Leopoldo López és la llum de l’oposició veneçolana a l’exili de Madrid, el llamp que no calla. Va ser alcalde de Chacao, una de les cinc ciutats que componen Caracas, on va demostrar que es podia fer una bona gestió enfront dels excessos que ja definien l’era d’Hugo Chaves. El chavisme, que ell considera la causa de la destrucció de Veneçuela, li va fer la vida molt aspra.
El 2015 la justícia veneçolana el va considerar culpable d’incitar públicament a la violència contra el règim. Condemnat a anys de presó, bescanviats per retenció domiciliària, finalment va escapar del país i es va exiliar a Madrid, on ha passat els darrers anys. Ha aconseguit que totes les organitzacions internacionals defensores dels drets humans amb poca o molta repercussió li facen costat, enfront d’un règim que mai n’ha fet cas, ni poc ni molt.
La seua vida política ha estat un rosari d’amenaces, persecucions i agressions. “Fa poc, el règim va anar a casa meva, l’única propietat que tinc, que està a nom de la meva dona, la van saquejar, la van assolar, van matar els meus gossos i la setmana passada hi van inaugurar un centre de salut per a la tercera edat. Aquella casa és a tres quadres de la casa de Delcy Rodríguez”, l’actual presidenta del país després del segrest de Nicolás Maduro.
Aquesta acció dels Estats Units ha despertat l’esperança de molts veneçolans, que ara veuen la possibilitat certa d’arribar a una democràcia favorable. D’entrada, però, només es perfila una transició, sota la tutela del govern de Donald Trump, un període carregat d’incerteses i de durada també incerta.
Leopoldo López rebutja qualsevol mena de victimisme, fins i tot el personal, i es proclama optimista. Ha estat de pas ràpid per Barcelona –concretament, per l’Ateneu Barcelonès–, on, de la mà de l’Institut Ostrom, ha presentat Tyranny Tracker, “una radiografia global de l’autoritarisme”.
El líder exiliat destil·la elegància, parla amb contundència i descriu els fets amb suavitat. Amb molta seguretat, també. És un home que aspira, ho reconega o no, al més alt protagonisme en el seu país en un futur immediat.
Quina mena de formació va rebre vostè als Estats Units i com el va influir això en el seu futur?
Vaig estudiar Filosofia i Arts Liberals i després vaig fer un postgrau i vaig començar a estudiar un doctorat en Teologia. Més tard vaig fer una mestria en Polítiques Públiques a la Universitat Harvard. I d’allà me’n vaig tornar a Veneçuela. Vaig passar alguns anys als Estats Units, però mai m’hi vaig voler quedar a treballar…
Per què?
Jo vaig nàixer sempre voltat de la idea de Veneçuela. El que es parlava a casa meva mentre creixia era Veneçuela en totes les seves facetes, la cultura, la terra… El meu avi era pagès, enginyer agrònom, i parlàvem de les terres, els arbres… El meu pare es va dedicar a l’educació de veneçolans. Parlàvem del capital humà, de l’educació, d’on veníem. El meu besavi va ser pres polític per catorze anys, el meu avi va viure a l’exili disset anys… Parlàvem de Veneçuela i per a mi sempre va ser una passió. Veneçuela sempre va ser la meva passió.
És escollit alcalde de Chacao del 2000 al 2008 i aquesta és la seua primera formació política pràctica…
La meva formació en gestió pública, sí. Abans havia treballat com a economista en la indústria petroliera. Quan arriba Hugo Chávez al poder em presento a l’Assemblea Constituent, que va ser el principi de la fi de la democràcia veneçolana. Entre altres coses, per detalls com que el sistema electoral va passar a ser majoritari. Chávez, amb el 54 per cent dels volts, es va endur el 95 per cent dels escons. Jo en vaig quedar fora, vaig muntar un moviment, conjuntament amb altres joves, i vaig guanyar l’alcaldia de Chacao totalment contra les previsions, fora de la caixa. Tenia el 2 o el 3 per cent d’intenció de vot quan va començar la campanya i la vaig plantejar com un porta a porta, parlant amb la gent al carrer. En aquell moment tenia 28 anys i vaig muntar un equip extraordinari. Amb gent molt compromesa, molt formada.
