Diuen que volen Alemanya per als alemanys, que Alemanya ha d’anar sempre primer i per sobre de tot, que cal expulsar immigrants, i pretenen pactar amb Putin; per tant, se’ls ha d’aïllar, perquè són neonazis radicals i perillosos, i cal repudiar-los sense treva. Aquest és el mantra que corre avui per Alemanya, i bona part del món, sobretot entre la gent vinculada als poders establerts i els mitjans convencionals. “Només idiotes i traïdors se’n poden alegrar” ha declarat el polonès Donald Tusk, parlant del resultat de les eleccions a Saxònia. La cantarella desqualificadora és habitual davant dels moviments anomenats d’ultradreta, no només pel que fa a l’Alternative für Deutschland (AfD). La mateixa música la sentim a molts països, inclòs el nostre. Però és clar, uns fets que a França o Itàlia o Hongria o Polònia (o Catalunya) ja esveren prou, a la pàtria del nazisme i de Hitler fan saltar totes les alarmes i desencadenen autèntics atacs de pànic.
Cal dir que el que ha passat a les eleccions del land autònom de Saxònia-Anhalt és realment molt aparatós. Si bé es tracta d’un territori menut, amb una població d’uns dos milions de persones, la sacsejada ha estat brutal. La victòria de l’AfD frega el 45%, gairebé triplicant els resultats dels seus immediats seguidors. La CDU, coalició que governa la República federal amb el canceller Friedrich Merz al capdavant, ha estat humiliada i trepitjada, perdent la meitat dels vots, dient adeu a la presidència de la regió i mostrant una feblesa que porta Merz al seu pitjor moment. Ningú no pot desmerèixer les urnes al·legant que el fet és únicament local i que no tindrà efectes nacionals; al conjunt del país, els nacionalistes de l’AfD van per davant en les enquestes, i sembla qüestió de temps que el daltabaix es reprodueixi a escala general. Certament, des del final de la Segona Guerra Mundial no s’havia vist res comparable.
La primera reacció és d’estupor, naturalment, i la majoria dels analistes van força perduts. Per a alguns, el fet que Saxònia formés part de l’antiga Alemanya oriental explica moltes coses; la unificació va provocar un daltabaix econòmic, es van perdre milions de llocs de treball en indústries estatals obsoletes, i els alemanys de l’est van començar a sentir-se com a ciutadans de segona. És evident, a més, que la fidelitat de vot allà hi és menor, els partits democràtics hi tenen menys tradició, i l’anomenada ostalgie (nostàlgia del vell ordre comunista de l’Est) generen tot plegat un panorama polític molt volàtil. A sobre, els indicadors generals van de davallada; sense el gas rus, l’energia s’ha encarit, la indústria de l’automòbil ha entrat en un mal cicle, les condicions de treball s’han degradat, la por a la immigració ha crescut. Molts alemanys pensen que paguen massa factures; la unificació, la guerra d’Ucraïna la burocràcia de la Unió Europea…
I enmig del desori, irromp en escena un jove de 35 anys, l’empresari Ulrich Siegmund, que promet fer passar Alemanya al capdavant, que vol interrompre les donacions a Ucraïna i recuperar els carburants barats dels russos. Un home que no s’immuta si l’acusen de putinista, que no calla sobre l’escàndol del Nordstream (el gasoducte rus que aparentment va ser volat per ordre dels Estats Units), que insisteix a ser un pragmàtic i que no s’encongeix a l’hora de denunciar el que ell anomena el sistema i l’establishment. Que promet cuidar-se dels treballadors, fixar salaris dignes i combatre una immigració la qual, declara, està ensorrant el miracle alemany de fa seixanta anys amb feina poc qualificada i mal pagada. Unes crítiques que coincideixen força, encara que sembli mentida, amb les del BSW de Sahra Wagenknecht –una formació filocomunista que potser acabarà pactant amb l’AfD.
Molt del que havien après els polítics i observadors des de la Revolució Francesa ja no serveix. Es fa molt complicat traçar quina és, exactament, la línia divisòria entre dreta i esquerra, entre els que alarmen amb missatges que recorden a Hitler i els que recorden a Stalin. Segurament és per això que el cordó sanitari que s’ha anat aplicant a Alemanya, des de fa unes dècades, no ha servit de res. Bé, de fet pot haver ajudat a enfortir l’AfD, que s’ha inflat amb un relat antipolític, esquivant els mitjans de comunicació subvencionats, apel·lant a emocions i preocupacions molt bàsiques a través de les xarxes socials. La reacció principal de tots els altres partits ha estat isolar-los, evitar qualsevol acord o conversa, i anar triant etiquetes fàcils per a bandejar-los. S’han centrat a escarnir la dita ultradreta i han ignorat on apuntava aquesta ultradreta i per què. Cada cop la gent els ha fet menys cas.
Potser el primer que caldria fer, a Alemanya i a la resta del món, és entendre què està passant. I un primer pas podria ser, per exemple, prescindir d’afirmacions aparentment fortes i simples. Condemnar un corrent en ascens, acusant-lo de feixista, formar un cordó per fer-lo fora del terreny de joc, rebutjar fins i tot la possibilitat de parlar-hi, només fa créixer el fenomen, atès que el corrent s’alimenta d’això. Els insults i l’acusació barata és el que més convé, avui en dia, a un moviment nou, jove i que vol sortir-se de la barraqueta estàndard. Ser un proscrit mola molt. De fet, en essència, podem dir que aquests corrents són bàsicament nacionalistes, sovint de pa sucat amb oli, que no tenen ni la capacitat ni el coneixement per tal d’aplicar polítiques gaire diferents de les vigents. Ah, i que no tenen cap de les pistoles i batallons de xoc que tenien els nazi-feixistes de fa cent anys. Potser el que haurien de fer els alemanys, i altres pobles, és convidar els patriotes de fireta a palau i que s’apaguin de tan vulgars i avorrits com són.
A veure què passa a Alemanya. Serà interessant i edificant d’estudiar. S’ajuntaran tots els altres partits, com ja havien fet en ocasions anteriors, i aplicaran el cordó sanitari contra l’AfD? No ho sembla, la impressió és que han après la lliçó. Parlaran i pactaran amb els guanyadors, per constituir un govern regional? Qui ho faria? Els democratacristians que han perdut estrepitosament? Les esquerres, diverses i dividides? Els verds, els socialistes, els excomunistes? Podria ser, res no està escrit. Governaran en minoria els de Ulrich Siegmund? O hauran de tornar a començar i repetir les eleccions? Ja ho veurem. Potser va ser amb aquesta anticipació que la mateixa AfD va escollir, per a aquestes eleccions, l’eslògan de “Tot és possible.” Es van oblidar de dir que tot està per fer.
