Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i líder indiscutida des comuns a escala nacional –encara que, de moment, no encapçali les llistes que no són municipals–, s’ha lluit aquesta setmana parlant de la demanda persistent dels partits independentistes d’un referèndum vinculant, de la possibilitat defensar un projecte polític que té un suport social massiu. En una entrevista a TV3, la seva resposta a una pregunta de Lídia Heredia sobre la qüestió va acabar advertint que “la gent ja no està per tonteries”. La indignació de l’independentisme va ser immediata, i tant ella com el seu entorn s’han passat les 24 hores posteriors al·legant que se la va malinterpretar. Segons la versió matisada, la “tonteria” no és l’aspiració a celebrar un referèndum d’independència, sinó les “presses” i les “promeses incomplertes”.
Un debat sobre promeses polítiques incomplertes, si aquesta fos la qüestió, no tindria final. Podríem començar pel tomb que havia de fer l’habitatge a Barcelona que havia de portar el govern de la mateixa Colau: després de sis anys, continua dient que els resultats estan a punt de veure’s. Tampoc ha aconseguit arrencar al seu soci de govern Pedro Sánchez la regulació de lloguers per llei, que va donar per feta el desembre del 2018. Però aquesta no és la qüestió. El problema és que el lapsus de Colau, que reflecteix el fons del que pensa, porta a la vella idea d’allò que importa, els problemes reals: una construcció retòrica dels partits que sempre han volgut presentar la qüestió nacional com un problema menor que mai és urgent.
Ara fa anys que la massa crítica de ciutadans que pensen que sí que és urgent creix i el conflicte polític no desapareixerà. Davant d’aquesta demanda d’autodeterminació, que no és dels partits sinó de gran part de la ciutadania, Colau i els seus insisteixen en la dilació eterna. Eviten la negació, s’esmunyen amb la dilació. “Algun dia s’haurà d’abordar”, admeten. Però mai serà el moment. Ja s’encarreguen ells de garantir-ho.
