Impartir justicia deu ser de les coses més difícils del món. A més, a la toga amb l’escut del Poder Judicial hi convergeix una difícil combinació: un poder i un servei públic. Dos factors que, ben mirats, no combinen tant bé com ho fa la ginebra amb la tònica. De fet, és un joc d’orfebreria delicadíssim on els elements en joc poden ser la mort civil d’una persona, la seva llibertat, la seva reputació o un xantatge social a mercè d’una instrucció judicial que persisteix en el temps soscavant el prestigi professional, familiar o artístic d’un acusat.
I més en un país on poden trigar més de 12 anys a celebrar una vista oral, després d’una llarguíssima i densa instrucció, en les quals massa sovint uneixen esforços el ministeri fiscal i el jutge instructor que hauria de posar per sobre l’autoritat que ostenta per vigilar el compliment de les garanties que no pas per avalar a ulls clucs de la tesi incriminatòria de les acusacions que treballen de la mà de la policia o les fiscalies a l’ombra.
Per això cal celebrar sempre una absolució perquè és la prova que el sistema ha reconegut que hi ha errades, o que no ha estat prou curós amb l’anàlisi del cas, o que, francament, s’ha jutjat una persona que en terminologia popular anomenaríem innocent. Una absolució és una autoesmena. Mai, però, serà restablert al cent per cent, ni el patiment, ni el patrimoni, ni la reputació a no ser que l’afectat tingui un poder mediàtic i ganes de mantenir la gresca.
Darrerament n’hen tingut força exemples. El cas del sumari Volhov i Estela que sumaven gairebé 20 peces separades i que, finalment, s’han tancat sense que el seu responsable hagi donat ni cap explicació al comitè disciplinari del Consell General del Poder Judicial. Una macrocausa que va deixar als peus dels cavalls Víctor Tarradellas, o Jordi Castells durant més de deu anys. Aquesta setmana, també hi ha hagut un nou exemple, amb l’absolució de Gonzalo Boye, en l’entramat del cas Mito.
He tingut la sort com a periodista haver pogut seguir el judici i explicar-lo gairebé jornada a jornada. Era una vista oral interessantíssima, amb una quarantena de processats, diversos delictes, infinitat d’indicis, advocats espectaculars i una sala presidida pel magistrat Alfonso Guevara, que aprofita qualsevol judici per mostrar ofici i tècnica, no sense un polsim d’ironia i un puntet de mala llet però amb gens de frivolitat. La sentència és demolidora. Hi ha condemnes i hi ha absolucions i analitza gairebé tota la prova aportada al detall i que va ser posada en dubte per les defenses, en un judici complex i que necessitava d’una feina escrupulosa per part de tothom.
Però és especialment interessant l’absolució de Boye, perquè el tribunal no s’està de romanços i critica que l’acusació contra el lletrat de l’exili es fes amb un testimoni de poca credibilitat. De fet, deixa entreveure que bastir una acusació contra algú aprofitant que havia estat relacionat professionalment amb un acusat de narcotràfic -el seu advocat- no es pot fer amb pactes estranyíssims, que apareixen de cop i volta i gairebé al final de la instrucció. El testimoni de càrrec, a criteri dels arguments de la sentència, hauria estat més un testimoni d’encàrrec que, a canvi de sortir de la presó, es va inventar una història per poder entrampar Boye en el cas en un context polític molt concret.
Més enllà de l’absolució, la sentència és un avís gens dissimulat a les formes que a vegades gasten les altes fiscalies especialitzades, com les d’anticorrupció, l’antidroga o de delictes econòmics. Pactes amb testimonis de càrrec, conformitats extravagants a canvi de proves de difícil credibilitat i el poder de modular les acusacions per rebaixar o apujar la pressió cap els acusats. Aquest és un dels punts pels quals els jutges es miren amb recel que la fiscalia assumeixi del tot les instruccions. Però això ja serien figues d’un altre paner. En tot cas, s’ha absolt una persona. Un petit senyal que, a vegades, hi ha gent que fa el que pertoca.
