Diumenge passat uns pocs milers de persones de tirada i expressió monolingüe es van manifestar a Barcelona perquè l’espanyol sigui considerat llengua vehicular en l’ensenyament. La convocatòria no va complir les expectatives més tèbies. Uns magres milers de persones. Una vegada més, els organitzadors havien convocat a la protesta espanyols de tot pèl i localització, i per tant, esperaven una arribada sòlida de defensors de l’idioma oficial de l’Estat procedents d’Aragó, el País Valencià i altres territoris més o menys alterats per la suposada efervescència del català. A l’hora de la veritat, però, hostes no vingueren. Una boníssima part de l’esquifida protesta era de procedència autòctona. La convocatòria, per falta de vocacions, no va cridar, doncs, excessivament l’atenció de la premsa local. L’exterior amb una miqueta ja en té prou. Tot plegat, però, només aire. Com la bufa del bou.
Superada, de moment, la imminència d’un reviscolament de la tensió independentista, els uns i els altres fixen ara mirades i objectius en el retrocés del català. L’independentisme intenta frenar-lo i l’unionisme, de fomentar-lo. Desperta ara més accions i reaccions el català que la república. De sobte és com si una part motivada de la societat haguera descobert que la llengua pateix. La pròpia, òbviament. I afloren els enemics i els fantasmes interns. TV3 en té la culpa, del retrocés, perquè no fa prou o no fa gens, i l’escola, també, perquè la immersió és un conte de fades que ha encobert l’hegemonia del castellà entre els infants més tendres i els més granats. És a dir, els dos instruments més importants que ha tingut el català en les darreres dècades per aguantar metxa ara són els culpables del misto.
La memòria és curta i interessada. La part més corrosiva d’aquests defensors, els que consideren que TV3, sobretot, i l’escola “castellanitzen”, obliden què defensaven -o què toleraven- fa només uns pocs anys. Era el moment de construir la independència “entre tots”, sense parar esment en l’idioma, o, encara més, d’animar els castellanoparlants catalans a sumar-se a l’onada sense perdre la llengua. En aquells moments hi havia independentistes molt ufans que celebraven que a les magnes manifestacions de la Diada se sentira “molt de castellà”. Als àudios i als vídeos de mitjans públics i privats apareixien manifestants que reivindicaven la pròpia adscripció lingüística castellana i es proclamaven més que el que més entre independentistes.
Eren els temps, també, de Súmate, una plataforma propiciada per Esquerra Republicana que mirava de furgar en la primera i la segona corones de Barcelona i més enllà. Una onada escassa però entusiasta que va culminar amb la suma de Gabriel Rufián a la mateixa Esquerra. Eren els temps també en què es festejava l’aparició de periodistes de Madrid en la premsa pública i privada catalana que no supuraren i abocaren bilis contra el procés. “Eixamplar la base” suposava buscar aliats pertot arreu. Aquestes maniobres tenen l’origen en la mentalitat que es concretava en aquella sentència bàsica atribuïda a Jordi Pujol: “És català tot aquell qui viu i qui treballa a Catalunya”, frase lapidària que el mateix president va ampliar després amb una coda complementària: “i qui en vol ser”.
Tanta prevenció, però, no va evitar que una quantitat indeterminada de catalans castellanoparlants identificaren independentisme amb llengua catalana. I TV3 i l’escola catalana, amb “màquines d’agitació i propaganda”. Una actitud, un rebuig, per cert, que ha assumit el PSC, directament de la vena de Ciudadanos.
Tot això ha passat i ara tot allò no val per a res. Ara els defensors més ardits del català no recorden que en aquells moments no feien fàstics a tota aquella gent i, en tot cas, relegaven la qüestió de les llengües a temps més propicis. Quan algú va insinuar que en la Constitució que s’hauria de redactar i aprovar una volta constituïts en Estat independent l’única llengua oficial hauria de ser el català, la majoria va decidir passar pàgina constitucional per no fomentar enfrontaments en uns moments en què calia la unitat total i les màximes complicitats.
La memòria és curta, selectiva, i sovint o sempre tramposa, d’acord. En tot cas, ara de sobte sembla que la precarietat del català és l’única gran qüestió que mereix atenció i ira. I que ens hàgem passat els darrers deu anys caçant mosques o assassinant-lo amb la mateixa pala.
La preocupació per la llengua que comparteix nom amb el país és justa i necessària. Sempre. No a estones obsessives. Una qüestió de mera supervivència nacional. Va ser Joan Fuster qui va reduir la qüestió a una frase que s’ha fet crònica i eterna: Ara o mai. Sembla una condemna. I encara. O ara o mai. I mentre això es puga dir, bon senyal.
Però els països que se’n consideren, de país, en aquesta part del món i que depenen dels viacrucis que els imposen estats més o menys hostils viuen les seues realitats lingüístiques amb lògiques diverses. Un dels que podrien estar més a tocar de la independència és Escòcia. El gaèlic escocès és un record o un residu reclòs en una part ínfima del territori: la més aïllada. Als escocesos no els preocupa gaire que l’anglès s’haja convertit en l’únic idioma viu. Poden anar fent nacionalment sense llepar-se la llengua ferida. La supervivència nacional d’Escòcia no depèn de l’ús del gaèlic. Ni la del País Basc. Encara que els bascos se’l prenen amb més voluntat, el basc.
A l’altre extrem hi ha Flandes o el Quebec. Són realitats nacionals robustes que en fan bandera, de la llengua. Ni flamencs ni quebequesos es volen entendre sense el neerlandès o el francès. Tenen a favor, aquestes llengües, uns referents sòlids pròxims: els Països Baixos i França. Resulta molt més fàcil, doncs, evitar el retrocés d’uns idiomes que comparteixen Estats on són oficials. Potser això n’explica també la supervivència i la vitalitat.
