D’entre totes les salvatjades del poder que ha patit aquest país, dos assassinats legals destaquen per la capacitat -encara- de causar un dolor, permanent i intergeneracional, en la societat catalana. Cada 2 de març ens horroritzem, un any més, recordant l’execució cruelíssima de Salvador Puig Antich i compartim, profundament, el patiment infinit de les seves germanes. Puig Antich ens ha remogut sempre, de la mateixa manera que encara notem aquella angoixa dels que escoltaven la ràdio, incrèduls, esperant fins a l’últim moment que el dictador conservés alguna resta d’humanitat en la seva ànima negra. Aquell crim ens ha deixat un parell de cançons inesborrables, una pel·lícula molt popular i un llibre definitiu. Però, sobretot, la inquietud de la injustícia que el poder es nega a reparar perquè és el mateix poder.
D’aquí la talla moral de personatges com Tomás Gil, el fill del cap de la policia política franquista a Barcelona que va dirigir l’operatiu contra Salvador Puig Antich. Una persona que ha demanat perdó per una culpa que no és seva, però que amb aquesta acció encara ha posat més de relleu la continuïtat del règim sorgit de la transició. La fotografia de Gil amb les germanes Puig Antich és l’autèntica pau reparadora a la què aquest país no renunciarà mai.
M’he referit a dos assassinats legals i, per sort, també ho podré fer a dos gegants morals. Perquè José Luis Urraca, fill de l’agent franquista que va deportar Lluís Companys, també va demanar perdó a la societat catalana per l’actuació del seu pare. No només això, sinó que la documentació personal d’aquell policia de la dictadura ha estat donada pel fill a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
“… ja ho veus, encara estem així”, acabava el missatge íntim i familiar de l’Imma Puig Antich al seu germà en aquest 47è aniversari de l’horror. I encara estem així, sí, però que ells s’oblidin del nostre oblit.
26 
