Sabia el president del grup parlamentari de Junts les conseqüències que es desprendrien de fer esment, només esmentar, al debat de política general, l’anatema “qüestió de confiança”? Albert Batet té justa fama d’home amb llengua sense pèls. Però, després d’amollar l’arma nuclear als morros del president, se’l va entreveure més aviat sorprès i decaigut. Pel que sembla, la referència, molt més condicionada i previnguda del que s’ha escampat després, no va ser gens improvisada. Uns dies abans, en un lloc inconfessat de Brussel·les o de França, s’havien reunit Jordi Turull i Jordi Puigneró amb Carles Puigdemont. Allà devia quedar enllestida l’estratègia definitiva per al debat, i potser allà tots o alguns dels presents no van apamar bé què passaria si Junts amenaçava -potser el verb és excessiu- el president de la Generalitat.
Pere Aragonès va respondre a la intervenció de Batet amb una reacció en cadena. Dilluns suspenia tota la seua agenda presidencial i es reunia amb els hòmens del president. Després convocava el consell executiu i els adaptava l’episodi bíblic de la traïció de Judes sense haver-los rentat abans els peus: “Qui de vosaltres m’ha traït?”. La cara dels consellers devia ser la mateixa que la dels deixebles de Crist l’hora de la Glòria. Insatisfet per la resposta, Aragonès va convocar Jordi Turull i li va donar el disgust de l’any. Van ser dues reunions. En la primera van parlar d’estratègies, discordances i aproximacions. En la segona li va comunicar, sobtadament, que destituiria Jordi Puigneró com a vicepresident per “deslleialtat”. El secretari general de Junts no entenia què havia passat entre la primera i la segona reunió. La destitució de Puigneró el va sorprendre tant com al president la intervenció d’Albert Batet. Les cares transides de Turull, Laura Borràs i l’exvicepresident salvant el portal del Palau de la Generalitat cap a mitjanit van ser aprofitades per tota la premsa. L’endemà el secretari general de Junts es va trencar al final d’una entrevista amb Jordi Basté.
Junts per Catalunya ha pretès jugar fort amb Esquerra. Per tibar fort s’ha de saber aguantar més fort encara. Hi ha una part del partit que presideix Laura Borràs radicalment incòmoda dins el govern de Pere Aragonès. Mai, però, ho han proclamat sense ambigüitats i potser mai han acabat de sospesar què els podria suposar eixir del govern i passar a l’oposició. Ara ho han tastat de ben a prop.
La crítica més fonamentada que pot fer el partit que lidera Laura Borràs a Pere Aragonès és que els republicans no han complert l’acord que els va permetre investir-lo president. Una lectura, ràpida o acurada, d’aquell document així ho permet constatar. El gir d’Esquerra cap a posicions nacionals molt més tèbies i ajornades ha deixat en evidència el pacte que va subscriure amb Junts per Catalunya perquè Pere Aragonès fora investit president de la Generalitat. Ara aquell document és paper mullat. “Les circumstàncies han canviat”, alerten els dirigents d’Esquerra. Perquè les circumstàncies canvien en un acord subscrit a quatre mans, les dues parts han d’arribar a la mateixa conclusió. No ha estat així. I Junts se sent estafat. Encara més, arran de la proposta d’un Acord per a la Transparència tal com el va concretar el president Aragonès a la seua primera intervenció al debat de política general.
Dit això, potser la manera més eficaç de fer constatar aquesta greu incomoditat no és destarotar el president de la Generalitat -el president del govern del qual formen part- en un debat de política general. Però la reacció de Pere Aragonès ha estat desmesurada. Encara més, injusta, perquè Jordi Puigneró no tenia per què conèixer amb detalls l’estratègia del seu partit en aquest debat. D’entrada, tot depenia del discurs del mateix president. Després, òbviament, qualsevol estirabot quedava condicionat a l’estira-i-amolla entre Aragonès i Albert Batet.
Només una immensa desconfiança permet entendre el darrer episodi que ha enfrontat Esquerra i Junts. Qüestió de desconfiances.
Fa temps, molt de temps, potser de sempre, que Esquerra, Convergència, el PDeCAT i ara Junts per Catalunya destil·len ira. Junts ha heretat la ira de Convergència. Aquells odis familiars esborronen de prop. Potser això justifica una part del fracàs que ha patit el moviment independentista. I paradoxalment, potser això explica també que el procés arribara on va arribar. Només una rivalitat descarnada entre els dos partits explica que s’atreviren a fer els passos decisius en els moments més dramàtics. En tot cas, són ells els que han triat continuar governant plegats. Són ells els que han decidit no anunciar oficialment la mort del procés. Els que han evitat que s’impose de nou la dialèctica dretes-esquerres, el debat ideològic convencional i estricte.
Aquesta pretensió ha rebentat les costures de l’independentisme. El 52 per cent al Parlament és un miratge. No hi ha majoria independentista. I el govern boqueja entre trompades internes. El darrer enfrontament ha estat el darrer pas de tragèdia. D’ací a pocs dies sabrem si n’hi haurà més. Però no cal ser gaire hàbil per afirmar que en veurem de noves i de més altes encara.
Ara com ara, encara que això haja arribat de manera més o menys explícita, queda clar que Junts se sent a disgust dins el govern, que es planteja molt seriosament deixar-lo i que Esquerra ha decidir ser inflexible davant aquesta opció. Sembla que Aragonès ha acceptat el risc de governar en solitari. Potser és millor així. Segur que convé molt per a la claredat que cal que tinguen les decisions polítiques, i encara més en uns moments com els actuals.
Dit això, també resulta ben obvi que el trencament no convé a cap dels dos membres del govern. Esquerra entraria en una etapa de gran fragilitat en què hauria d’equilibrar-se amb els suports externs del PSC i els Comuns. Això la debilitaria encara més a Madrid, on hauria d’acceptar imposicions del PSOE encara més indigeribles de les que paeix ara. No és arriscat concloure, a més, que la situació d’extrema fragilitat dels republicans, atiada i aprofitada des de les files de Junts, podria afavorir els socialistes. El PSC va guanyar les darreres eleccions al Parlament. Si Esquerra i Junts ja no poden governar junts, la victòria socialista en la pròxima convocatòria electoral entronitzaria Salvador Illa com a pròxim president de la Generalitat.
La intransigència de Pere Aragonès pot ser el primer pas perquè el seu pas per la presidència de la Generalitat siga tan curt com els deus seus antecessors immediats.
Pel que fa a Junts, passar a l’oposició aquietaria una part de les seues bases i també un percentatge incert dels seus votants. És la gent que considera que Esquerra els ha traïts a ells i ha traït Catalunya. La fidel infanteria de Twitter acabarà les existències de confeti a tot el Brasil. Però ja se sap en política l’alteració de la militància pot ser inversament proporcional a la quietud de la majoria dels votants. El pas a l’oposició podria donar a Junts ales i una certa aura de santedat independentista, però també els podria reduir a la marginalitat aïrada. La gent més sensata del partit en té consciència. És una situació contradictòria. No debades Jordi Turull es referia l’altre dia a la conveniència de deixar de costat l’estòmac i actuar des del cor i el cervell.
Si només es consideren, doncs, les cartes que s’hi podrien perdre i les que s’hi podrien guanyar, si només es considera tot des del punt de vista del pragmatisme polític, del que poden espatlar els uns i els altres, no hi haurà ruptura. Hi haurà més ferides i més obertes que mai, però ningú trencarà la vaixella dels pares. Una altra cosa és si una relació tan podrida convé a l’independentisme i al país. Aquesta és la pregunta clau. Seria bo que algú la considerara també.
18
11