Catalunya no té aquests contraforts, però l’idioma n’ha estat sempre força i justificació nacional. De fet, es fa estrany pensar en una Catalunya independent on el castellà -o el castellà i el francès- foren les llengües vitals en l’ús social. Potser això podria arribar a passar, però es fa difícil de pair. Per això no és estany que els teòrics de la denominada “qüestió nacional” vinculen la supervivència del país a la vitalitat de la llengua que serveix per a definir-lo.
És tant així, que els elxans conscients de la seua identificació nacional proclamen: “És valencià qui parla valencià”. A Elx això és exacte. Més encara, només se senten valencians els que parlen valencià. Els altres s’identifiquen amb un gentilici provincial i provincià: “alicantinos”. Salfumant nacional pur.
Arribats en aquest punt, tot això podria justificar l’actual neguit que tem la desaparició ràpida del català. Sí i no. Sí, perquè efectivament s’han multiplicat en els darrers anys els símptomes que indueixen a l’alarma justificada. No, perquè la preocupació per la vitalitat del català no pot quedar condicionada a rampells momentanis -sovint massa aïrats- que s’apaguen tan ràpid com s’encenen. I ara en podríem viure un.
Cal una anàlisi molt més serena sobre la situació i la supervivència de la llengua. Administracions públiques i particulars motivats han de definir cada espai on retrocedeix i mirar d’aplicar-hi les teràpies adients. Les paraules clau en aquesta reofensiva haurien de ser paciència i persistència. Guant i mà. Cal que això no siga una flamarada d’un moment concret i interessat, sinó una picada de pedra que necessàriament s’haurà d’allargar dècades.
Ara mateix hi ha dos fenòmens que haurien de preocupar qualsevol estrateg. El primer és l’adopció per part de la joventut catalana del castellà com a idioma de moda i argot. Idioma per defecte. No és fàcil combatre una tendència que s’assenta en la propagació massiva d’aquesta llengua a través de les xarxes. La producció de continguts, professionals o populars, en català s’ha elevat a l’enèsima potència. No són els temps -quan ho permetien els règims, abans i després del franquisme- en què es podia intentar contrarestar el consum d’oci juvenil en castellà perquè els àmbits i els suports de difusió eren escassos. I atenció, aviat aquesta moda deixarà pas a l’hegemonia total de l’anglès. Només cal que l’ensenyament primari i secundari siguen encara més eficaços i que la jovenalla acabe aquests cicles sabent-lo com ara sap el castellà. Resulta paradoxal la resistència en alguns àmbits nacionalment desperts, com ara la universitat, a adoptar el castellà com a llengua franca mentre que l’anglès no hi troba cap resistència. Al contrari, marca una substitució de prestigi. I resulta ingenu pretendre que Catalunya siga com Islàndia o Dinamarca, on els idiomes del lloc es mantenen amb la mateixa força en alguns àmbits mentre que l’anglès és hegemònic en alguns altres molt determinats.
No és gens fàcil compensar tot això o mirar de frenar-ho. Aquells que apel·len a moments molt més simples, com ara quan Bola de drac era consumit massivament per xiquets i adolescents, s’equivoquen greument, perquè no són capaços d’entendre la diversificació del moment actual, en què centenars de sèries i productes pul·lulen pels espais i les adhesions duren una rosada. La nostàlgia, qualsevol nostàlgia, també la de la pròpia joventut, no aguanta el contrast amb el present.
El segon fenomen que ha contribuït a descompensar l’ús del català és la gran onada immigratòria de les dues darreres dècades. Ep, això no estigmatitza ni racialitza. Són faves comptades i contrastades. La majoria dels col·lectius que han triat els Països Catalans com a casa tots aquests anys -magrebins, subsaharians, pakistanesos, xinesos, filipins, llatinoamericans…- només aprenen un idioma per relacionar-se amb la gent del país. O, en el cas dels americans, ja el porten après de casa. Rarament faran l’esforç de saber-ne dos. Es decantaran, doncs, pel més fàcil. I el més fàcil és aquell que els parlen. La gent castellanoparlant, per molt que hagen adoptat el català a l’escola, òbviament els parlaran en castellà. Els catalanoparlants, per molt conscienciats nacionalment i lingüísticament que estiguen, també. Difícilment assumiran que aquesta actitud poua en un profund complex d’inferioritat imposat durant segles que s’ha fet banal. El fet que milers i milers de persones arribats en les dues darreres dècades s’expressen ara en castellà als Països Catalans n’és l’amarga conseqüència. Potser els seus fills i nets aprendran català a l’escola, però l’hegemonia del castellà s’haurà fet tant forta, que amb això no n’hi haurà prou per reequilibrar la balança. Caldria una consciència enorme i efectiva entre els catalanoparlants més decidits -que sovint cauen en contradiccions sorolloses- per invertir el vici i la tendència.
Són només dos aspectes que poden explicar la situació actual. N’hi ha més. Molts més. L’opció de l’Estat en aquesta brega que dura segles continua sent decantada i àcida. En tot cas, els problemes són evidents i, si no es vol que el català acabe convertit en un residu, com ja ho és a les comarques del nord i les del sud, les solucions han de ser nombroses i intel·ligents. Aplicades amb paciència i persistència. Amb l’obstinació que ens ha permès arribar a ser on són. I resultaria absurd -un suïcidi col·lectiu- que en les bregues actuals entre independentistes la llengua passara a ser un nou ariet de desgast entre clans.
16 
5 