Vam transformar aquella part de la ciutat. Caracas és dividida en cinc municipis. Chacao és el del centre. Hi vam fer de tot. Recordo haver vingut a Barcelona com a alcalde en els meus primers anys. En aquell moment Barcelona era la ciutat referent per la gestió pública, per la gestió municipal. Els espais públics, la qüestió del transport… En tots aquests temes nosaltres vam fer grans coses. De tot el que he fet l’experiència com a alcalde va ser molt gratificant, perquè dibuixes una visió, juntament amb els veïns, amb la gent, i veure-la feta realitat és la gratificació més gran que puguis tenir com a servidor públic. Vam fer l’espai més segur de la ciutat, quan Caracas era la ciutat més perillosa del món. Vam fer reformes fiscals que vam permetre que recaptàrem més cobrant menys impostos. Vam aconseguir fer un mercat municipal, un teatre municipal… Vam donar molta importància a la cultura. Vam fer trobades de totes les manifestacions culturals de Veneçuela, que es van centrar al nostre municipi…
Tot això va fer que Hugo Chávez començara a considerar-lo un personatge perillós.
Sí, clar. Allà va començar la persecució. Allò que en qualsevol país democràtic és el camí per continuar ascendint, d’acord amb la teva trajectòria, per a mi es va convertir en el principi d’una seqüència d’atacs que no s’ha aturat avui dia.
Com definiria ara Hugo Chávez?
Com un populista extremista que va destruir Veneçuela.
Què passa a Veneçuela perquè Chávez puga arribar on va arribar?
Moltes coses. M’has demanat respostes concises i te’n faré un resum curt. Abans de l’arribada d’Hugo Chávez hi va haver quatre cops al sistema. El primer en el 83, quan es va devaluar la moneda. Aquell va ser el cop econòmic. El principi de la fi de la prosperitat a Veneçuela, que venia de trenta anys d’un cicle molt pròsper. El segon cop va ser social. En l’any 89 una manifestació popular molt gran va ser reprimida. Hi va haver centenars, si no milers, de persones assassinades. El tercer va ser militar. Hugo Chávez fa un cop militar. I el quart va ser institucional, quan trauen el president electe Carlos Andrés Pérez. Amb aquests diferents moments es pot dibuixar la caiguda del sistema democràtic.
Cal dir també que el sistema no va tenir la capacitat de fer les reformes necessàries: democratitzar els partits, injectar espais de participació en els diferents àmbits de la societat… També cal destacar la responsabilitat dels mitjans de comunicació. En aquell moment no hi havia xarxes socials. Tots els mitjans tenen un pes específic i llavors a Veneçuela hi havia dos o tres canals de televisió que eren bastant antisistema. Tot això va generar un brou de cultiu, paradoxalment en un moment en què el país entrava en el que podia haver estat l’inici d’un cicle històric de prosperitat bestial. I en aquell moment arriba Hugo Chávez amb una oferta de venjança, i així porten 27 anys.
Per què l’Amèrica Llatina és un continent fracassat? Per què els estats pendolen entre dictadures d’extrema dreta a extrema esquerra? Per què és un continent tan convuls?
És un continent convuls, però jo no en diria fracassat. És una paraula massa forta per a definir-lo.
Dic jo…
Tu dius i jo et responc. Hi ha hagut governants que han fet que els països pateixin, però dir que els països són per ells mateixos un fracàs… Jo no arribaria a dir això.
Econòmicament, socialment, Argentina, Veneçuela, Mèxic, què són?
Són països que, en primer lloc, no tenen una base institucional sòlida. Això és el que hem vist a Veneçuela i s’ha vist en altres parts d’Amèrica Llatina. Com que no tenen aquesta base sòlida, els vents que venen d’un extrem o un altre debiliten molt la societat. I sobretot, debiliten molt la prospectiva endavant, allò que s’ha de construir.
