L’abstenció d’una part de l’independentisme ha deixat un tauler en què cap de les peces principals té una tirada fàcil. És a dir, l’abstenció ha col·locat els grans partits en una posició en què qualsevol opció implica costos elevats. Això, en un Parlament que s’ha convertit en l’escenari de les comparses particulars de cada tribu, garanteix que a partir d’ara, com a mínim, puguem veure una política més crua, més coherent amb els interessos reals dels partits.
Per exemple, un fet interessant dels resultats és que, malgrat que el trident espanyol PSC-PP-VOX tingui el poder numèric per impedir una repetició d’eleccions, el preu polític que haurien de pagar els socialistes -i Espanya- per investir Illa en contra de tots els partits catalans seria altíssim, diria que impagable. És evident que cap d’aquests tres partits no té ganes de repetir eleccions, i encara menys quan tenen el poder aritmètic d’evitar-ho. I malgrat això, el més probable és que Illa preferís forçar una repetició d’eleccions que no pas governar gràcies a la facilitació del PP i VOX. Per què? Doncs perquè aquest acord generaria un merder de cal Déu, perquè posaria en risc la pacificiació a Catalunya, perquè això no és el que Europa li està demanant a Sánchez. Un acord d’investidura com aquest malmetria el pont que fa sostenible l’ocupació de Catalunya, és a dir la col·laboració entre Madrid i les elits catalanes.
Per tant, encara que els socialistes tinguin la possibilitat de governar gràcies als altres partits espanyols, saben perfectament que aquesta opció és la més perillosa de totes. Gràcies als resultats que ha generat l’abstenció independentista, doncs, el més probable és que els socialistes es vegin obligats a reconèixer que, sense la col·laboració dels partits catalans, no poden governar Catalunya. Ni tan sols havent guanyat les eleccions! Ni tan sols amb una majoria inèdita dels partits espanyols!
Pel que fa a Junts i a Esquerra, l’abstenció també els col·loca entre l’espasa i la paret. Si Junts i Esquerra estiguessin disposats a fer una oposició frontal i real al bloc espanyol, es negarien a investir Illa, ni ara ni després d’unes possibles noves eleccions. És a dir, dirien als socialistes que si volen governar Catalunya, hauran d’arreglar-s’ho amb els partits de la seva trinxera nacional. Com que ni ERC ni Junts no estan disposats a triar aquest camí, no tindran cap altre remei que demostrar que la seva única estratègia és l’acord de pacificació que han pactat amb els socialistes per enterrar el Primer d’Octubre i tornar allà on érem abans, com si aquí no hagués passat res. Precisament perquè l’estabilitat de Vichy és la prioritat de quasi tots els partits, el més probable és que acabi havent-hi un bipartit PSC-Comuns que serà facilitat per Junts i ERC. La pacificació ha estat l’única estratègia de les últimes dues legislatures i serà l’única estratègia dels pròxims anys. La diferència és que, ara que els partits catalans han perdut la majoria, costarà molt més dissimular-la.
