Com tots els independentistes, a banda del meu posicionament nacional jo tinc altres posicionaments ideològics. De vegades n’escric, i em sembla necessari que als catalans ens interessin els problemes i reptes globals, perquè ens afecten i perquè no podem fer la independència si no entenem el nostre entorn i el nostre temps. Per tant, molt a favor que a Catalunya es debati sobre els ismes que estan sobre la taula a tots els països occidentals.
El problema és quan es fan servir aquests ismes amb l’objectiu d’aigualir l’isme que precisament hauríem de prioritzar els catalans, que és el nacionalisme. Bàsicament perquè, sense un estat, els catalans no tindrem mai poder de decisió sobre cap variable polític important. Si tu condiciones la lluita nacional a una altra lluita política li estàs penjant un mort que, òbviament, li resta força. Només cal veure el que ha fet Compromís al País Valencià, que ha posat per davant del valencianisme tots els ismes possibles i han acabat absorbits per l’esquerra espanyola. I ara encara es queixen que Vox retiri el passeig en homenatge a Guillem Agulló.
És allò tan antic que diu que Catalunya serà d’esquerres o no serà, que Catalunya serà cristiana o no serà, que Catalunya serà anticapitalista o no serà i, tot just sortit del forn, que Catalunya serà feminista o no serà. Jo no soc ni d’esquerres, ni cristiana, ni anticapitalista, ni feminista i, per tant, entenc que tots aquests compatriotes no volen la meva participació en la lluita nacional. Si ens sobrés gent, doncs mira, encara, però tenint en compte que en aquest punt de l’ocupació ja anem justets de personal, potser que no ens anem autodescartant entre nosaltres per motius subalterns.
Divendres, aprofitant el Dia de la Dona -que en realitat és el dia de les feministes, perquè la resta de dones no esperem que el món ens regali res-, es va anunciar la publicació del llibre “Màtria o barbàrie”, coordinat per les autoanomenades “matriotes” Anna Punsoda, Júlia Ojeda i Marta Roqueta. Fa un temps ja havien publicat un manifest fundacional en què expressaven la necessitat imperiosa de connectar la lluita nacionalista amb la lluita feminista. Que es veu que una cosa no pot anar deslligada de l’altra, diuen. A cap espanyola se li acudiria mai muntar un grup de feministes per la unitat d’Espanya.
Però ara ve quan el maten. Les matriotes defensen que l’opressió que patim els catalans és d’una naturalesa similar a l’opressió que teòricament patim les dones per part de l’anomenat patriarcat. Aquest argument és profundament antipatriòtic perquè minimitza d’una manera escandalosa els greuges individuals i col·lectius que patim pel fet de ser una nació ocupada. Com es pot equiparar un règim d’ocupació que s’aguanta sobre unes lleis objectivament supremacistes i sobre un exèrcit, com es pot equiparar això a un sistema d’igualtat legal entre ambdós sexes? Però si el sistema fins i tot reconeix privilegis exclusius per a les dones i cap d’exclusiu per als homes! O algú ha vist mai quotes o proves d’accés més fàcils per als homes perquè s’animin a ser mestres?
I després hi ha una altra cosa. Els homes masclistes existeixen -i les dones tarades que destrueixen homes bons, també- i de moment jo he tingut la sort i també la traça d’evitar-los o de poder-me’n defensar, però a mi el sistema no m’ha discriminat mai pel fet de ser una dona. I això no canviaria encara que demà un sonat em violés pel carrer. En canvi, pel fet de ser catalana, estic discriminada per defecte. Els greuges que patim pel fet de ser catalans són d’aplicació universal, és a dir que els patim tots els catalans sense excepció, independentment de qualsevol altra variable, precisament perquè la discriminació és sistèmica: el que jo no puc fer pel fet de ser catalana, cap altre català tampoc no ho pot fer. Per contra, el masclisme, com que no és sistèmic, el pateixen només algunes dones, concretament una minoria, bàsicament perquè, gràcies a Déu, la immensa majoria d’homes criats al nostre tros de món no són uns cavernícoles. De fet, hi ha moooltes més dones que moren de suïcidi que de violència de gènere -que és un concepte absurd- i, en canvi, s’inverteixen mooolts menys diners públics i privats en la prevenció del suïcidi que en el negoci feminista. I és clar, les elits polítiques i culturals no en parlen perquè no dona projecció ni, per tant, pasta. I naturalment ningú surt a dir que Catalunya serà mentalment sana o no serà. I les feministes, que sempre estan parlant dels feminicidis -un altre concepte absurd-, tampoc no esmenten mai que les víctimes de la immensa majoria d’homicidis són homes. Com que quasi tots els assassins també són homes, doncs mira, una cosa deu valer per l’altra.
En tot cas, que hi hagi feministes catalanes dient les mateixes parides que diuen les feministes de tot Occident, a mi, des d’un punt de vista nacional, no em molesta. També hi ha catalans que diuen que són comunistes i mira, què hi farem, també són la meva gent. A mi el que em sembla menyspreable és que, en nom del patriotisme, es pretengui dinamitar la nostra lluita nacional encadenant-la a ideologies subsidiàries. I més encara si ho fas per poder fer-te un lloquet a Vichy!
