Avui s’acompleixen 66 anys des de la compra dels primers terrenys del Camp Nou a càrrec de la directiva Montal Galobart. No és cap xifra rodona, però l’aniversari manté mites i lliçons que ve de gust repassar. Ja sabem que les llegendes florides agraden més que les realitats contrastables i rigoroses. Per tant, el barcelonisme encara creu que l’arribada de Kubala provocà la construcció de l’Estadi. I d’aquí no el treus perquè no vol sortir. Pocs recorden els dubtes de Montal pare abans d’afrontar la transcendental mudança. Cert que Les Corts era un santuari apedaçat, al límit de la seva capacitat després de diverses remodelacions i un gravíssim problema de seguretat. Cada quinze dies es superava l’aforament i els allaus es repetien amb tràgiques conseqüències, tapades per la censura franquista. Tal com havia vaticinat Joan Gamper al crear-lo, no duraria 50 anys. Amb 35 justos va passar a temps pretèrit. Però Agustí Montal no volia embarcar-se en una obra que podia condicionar l’esdevenidor de l’entitat. Per fort que resultés el recolzament de la creixent massa social, la caixa se’n podia ressentir i, de retruc, l’equip acabaria pagant el dèficit de construcció, tal com, en efecte, passaria. Ja sabem que la construcció del Camp Nou va resultar un desori de pressupost quadruplicat i funestes conseqüències. També aquí, per allò dels mites compartits i de la tradició oral, tothom creu que el risc de fallida s’evità quan Llaudet cobrà d’Habitat, l’any 66, el taló per valor de 220 milions de pessetes a canvi d’un eixam exagerat de pisos allà on havia estat Les Corts. La tossuda realitat confirma que l’Estadi es va acabar de pagar dues llargues dècades després de la seva inauguració, quan Núñez havia assolit la presidència. Imagineu-vos quina broma d’hipoteca.
En aquest llarg cicle de penúries, el culer patiria la llarga travessa del desert i un ensorrament de potencial competitiu de la primera plantilla arrossegat, malgrat èxits puntuals, durant anys i panys. Les prevencions de Montal pare, figura a reivindicar per la seva escletxa de catalanisme enmig de la dictadura, demostraren ser ben fonamentades. Les fatigues de Llaudet per evitar la bancarrota arribaren a extrems de pur equilibrisme mentre Miró-Sans, el president de la ma foradada, quedava exonerat. De fet, encara algun monòlit recorda la seva directiva com a factòtum de l’avanç quan, de viure en democràcia, no se’n hagués sortit fàcilment del desgavell de gestió. Tant se val. El mite també el recorda com l’artífex de l’Estadi enlloc d’exigir-li les corresponents satisfaccions en els comptes. Com la història, diu el lloc comú, acaba per repetir-se, serà qüestió de predicar a bastament en el desert sobre les lliçons del pretèrit culer abans d’afrontar, quan toqui, aquest faraònic Espai Barça que s’afronta tan alegrement des de directiva i parròquia, com si pagués Sant Pere o 650 milions d’euros caiguessin del cel regalats. L’última embarcada, la iniciada fa 66 anys justos, provocà dues llargues dècades de passar-les magres fins a extrems. Seria imperdonable que es repetís la jugada just quan l’equip encara es gronxa en l’hegemonia futbolística. Avís per a navegants sobre mites i lliçons. En la pràctica, preguem a Gamper perquè els directius no tornin a estirar molt més el braç que la màniga.
