Si hi ha un exemple del cinisme amb què es tracta els ciutadans que se suposa que haurien d’anar deixant el transport privat per moure’s per Barcelona és un dels missatges que se senten insistentment per megafonia al metro: “Es recorda que està prohibit fer activitats que impliquin treure’s la mascareta, com menjar, beure o parlar”. Quan es va començar a sentir al final del confinament domiciliari es podia pensar que s’havia gravat precipitadament i que quan algú s’aturés a escoltar-se’l seria retirat i rectificat. Però no, aquí segueix, contínuament. Qui el va redactar no deu agafar el metro, tot i que fins i tot així és incomprensible que algú pensi que els usuaris del transport públic es treuen la mascareta per parlar. Però el que importa és el fons: la relació dels gestors públics amb els administrats es basa massa sovint en la prohibició, una tendència que s’ha accentuat amb el pretext de l’emergència per la pandèmia, i es fa el mateix amb l’emergència climàtica.
És urgent fer una transició energètica i una de les claus és canviar la manera de desplaçar-se. Però els missatges que es llancen són majoritàriament de retret o de prohibició: no circulis amb el teu vehicle per Barcelona si és massa vell, no aparquis, no reparteixis… Mentrestant, els incentius per agafar el transport públic són inexistents: a part de no deixar-te parlar –absurditat que no es compleix–, et demanen que evitis agafar el metro en hora punta –que és hora punta per alguna cosa–, et maten de calor a les andanes, la L9 està a mitges des de fa anys, la xarxa és insuficient i, sobretot, és en una heroïcitat el desplaçament en Rodalies –i no només quan hi ha vaga. Per acabar-ho d’adobar, un servei que funciona raonablement, FGC, va cap al col·lapse per què el conjunt d’administracions que governen l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) no es posen d’acord sobre el desdoblament de l’actual túnel d’entada a Barcelona des del Vallès. I només falta la burla de la T-Mobilitat –que continua en proves després d’anys d’endarreriments– i del nou sistema tarifari que hi hauria d’anar associat, que ha tornat a saltar pels aires.
El resultat de tot plegat és que el embussos contaminants i desesperants continuen sent constants, per molta pintura de color groc que hi hagi a terra, que l’únic que aconsegueix és acumular els mateixos cotxes en un carril –o en un altre carrer– mentre d’altres aprofiten la zona pintada suposadament per a vianants per aturar la furgoneta i repartir mercaderies o les maletes a casa. Tot el que ens havien prohibit pel nostre bé.
