Els comentaris adversos que s’enramen ací i allà sobre la situació de la Barcelona d’Ada Colau haurien de marcar un clar canvi de tendència electoral. Però la santa demoscòpia no els acompanya. Segons les enquestes publicades fins ara, un triple empat d’Esquerra, els Comuns i el PSC deixaria les portes obertes a qualsevol eventualitat. I per tant, també a la continuïtat de l’actual alcaldessa. Però si es compliren els sondeigs actuals, la carambola al ple d’investidura seria ara molt més complicada.
Òbviament, si guanya Colau, té moltes possibilitats de repetir mandat. Si guanyen el PSC o Esquerra, és difícil que es puga reproduir el miracle de la multiplicació del pa i els vots que va beneficiar l’alcaldessa la darrera vegada. Cap d’aquests dos partits acceptaria donar suport a Ada Colau si un d’ells guanya les eleccions. Ni, desaparegut en combat Ciutadans, la maniobra de Manuel Valls es podria repetir tan fàcilment amb els regidors de Vox. En tot cas, el càstig a les polítiques de la candidata de Barcelona en Comú és molt més efectiu com a brama urbana que com a intenció real de vot.
L’actual alcaldessa de Barcelona va anunciar quan es va presentar per segona vegada que no n’hi hauria una tercera. Per tot allò de la nova política, verda, alternativa, cruixent i sostenible. I algun angelet se la va creure. Ara diu que ha canviat d’opinió i que es presenta a les pròximes eleccions. El balanç que se’n pot fer, doncs, dels seus dos mandats, no és definitiu. Més que balanç, hauria de ser-ne balança provisional entre aspectes positius i negatius. És difícil trobar-ne de positius. El més negatiu és un model de gestió que col·labora perquè Barcelona accentue encara més la residualització, la satel·lització i la provincianització.
Què ha de ser ara Barcelona? Una ciutat que bregue per mantenir la importància al mapa del sud d’Europa i per exercir la capitalitat efectiva de Catalunya. Contra una competidora, en el primer cas, que té a favor totes els mecanismes i totes les institucions de l’Estat. Ja fa anys, sobretot des de la majoria absoluta de José María Aznar, que el govern espanyol es va alinear amb les altres institucions per convertir Madrid en el París d’Espanya. I de la península. No en tenen mai prou. Tots els poders i tots els sectors, les grans empreses pròpies i les multinacionals, han anat concentrant-se en la capital que els assegura la proximitat al poder i a la presa de les decisions que els afecten.
Si va ser Felipe González qui va decidir que la primera línia de l’alta velocitat espanyola connectaria Sevilla amb Madrid, van ser els seus successors els que van traçar i arredonir una nova xarxa ferroviària radial tan centrípeta com l’antiga. Una xarxa sense sentit i més cara que reimplantar les piràmides com a monuments funeraris dels directors generals. El poder industrial, el financer, el cultural, tota la gran activitat que defineix un centre de poder, s’han anat concentrant a Madrid, que aspira a desertitzar totes les altres ciutats de l’Estat i que, en aquesta marxa triomfal, ha deixat zones devastades que ara es reivindiquen, sense solució, com a “España vacía”. Més buidarà. Que no els passe més. Barcelona n’ha estat una altra víctima. Preferent, en el seu cas.
Davant aquesta constatació, hi ha opinadors i analistes que recomanen acotar el cap, la pia genuflexió i demanar a l’Estat i a Madrid un cert coprotagonisme subaltern. El problema d’aquesta pretensió és que no depèn dels peticionaris, sinó dels donants. I que no volen fer-ho. Aquest ha estat el gran fracàs del mal dit “constitucionalisme” empresarial i polític català. Els representants de les grans empreses que van denunciar la pretensió independentista i que van contribuir tant a reprimir-la quin pla tenen per a Barcelona? Quina força han demostrat per a frenar la tendència que converteix la capital de Catalunya en una ciutat provinciana més? Ni els tres cercles, ni la venerable confraria catalana del Fòrum Pont Aeri, ni les restes de la patronal financera autòctona, tan inquiets, tan alterats, tan predisposats a abandonar el fòrum, el pont i allò que calguera quan al seu parer espantadís els van cantar bastos, no han estat capaços de proposar res a Madrid que signifique una alternativa vàlida per a Barcelona i Catalunya. Senzillament, a Madrid se’n foten, d’ells i de la trista melodia que interpreten al Liceu quan encara s’hi apleguen.
Tot és decadència en aquesta gent. Els que es consideren grans empresaris o grans executius van forçar que les seues empreses deixaren Barcelona com a seu social quan els ho van demanar la borsa o el govern de l’alterada Soraya Sáenz de Santamaría. La seua renúncia ha contribuït a subsidiar-la. Deien que pretenien salvar empreses i llocs de treball i han arrasat la ciutat des de dalt. La línia del cel de Barcelona abans tenia sis o set gratacels corporatius. Ara només en té dos. Amb seus socials a Alacant i a València.
