No sé si fa riure o plorar que Junts, Esquerra i la CUP estiguin seguint fil per randa el guió que se’ls suposava davant d’un repte com l’abstenció que es pot produir el 23 de juliol a les eleccions al Congrés dels espanyols. En general, als països amb una tradició democràtica mínimament arrelada, quan els partits volen evitar l’abstenció fan propostes. Poden ser més o menys electoralistes, poden exhibir algun estirabot, però s’acostumen a proposar coses. Fins i tot a Espanya, com a país sobirà que és, es fa. Després, els ciutadans avaluen si aquestes propostes s’han complert i decideixen si tornen a fer confiança a qui han votat. A Catalunya no.
Ja he parlat en un altre article de l’argumentació i les tècniques per manipular les emocions dels electors que estan fent servir els partits polítics i les seves xarxes afins per influir en les seves preferències i decisions, com ara la culpa, la por o la pressió social, arribant fins i tot a l’insult i a tractar-nos com si fossim menors d’edat que tenim una rebequeria. Entenc que després de tants anys d’aconseguir fer funcionar aquesta estratègia, que pot posar en pràctica qualsevol incompetent, sense massa problemes (encara avui tenen majoria al Parlament), ara simplement no compten amb el talent (ni la credibilitat) per fer cap altra cosa.
És aquesta profunda incompetència la que penso que els fa concloure que es pot defensar la democràcia (sigui contra la ultradreta o a favor de l’autodeterminació) amb menys democràcia, quan no és així. De la mateixa manera, no es pot defensar la sobirania amb menys sobirania, i això és el que va passar el 2018 quan els partits autodenominats independentistes van acceptar el veto d’Espanya sobre el candidat elegit pel legislatiu, afirmant que així protegien la sobirania del Parlament, quan òbviament era al contrari. El primer que ho va fer va ser Carles Puigdemont, que va acceptar designar ell mateix un successor. Tampoc no es pot defensar la llengua catalana amb menys llengua catalana, com fa Gabriel Rufián amb el seu discurs 99% en castellà, excepte en aquestes eleccions, en què fa servir el català com a argument de vot com a Ciutadans. I no se n’adonen (realment ho penso) perquè, encegats com estan a conservar el poder que els deixa gestionar Espanya (bàsicament la repartidora de càrrecs i sous), no veuen res més, i això és un perill per tothom.
Aquestes tècniques de manipulació de les quals parlava (responsabilitzar l’elector d’allò que vindrà i que ells podrien haver evitat si no s’haguessin acomodat en l’existència d’algú pitjor per no haver d’ofer res, per exemple, o afirmar que és millor tenir alguna força que cap força, en un context en què s’ha fet servir aquesta suposada força en direcció contrària a la que s’havien compromès, i per tant és millor que no la tinguin) van en la línia contrària de les condicions que fan possible la democràcia. R. Dahl la defineix com el que permet que tots els membres han de ser tractats (…) com si estiguessin igualment qualificats per a participar en la presa de decisions sobre les polítiques que seguirà l’associació.
Algunes d’aquestes condicions que s’han de complir en democràcia són, per exemple, tenir oportunitats adequades, i tots les mateixes, de descobrir quina decisió satisfarà millor els seus interessos (comprensió il·lustrada) o tenir l’oportunitat de decidir sobre quins assumptes s’ha d’elegir democràticament (control de l’agenda). Per això és imprescindible, per exemple, comptar amb fonts d’informació alternatives, cosa que a casa nostra es concreta en Twitter i poc més, atès el control de ferro dels mitjans de comunicació (una mostra que n’hem tingut darrerament és el Diari ARA aixecant la barrera de pagament dels articles d’opinió que van contra l’abstenció -allò que en diríem i això qui ho paga?-).
En un sistema com el nostre, on a diferència del de circumscripcions úniques com el dels Estats Units (en què els candidats recullen els interessos i preferències dels votants per poder arribar al poder) la rendició de comptes es limita gairebé només a la no-reelecció, a falta de propostes alternatives (també molt restringides pel sistema) l’abstenció és una manera fonamental de defensar la democràcia. Continuar votant qui sistemàticament, durant més de 10 anys, ha tingut l’oportunitat d’actuar de corretja de transmissió d’aquests interessos i preferències i no ho ha fet, impedeix aquesta rendició de comptes que constitueix un mecanisme clau de la democràcia per evitar l’abús de poder a tots els nivells i en qualsevol grau, en formes com la corrupció o la violència institucional.
No hi ha, doncs, cap renúncia a la democràcia que pugui ajudar a protegir-la, i és el que ens estan plantejant els partits polítics que es diuen independentistes perquè els votem a Madrid, afirmant (Mare de Déu Senyor) que s’ha de fiscalitzar els polítics un cop se’ls ha votat, de forma que ja no se’ls pot sancionar de cap altra manera per no haver complert els seus compromisos. Així, l’abstenció activa, en un moment en què el sistema s’allunya de l’essència de la democràcia, és més democràcia.
11
27
