Aquesta setmana s’ha acabat tot. És a dir, tot el que semblava que passava fa deu dies s’ha capgirat després de Nadal. L’esquerda que s’havia obert amb l’anomenada crisi institucional de l’Estat s’ha tancat de cop. Ha sigut tan de sobte Podemos s’hi ha enganxat els dits. Del partits de l’independentisme ja més val ni parlar-ne, perquè viuen permanentment atrapats en aquesta teranyina que estiren cadascun per la seva banda.
El fet és que la unitat d’Espanya torna a brillar després de la tempesta. El sol ha sortit i il·lumina Madrid amb tres senyals inequívocs que tot torna a funcionar: una nova tongada de mesures populistes de Pedro Sánchez –en trec una i en poso una altra, on és la boleta de les polítiques estructurals?–, una unanimitat d’urgència per tancar l’afer del TC sense reforma legislativa –a Podemos els Reis no els portaran aquesta joguina– i una amenaça al president de la Generalitat llançada pel president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla.
L’etern president de Cantàbria ha advertit Pere Aragonès que pot anar a parar a la presó. Concretament a Soto del Real, una de les que ha patit el president del seu partit, Oriol Junqueras, la més sòrdida de totes les que van tenir presos polítics de l’1-O. Tant és que Aragonès –que només proposa parlar, encara que el tema sigui un hipotètic referèndum acordat– no tingui cap intenció de triar la via de la unilateralitat.
En realitat, Revilla no es creu que l’actual govern de la Generalitat pensi passar a l’acció per assolir la independència. El que sí que es creu és el seu paper de bufó de la cort, necessari per relligar el pa i circ de Pedro Sánchez. El president càntabre és una bona metàfora de com funciona Espanya. Un home que ve directament del franquisme –militant del Movimiento i líder local del sindicat vertical–, que ha combinat la política amb col·laboracions en programes de tota mena –inclòs El hormiguero– i que ha entès perfectament el bipartidisme, pactant amb el PSOE o el PP segons li ha convingut i repartint anxoves del Cantàbric amb la calculadora del poder, fins al punt d’explicar que n’hi duia més a Zapatero que a Rajoy perquè era “el que manava”. Anxoves per a l’inquilí de La Moncloa i Soto del Real per al president de la Generalitat. Política espanyola del segle XXI.
33
6
