatòria entre el jovent. És fonamental per revitalitzar la llengua; però també per competir amb el monopoli de VOX per dominar políticament els pobles i brutalitzar la població: els bous. Sense tenir alternatives d’oci populars i arrelades a tots els pobles, no podrem reduir la presència dels bous al carrer. I no ho oblidem, els bous són el pilar de VOX al País Valencià.
