Una setmana després del 25N la duríssima realitat, per aquells que ho havien oblidat, s’ha evidenciat amb força, i les desoladores previsions de l’economia espanyola pel 2013 han assumit protagonisme en els mitjans de comunicació. Les perspectives quan a la recuperació econòmica es situen més enllà del 2013 -si bé Mario Draghi assegura que a l’Eurozona s’iniciarà al segon semestre del proper any-, i malgrat que l’austeritat genera més recessió, les exigències dels mercats i les imposicions que arriben de Brussel•les,obligaran que les polítiques continuïn enquadrades en la línia de l’austeritat.
Unes polítiques que poden portar que l’atur es situï i es mantingui per sobre dels 6 milions de persones, una taxa d’atur rondant el 27% i que al 2013 l’economia és contragui un 1,5%. Un escenari que és un malson i que tindria que obligar per part dels estats a sumar esforços, a assumir compromís tenint en compte que darrera de les fredes xifres hi ha milions de persones que sofreixen en silenci i que es troben en l’esclavitud que genera la manca de treball i dels recursos imprescindibles per entomar el dia a dia propi i dels seus fills.
Generar ocupació hauria de ser l’objectiu número u de tota activitat política. Per fer-ho, però, caldria reflexionar sobre quants llocs de treball es crearien sols amb un 5% dels quasi 216 mil milions que l’Espanya ha destinat, des del 2008, a la banca; gairebé un 21% del PIB de l’Estat; o com s’augmentarien les exportacions industrials si es disposessin de sistema d’avals d’assegurament de les exportacions. De ben segur uns avals amb menys risc i import que els associats a l’assegurança que cobreix als bancs compradors, de part de les pèrdues de futur de la cartera de crèdits, i que s’atorgava en les subhastes dels bancs intervinguts.
És imprescindible reorientar les polítiques amb la finalitat de fer més amb menys, i encertar el destí dels pocs recursos disponibles. Per fer-ho és obligat dialogar transversalment i escoltar amb voluntat d’assumir compromís.
Un diàleg imprescindible que em porta a preguntar amb qui parlen i escolten els polítics atès la seva important responsabilitat en generar un ecosistema on el desenvolupament econòmic i social sigui possible. Malauradament crec que massa vegades el diàleg, si es pot dir diàleg, es produeix entre els afins, o amb aquells que emparats en la teòrica fidelitat, de qui espera una recompensa, estan també allunyats de la realitat. Un diàleg que en cap cas hauria de centrar-se en buscar el consens polític encaminat a mantenir o assolir, quotes de poder emparant-se en discursos demagògics de defensa de la voluntat ciutadana.
La societat certament és plural, els progrés econòmic i social resideix en assolir la cooperació competitiva des de la diversitat ideològica i les prioritats asimètriques. Les famílies i les organitzacions saben de la importància de cooperar per competir, especialment quan la situació és complexa, el marge de maniobra reduït, i els recursos escassegen. Hom té la impressió que, aquest aspecte cabdal no ha estat assumit per la majoria de polítics. Potser perquè mai han tingut que afrontar-se al mercat assumit risc, i actuant de tu a tu sense les prevendes que atorga la teòrica representació popular. Polítics que sembla que comprenguin no se solucionaran els problemes, si no es disposa d’un govern sòlid i capaç de sumar voluntats; que desperti il•lusions; que fugi de picabaralles i debats estèrils allunyats dels problemes dels ciutadans.
Ens cal persones que assumeixin la tasca política, tot acceptant que són hereus d’un temps que no tornaran, que la seva tasca estigui encaminada a posar el ciutadà al cor de les decisions, enlloc de pensar en com guanyar les següents eleccions, i que siguin capaços de capgirar la polítiques condicionades pels mercats financers i que massa sovint sembla que en siguin els seus agents, l’OCDE, les agencies de rating, el FMI… etc.
És hora que els qui tenen dipositades la sobirania popular, entenguin que no és suficient en dialogar i negociar amb qui ostenta la teòrica oposició o aliança possible. És precís sortir de la torre de marfil, del seu aïllament institucional i dels consells dels de sempre. És imprescindible escoltar a la societat civil, mirar els ulls dels ciutadans, tot escoltant el seu silenci i que es preguntin a quin senyor serveixen o volen servir, sols d’aquesta manera el canvi real i imprescindible esdevindrà realita.
