Si li dic la veritat, començo a comprendre molts lectors d’El Món que, en els seus comentaris, afirmen que no els interessen per res els avatars de la política nacional. A mi mateix, que visc d’això, m’està deixant d’interessar una política que, en una campanya local i autonòmica, en teoria dedicada a debatre i resoldre els nostres problemes a ciutats i autonomies, del que més es parli sigui… d’ETA. L’organització terrorista basca que es va dissoldre fa dotze anys encara és esgrimida per la dreta com a carta electoral. Com si, per mantenir unes relacions més o menys cordials amb Bildu, el govern de Pedro Sánchez estigués donant suport a la banda i el fantasma. I, per cert, Pedro Sánchez, en lloc de menysprear com a irrellevant la falsa polèmica, hi entra amb entusiasme, sabedor que, com més fal·làcies digui l’oposició sobre la pervivència d’ETA, més desacreditat quedarà el gran rival, Núñez Feijoo. Perquè el ciutadà pot estar adormit, però no és estúpid.
Penso que els grans problemes de la nostra democràcia no s’estan abordant en aquesta campanya, tan falsa, de tan mala qualitat, en què perviuen tots els vicis d’ús i les antigues legals de tantes altres campanyes prèvies a aquesta. Enregistrem una lluita pel poder pam a pam, territori per territori, en què Barcelona, València, Sevilla i poc més constitueixen els emblemes per saber qui ha guanyat aquests comicis del 28-M i qui els ha perdut. Quan em pregunten, responc que no es produirà el Gran Tomb anhelat per la dreta, ni tampoc una victòria clara de l’esquerra: tot estarà molt mesurat, pendent d’uns quants milers de vots. I, al final, tots diran que han guanyat, tot i que es deixen moltes plomes pel camí. El Gran Canvi és en un altre lloc.
Em sembla interessant, és clar, saber si, com diu algun endeví de la dreta, el PP es quedarà amb totes les capitals andaluses, inclosa Sevilla; si hi haurà bolcada a Aragó i València, si Emiliano García-Page, que cada dia (vegeu el vídeo famós sobre el comportament sexual dels seus fills) se’ns torna una mica més peculiar, revalidarà la majoria absoluta que necessita per seguir sent el baró socialista oficialment ‘crític número u’ amb el sanchisme. Tot això és, espero que vostè m’entengui, secundari.
A mi el que em suscita més passió és la lluita per l’alcaldia de Barcelona, perquè Catalunya s’ha convertit, almenys per a un tafaner a sis-cents quilòmetres de distància, en un laboratori polític on és possible que, per exemple, es produeixi una aliança entre la dreta i socialistes, ‘puigdemonistes’ i qui sap què més per desbancar l’actual alcaldessa, Ada Colau, recolzada, per cert, per la vicepresidenta del govern central, aquesta ‘star’ política en alça, teòricament aliada de Pedro Sánchez, que és Yolanda Díaz. Ja em dirà vostè com es pot explicar aquest joc d’estranys companys de llit, que deia Churchill: hi ha una mica de surrealista als escacs d’aliances polítiques territorials i nacionals.
Perquè on es desenvolupa el veritable joc de poder, una vegada que el PSOE ha perdut Andalusia, és al graner de vots de Catalunya. No importa gaire si Fernández Vara es queda a Extremadura (és el més probable, diuen) o és desbancat per la dreta. O el que passi a la Cantàbria fins ara de Revilla, i ni tan sols a les Canàries, etcètera. O a Euskadi, malgrat el ràpid augment de Bildu que amenaça l’hegemonia del PNB en intenció de vot: diguin el que diguin, al País Basc, avanci o no avanci Bildu, es consolida un ‘statu quo’ que suggereix que val més no moure excessivament les coses. L’Euskobaròmetre, no sé si amb raó o sense, diu que els bascos han deixat de donar suport majoritàriament a la independència, i aquesta és, crec, la veritat.
Així que el futur de l’Estat, et diuen els que penso que en saben, es juga a Catalunya. I, encara que menys, a la Comunitat Valenciana. I, en menor grau, a les Balears. Hi ha en tot aquest arc mediterrani un nou plantejament d’aquest Estat, d’Espanya. Aquest és, i no si Feijóo avança o recula en nombre total de vots, l’element clau que alguns encara es neguen a veure: Quin serà el plantejament territorial veritable d’aquest país? Com és possible que gairebé ningú s’ho plantegi en plenes eleccions als municipis i a les autonomies?
I, quan et fas aquesta pregunta, t’adones que aquest debat al voltant de la difunta ETA, que s’ha prolongat al Parlament nacional i als mitjans tota la setmana, és simplement absurd. Una ximpleria. La partida es juga en un altre camp. I és en aquest camp, català, on es produirà la principal notícia de la nit electoral…o dels dies següents, quan comprovem qui dóna suport a qui. I per què i per què. I cap a on.