Com que la memòria és curta i no sempre selectiva, la majoria d’aquells que militen en les files de l’independentisme actual no deuen recordar què passava amb el moviment amb què s’identifiquen fa només unes dècades. Superat el franquisme estricte amb la desaparició física del titular, els independentistes es comptaven amb els dits de la mà en cada cita electoral. Les opcions que se’n proclamaven –en terminologia fusteriana– no alçaven un gat per la cua. No superaven mai el llindar necessari per deixar de ser extraparlamentaris. Ni tan sols una candidatura que es va voler sòlida i confluent com Nacionalistes d’Esquerra –més aviat, sobiranista– va poder salvar la maledicció. Però no només era això. A més, cada Onze de Setembre, en una cerimònia macabra i ridícula, els independentistes aprofitaven la Diada per constatar la pròpia estupidesa i es comptaven les costelles –n’hi havia més que caps–, amb la intenció de trencar-se-les a trompades. La policia transicional se’ls mirava, aquells enfrontaments, amb gran goig i alegria. No calia estomacar-los per si de cas. Ja s’ho feien ells mateixos. Autoservei autòcton.
Paraules com “botifler”, que ara han esdevingut la tendència del moment a les xarxes, ja ressonaven aquells setanta i vuitanta a les parets de l’indret presumptament sagrat i recordatori. Si el senyor Pitarra havia deixat escrit amb ingenuïtat patriòtica que al Fossar de les Moreres no s’hi enterrava cap traïdor, els “traïdors” l’ocupaven cada any. Sempre que l’observador estupefacte fera cas de les acusacions de les faccions enervades. Els uns i els altres es regalaven un epítet que els semblava descriptiu de la condició dels rivals. Potser va arribar un any en què hi havia més “traïdors” que assistents a la pretesa reivindicació. Els insults entre “patriotes” acabaven sempre en repartiment entusiasta de punyades i puntellons.
Si la curiositat erudita para compte de l’evolució dels partits que es proclamaven independentistes, a més, qui la practique s’adonarà que, cada vegada que una d’aquelles preteses forces aplegava més de trenta militants, alguns dels guerrers tan voluntariosos ja se sentien preparats per formar una nova facció i escindir-se’n. Amb un feix d’agres acusacions amb què desqualificar els antics companys de files.
Aquesta era la trista història del separatisme postfranquista fins que, en un gir refundacional, alguns dels seus dirigents més escarmentats van decidir aplegar-se en Esquerra Republicana, fins aquell moment un partit tebi i testimonial, carregat de mòmies voluntarioses. Anys més tard, l’independentisme va trencar el límit d’aquestes sigles i va amarar quasi totes les opcions catalanistes i sobiranistes –tret d’Unió Democràtica i algun despistat més–, tant de l’àmbit polític com cívic. Van ser uns anys sense fum en què la demoscòpia certificava majories i la il·lusió s’escampava per la societat catalana. Anys en què la possibilitat real de la independència va començar a fer por de veres als seus detractors. A Catalunya i també a Espanya. O tempora o more!
L’independentisme actual, guanyador a les urnes i durant un llarg temps al carrer, ha estat derrotat, però, per la força d’un Estat que només sap exercir-ne de manera solvent quan es tracta de diluir els enemics interns. La cadena de barbaritats dissuasives que han perpetrat les institucions d’aquest Estat en nom de la sagrada Constitució ha estat tan contundent com infame. L’independentisme català, rebregat i apallissat, en lloc de reaccionar o replegar-se momentàniament per analitzar estratègies i errors, s’ha estimat més recuperar les velles tradicions. Les proclames confluents i unitàries han donat pas a l’insult, a la desqualificació i a l’exabrupte estèril.
Què guanyen els independentistes si aconsegueixen batre tots els rècords mundials de “traïdors” denunciats en les pròpies files? La impotència és exactament això. Una impotència prepotent. La d’aquells que es pensen que la força contra l’Estat només serà efectiva si denuncien els “farsants”, els “miserables” i els “botiflers” en les pròpies files. És a dir, si recuperen les velles calamitats. Òbviament, aquesta estupidesa actual ha desbordat les velles bregues entre els que defensaven candidatures unitàries i els que hi oposaven la força de cada opció independentista per separat. Faccions comunistes, socialistes i anarquistes es desbudellaven pels carrers de Barcelona a partir de l’any 36, dividits entre els partidaris de guanyar la Guerra com a prioritat i els que reivindicaven fer abans la revolució social. Els franquistes encara riuen. L’independentisme actual es baralla amb qualsevol excusa i mentrestant els seus franctiradors més eficaços disparen contra tot allò que consideren heretge.
Fins a quin punt en són responsables Esquerra, Junts o la CUP? Es fa difícil i agre de dir. Segur que els uns hi contribueixen més que els altres. Potser és necessari espigolar-ne la ràbia i triar-ne els més inductors, però això només serviria per obrir més les ferides. A més, la ràbia més encesa sol provenir tant de dins com de fora. I la més estúpida pertany a faccions externes encara més petites. Com més petites, més irades. I com més ira, menys aire. És possible que tothom que es queixa tinga un punt de raó. Segur que moltes de les actuacions personals o partidistes que van anar encadenant desgràcies des del referèndum de l’1 d’octubre són criticables o reprovables. Però la manera de superar el tràngol no pot consistir en un pogrom.
Analitzades des de la serenor, moltes de les crítiques que es retrauen els uns als altres tenen sentit. És evident que cap de les alternatives independentistes actuals té la credibilitat necessària per liderar una estratègia solvent que permeta encarar un nou procés amb més garanties. Tots tenen trencades les costures. L’independentisme es mou ara entre una resignació que podria ser eterna, una decisió aparent que no passa de gesticulació i una radicalitat classista que no sap sumar complicitats. És lògic que molts independentistes se senten ara desconcertats, cansats, despagats. En tenen motius de sobra. És igualment constatable que no hi ha cap nova força política que haja estat capaç d’articular-se i oferir-se amb solvència com a alternativa a les que van liderar el Procés i ara només saben enfrontar-se, tot i que formen part del mateix govern.
Cada dia broten nous episodis d’enfrontaments estèrils i tossuts. Les veus acusatòries que marquen amb pus negre els “botiflers” i els “traïdors” se senten com en els millors temps de les trompades al Fossar de les Moreres. Potser no s’hi enterraven els traïdors al segle XVIII, però durant el XX s’hi afermaven els idiotes, que ara es multipliquen.
Ningú dins l’independentisme té la solució màgica que estalvie el patiment del moment actual. Però cap purga miraculosa farà de drecera. Haurà de passar el temps i s’hauran de consolidar els canvis que puguen tornar a fer possibles la credibilitat i l’ambició fonamentada. Mentrestant, els salvadors i els insultadors professionals només haurien de trobar el menyspreu entre la gent sensata.
40 
4 
