Vejats miracle! Ni la més polièdrica i endimoniada de les nits electoral ha donat peu a unes interpretacions tan singulars i contradictòries com les que ha desgranat la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea -TJUE-, en resposta a la bateria de preguntes que li va presentar el jutge Pablo Llarena. De cap a cap i de punta i punta, algunes de les portades de la premsa d’ací i d’allà venien a dir exactament el contrari: “Guanya Espanya!” versus “Guanya l’exili independentista!”. Com contrària ha estat també la interpretació que n’han fet el govern de l’Estat i els advocats dels dirigents independentistes a l’exili. Per a Gonzalo Boye, per exemple, les euroordres futures mancaran d’efectivitat. Més encara, Llarena ja no n’hauria de fer cap perquè no tindran cap marge per a prosperar. I Carles Puigdemont ha fet una gran passa per a tornar a Catalunya. Per al govern de Pedro Sánchez, la decisió del TJUE “avala l’ordenament jurídic espanyol” i accelerarà, no el retorn, sinó l’extradició del president, la qual, segons s’han atrevit a aventurar, podria fer-se efectiva “abans de les pròximes eleccions generals”.
Aquesta eufòria dels dos costats no pot ser. Correcció: és, perquè passa. Però no és lògica. O algú s’equivoca o algú enganya. Dràsticament. I tot això per què? A part que alguna premsa siga encara molt més sectària i tramposa que la mitjana i a part que els governs i els partits han desenvolupat un sentit interessat de la interpretació de la realitat que fa riure, el contingut de la sentència del TJUE conté una sèrie de punts que permeten interpretacions oposades. Sempre, com és el cas, que els interessos siguen oposats.
D’altra banda, el text inclou afirmacions que poden satisfer a la part inquiridora -el jutge Llanera- i observacions que poden agradar a l’altra, la que es defensa de la seua ira. Per tant, la temptació de només destacar allò que et convé i descartar valorar allò que et perjudica s’ha concretat en aquest cas més que mai. És possible, doncs, fer-ne una interpretació més distant i equitativa? És difícil, perquè en la guerra calenta de l’Estat espanyol contra l’independentisme català ha pres partit des del rei fins al bufó. I malgrat això, i malgrat tot, caldria intentar-ho. Ni que siga sense la seguretat de no valorar amb precisió cada punt de la sentència, perquè quasi tots remeten al dret comunitari -a articles i sentències-, que cal conèixer per apamar-los correctament.
En tot cas, i a risc de rebre crítiques -o exabruptes- des de tots els fronts, es pot afirmar que aquesta sentència no pot deixar eufòric a ningú. D’un costat, perquè reconeix, en base al “principi de confiança i de reconeixement mutu” dels Estats dins la Unió, que els tribunals belgues a partir d’ara hauran de justificar molt més les raons per no concedir l’extradició d’un perseguit per l’espanyola. I aclareix igualment la legitimitat de l’autoritat emissora -en aquest cas, del Tribunal Suprem espanyol-, sense que aquesta puga ser qüestionada per la que ha d’executar l’euroordre. Finalment, accepta també que aquesta darrera autoritat pot enviar tantes euroordres com considere adient, però també emmarca aquesta possibilitat en uns límits i unes consideracions que el jutge Llarena no ha tingut en compte fins ara.
Tot això és cert, com també ho és el fet que el TJUE ha sentenciat que, per rebutjar una euroordre, els tribunals, en aquest cas belgues, hauran de fer-ho en base “elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats”. I això els obligarà a demanar a l’autoritat judicial espanyola molta més informació i aclariment.
Aquest és un dels plats de la romana. Podria donar un cert marge de satisfacció a la part espanyola. Però en cap cas permet sentenciar que “el lliurament de Carles Puigdemont [sembla que només hi haja un “fugat” que els motive]” estiga més “a prop que mai”. Ni tampoc que la sentència permeta deduir, amb cofoisme excessivament arrogant, que “avala l’ordenament jurídic espanyol”. Ni l’espanyol ni cap altre de la mateixa Unió.
A l’altre plat, la sentència determina que “no pot considerar-se un tribunal establert per llei un tribunal suprem nacional que resolga en primera i última instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li atorgue la competència”. No ha fet això el Suprem espanyol?
I també -dada que ha estat molt destacada pels advocats dels exiliats independentistes– que “correspon a l’autoritat judicial d’execució” considerar que, si hi ha “un risc real en l’Estat emissor de vulnerar el dret fonamental a un procés equitatiu, a causa de deficiències sistèmiques o generalitzades [això no seria gens fàcil de demostrar en el cas espanyol, per aquest principi de “confiança i reconeixement mutu”], pot denegar l’extradició requerida. Per contra, seria més fàcilment demostrable que sí que n’hi ha -de risc, i ben real- de violar “deficiències que afecten un grup objectivament identificable de persones”.
El concepte -“grup objectivament identificable”- fa riure a les autoritats -totes- espanyoles. Potser no farà riure tant a les belgues, acostumades a resoldre les pròpies deficiències nacionals des del respecte i una equitat molt marcada. No són “un grup identificable”, amb tractament penal particular, els milers d’acusats arran del procés i el referèndum? L’independentisme català és ben identificable i viu en una excepció permanent -policial i judicial- que el singularitza.
Tampoc no hauria de fer riure a les autoritats espanyoles que un dels elements “objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats” per concedir o rebutjar una extradició siguen “documents elaborats a òrgans pertanyents al sistema de Nacions Unides”. Perquè alguns d’aquests documents els han rebolcat pel propi tarquim, encara que fins ara els hagen menyspreat imperialment.
La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea no hauria de causar cap eufòria. En cap de les parts. Determina, a partir d’ara, un camí molt més concret, que poden utilitzar tots. Per a atacar i per a defensar-se. Pablo Llarena no se’n valdrà del tot. Superb i sobrat, es dedica a perdonar la vida als que considera insectes. Res fa pensar que aprofitarà amb humilitat i habilitat les noves eines de què disposa. Per contra, les defenses dels independentistes exiliats saben espigolar sempre el marge que els concedeixen. La xitxarra sol ser molt més estúpida que la formiga.
7 
18 
