Al Madrid diplomàtic i judicial es palpa la inquietud. La coincidència de l’informe del Consell d’Europa, demolidor, que reclama “alliberar els presos independentistes, retirar les euroordres dels exiliats i reformar els delictes de sedició i rebel·lió” i denuncia que la justícia espanyola s’inventi “interpretacions innovadores, com la noció de ‘violència sense violència’“, d’una banda, i la recuperació de la immunitat parlamentària que el Tribunal de Luxemburg ha concedit a Puigdemont, Comin i Ponsatí, de l’altra, anticipa un probable col·lapse de les actuacions judicials espanyoles en les instàncies europees. I encara queda la votació al plenari dels dies 21-24 d’aquest mateix mes de juny sobre l’informe. Un tràngol desesperant per a Madrid que s’afegirà a la dotzena de decisions contràries a les demandes internacionals del sistema judicial espanyol.
Encara és aviat, però l’exili català ha jugat extraordinàriament bé les cartes i pot guanyar la partida. És això -sumat a les reiterades victòries electorals de l’independentisme- el que ha forçat el govern del PSOE a anticipar-se i anunciar els indults. Òbviament, és millor excarcerar com a concessió graciable que com a obligació humiliant a causa d’una derrota internacional. Som en aquest punt, exactament.
A partir d’aquí caben dues estratègies divergents, però no necessàriament incompatibles. La via Junqueras sembla optar per la col·laboració amb el govern del PSOE, escenificant una negociació que permeti recuperar una part del prestigi perdut per la democràcia espanyola. Un procés a la inversa, per entendre’ns, amb els independentistes retornant al reconeixement de la legitimitat del règim espanyol. A canvi, la taula de negociació inclourà -se suposa- alguna contrapartida política. Hem d’entendre que el límit temporal són els dos anys del pacte ERC-CUP. I com que el paral·lel que ERC cita constantment és la “via escocesa” cal pressuposar que al final del trajecte hi haurà un calendari per a un referèndum acordat. Tot plegat, un gir de 180 graus del règim espanyol, que mentrestant continua reprimint i incrementant els tres milers de represaliats actuals. Impossible? Impossible no és un terme polític.
L’altra opció és esprémer a fons les victòries de l’exili i aprofitar la deslegitimació internacional del règim espanyol, que el Consell d’Europa ja fiscalitza al costat de les institucions turques. Una derrota judicial definitiva de Madrid, que inclogués un retorn dels exiliats a prova de llarenas i marchenas, equivaldria a un momentum amb molta més consciència i possibilitats. Una desobediència massiva i ben preparada, amb una direcció clandestina o fora de les fronteres espanyoles, podria escurçar el camí cap a la institucionalització de Catalunya.
He escrit que ambdues vies són compatibles. I ho són perquè la proposta de Junqueras té la legitimitat de la victòria d’ERC entre les forces independentistes, però també un límit temporal autofixat en els dos anys. Un període que permetrà comprovar l’evolució de la lluita juridicopolítica de l’exili i, alhora, calibrar els hipotètics avenços de la mesa negociadora, així com la força reaccionària de l’immobilisme del deep state i de la dreta espanyola, que comença en les estructures clàssiques del PSOE i acaba més enllà de Vox, passant per casernes i jutjats.
L’independentisme, com el dinosaure de Monterroso, és més que un malson per a l’Estat espanyol, que ha patit una transformació com la de Gregor Samsa a ulls de les democràcies europees. I ara s’obre un dilema estratègic entre la col·laboració i la ruptura, ambdues, teòricament, amb el mateix objectiu final. Per dalt o per baix, amb Madrid o contra Madrid.
És cert que la hiperventilació té riscos; produeix agitació i vertigen. Però també ho és que els hipoventilats acostumen a caure en la somnolència. En qualsevol cas, ara és la seva hora. Respectem-la.
139 
1 