No ho té fàcil qualsevol govern municipal que vulga recuperar el nervi d’una ciutat que s’ha anat escorant cap als serveis i el turisme, a colp de renúncies internes i de sacsejades externes. El darrer intent de mantenir Barcelona al mapa productiu -el 22@- ha caigut en el desús per absentisme municipal.
Barcelona, doncs, és una ciutat abduïda per Madrid i baquetejada per les seues elits financeres i econòmiques. El paper del seu ajuntament és determinant. O bé per accelerar-ne la renúncia o bé per intentar contrarestar-la i evitar-la.
No cal ser cap eminència per arribar a la conclusió que l’actual govern municipal, a part rates i brutícia, només ha servit per deixar passar el temps, ho ha podrit quasi tot i ha agreujat els mals de la ciutat. Més bé que malament, més mal que bé, segons els moments, els alcaldes socialistes i l’únic alcalde convergent que va tenir la ciutat des del 1979 van implantar uns patrons efectius -cas de Maragall– o van mirar de copiar-los i allargar-los -cas de Clos, Hereu o Trias-. Al remat, però, en les darreres etapes d’aquella era, la ciutat s’havia anat adormint en una modorra suïcida. I encara més tenint en compte la renovada fúria competitiva amb què s’ha mogut Madrid de fa anys, que ara impulsen els governs rampants de la capital i de la comunitat autònoma. José Luis Martínez-Almeida i Isabel Díaz Ayuso proclamen descarats que ciutat i rodal immediat d’influència no fan fàstics ni tenen escrúpols a l’hora d’admetre i digerir qualsevol cosa. Ho poden pair i ho paeixen tot.
Davant o contra això, ara mateix a Barcelona no hi ha cap idea, no hi ha cap projecte, no hi ha cap acció municipal concreta i positiva. A l’actual govern de la ciutat res li fa el pes i només sap travar qualsevol idea amb voluntat productiva. Quina ciutat proposen? Carrils alternatius als vehicles i blocs de formigó que van aflorar durant el confinament i s’han apropiat de carrers, convertits en viacrucis per als vehicles. Tot és fals. Qui proclama que no vol contaminació fa que motos i cotxes contaminen encara més quan han de consumir el doble de carburant fent cues interminables per totes les venes de la ciutat. Quina acció impulsa l’actual ajuntament per decantar models productius mentre només deixa espai per al turisme alhora que el condemna cada dia?
Les passades eleccions es van convocar encara amb l’eix nacional com a referent. També municipal. Ada Colau va revalidar l’alcaldia jugant als equívocs i les ambigüitats. A l’hora de la veritat, va acceptar el vot de Manuel Valls i una submisa escissió de Ciutadans. L’”Antes roja que rota” la va portar a l’alcaldia. L’any vinent ho pot tenir molt més complicat. Ara sembla que aquestes eleccions difuminaran els eixos i que les prioritats que portaran els votants a les urnes seran unes altres. Dit això, és igualment cert que les turbulències nacionalitàries es mantenen i que l’alt índex d’indecisos fa preveure que qualsevol sotrac abans de les eleccions pot alterar-ne totes les previsions.
En tot cas, la Barcelona d’Ada Colau no és res més que gest i impotència. No perjudica els especuladors. Perjudica tothom. Hi ha aquesta Barcelona trista, decadent i moribunda de Colau. I no hi ha cap Barcelona de Jaume Collboni. Res, de la part del PSC, amb una mica de puixança i imaginació que avive les cendres. Com no hi ha una Barcelona d’Ernest Maragall, perquè el candidat d’Esquerra s’eclipsa cada quatre anys. I encara menys una Barcelona de Junts, perquè aquesta opció ni tan sols ha decidit encara candidat a l’alcaldia. Si acaba sent Xavier Trias, serà més per incompareixença d’algú amb ganes i solvència que per assumpció entusiasta d’un home que va donar el que havia de donar quan en va tenir l’oportunitat, i que va renunciar en favor d’Ada Colau a la primera trompada, cosa que no va fer ella amb Ernest Maragall. I per ara no hi ha més Barcelones, perquè els altres partits tenen poc marge inicial i perquè l’experiència demostra des de 1979 que els governs municipals són presidencialistes sense contemplacions. Hi ha el PP insignificant, hi ha la CUP en hores baixes i hi ha la incertesa amarga de Vox. Hi ha el nou grill Valents i un expresident del Barça que es proclama “apolític” i que es fa de pregar no se sap ben bé encara per qui. Hi ha molts aspirants i cap Barcelona solvent. Barcelona, ciutat moribunda. Mols braons per al sac, i el sac a terra.
5
17
