El desplegament propagandístic iniciat fa un parell de setmanes per Pedro Sánchez per defensar els indults als presos polítics catalans va prenent cada dia un to més melodramàtic i ampul·lós. El president espanyol, amb la seva verbositat, ens tira per sobre un sermó cada dia més difícil d’empassar. Sempre pensat per a Espanya, no per a Catalunya. I aquest dimecres ha arribat al que hauria de ser el punt màxim de grandiloqüència quan ha demanat “magnanimitat” als espanyols. Pere el Magnànim, demanant als súbdits del regne que entenguin la mesura de gràcia que està a punt de concedir, amb gran generositat, després de deixar que polítics i líders socials es podreixin a la presó més de tres anys i mig.
No és casual que vagi apujant el to quan la justícia espanyola, a qui els polítics espanyols van delegar el conflicte català, està a punt de ser jutjada a Europa. Aquesta és la porta temuda a Madrid que ha obert Jordi Cuixart en presentar el primer recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans. A més dels pronunciaments que ja s’han anat produint a Alemanya i a Bèlgica amb els exiliats –desfavorables per a les pretensions expressades en les euroordres de Llarena–, ara s’arriba a una nova fase en què el comportament dels jutges espanyols serà analitzat directament i amb lupa pel tribunal d’Estrasburg. I s’hi arriba amb la bomba a punt per fer esclatar que són els vots particulars de dos magistrats del TC que s’han desmarcat dels seus companys i que es neguen a defensar la sentència de Marchena i companyia.
És molt difícil, per no dir impossible, que l’aparell de justícia espanyol surti ben parat d’aquesta prova. I la sobreactuació de Pedro Sánchez no ho podrà evitar. La classe política espanyola –excepte Podem, amb bones intencions però sense cap èxit– no ha fet res per impedir la judicialització de la política. I ha acabat judicialitzant la (seva) justícia.
1 
17 