Com a fenomen, com a concepte, com definiria la Revolució Bolivariana?
Un engany. Un engany als veneçolans. Se’ls va oferir participació, prosperitat, benestar, democràcia, respecte als drets… i va acabar convertint-se en la pitjor desgràcia que ha tingut Veneçuela en la seva història republicana. I no ho dic amb hipèrbole. Ho dic comparant-ho amb qualsevol altre moment històric que hagi tingut Veneçuela, que avui es reflecteix en un terç de la població expulsat del país. Un terç de la població. Deu milions de persones. Que avui es reflecteix també en una crisi humanitària tremenda. Que avui es reflecteix, si ho volem veure en xifres, en una caiguda del PIB per càpita de 15.000 dòlars, que va tenir fa uns dotze anys, a menys de 1.500 dòlars. I puc continuar donant-te’n exemples. Que avui s’expressa en un país que té les majors reserves de petroli, el major potencial energètic de la regió, i en qualsevol racó del país no hi ha electricitat o no hi ha aigua potable.
És a dir, Veneçuela és un país que va col·lapsar i que va col·lapsar per un sistema que va vendre una ideologia, però que el que va fer va ser capturar les institucions per perpetrar allò que passa sovint en aquests casos: lucrar una nova elit que es va fer híper rica amb un procés d’híper corrupció.
Per què l’exèrcit, que a l’Amèrica Llatina sempre ha propiciat els colps de l’extrema dreta, de sobte fa costat a un d’extrema esquerra?
Veneçuela ni tan sols ha tingut una expressió de dretes. En els darrers quaranta anys la política a Veneçuela es movia entre allò socialcristià i allò socialdemòcrata, però sempre va ser un país, per la nostra condició petroliera, amb un biaix molt estatista. Crec que tot això que ens ha passat ens permet a nosaltres podem plantejar-nos el país fora d’aquesta visió tan pesada de l’estatisme històric que hem tingut, en el control de les economies, el control de les institucions…
A vostè el poden acusar de…
De moltes coses…
Sí, però, sobretot, el poden acusar de fer de quinta columna dels Estats Units, una persona controlada des de Washington…
No. Jo soc una persona que em vaig educar als Estats Units. Crec que els Estats Units són un gran país. Crec que hi ha molt per a aprendre’n. Històricament, hem d’aprendre del que significa l’experiment de la democràcia allà, que ha passat per moments de prosperitat i per moments de tensió política, com els que poden tenir ara. Els conec molt bé, els Estats Units. M’hi relaciono molt bé, amb els Estats Units, però jo soc veneçolà.
Vostè és un polític privilegiat per a l’establishment dels Estats Units? És l’esperança blanca d’instàncies polítiques o econòmiques nord-americanes?
No hi ha aquesta proposta ni cap a mi ni cap a ningú en particular. El que espero és que els Estats Units, que avui, molt més que en qualsevol altre moment de la història de Veneçuela, tenen un pes molt significatiu sobre el que és el destí del país, donin prioritat a la democratització, a la institucionalització.
Veneçuela ha passat en els darrers cinc mesos de ser un país tutelat per la Xina, Rússia, Iran, els narcos de Mèxic, els narcos de Colòmbia, Hezbol·là… Res d’això és hipèrbole! Res d’això és exageració! Et podria descriure el nivell d’influència que té cadascun d’aquests països, cadascun d’aquests grups de crim organitzat, sobre Veneçuela… Hem passat d’aquesta tutela a una altra que exerceix els Estats Units obertament. Això és una realitat.
Hem passat d’una tutela de l’eix autocràtic, corrupte, de l’eix del mal, a una tutela per part dels Estats Units. Tu els preguntes als veneçolans què s’estimen més, quina mena de tutela volen, i et respondran que s’estimen més la dels Estats Units. Però si la pregunta és: “Vostès què s’estimen més, ser un país tutelat o ser un país sobirà?”, la resposta serà: “Volem ser un país sobirà”. Ara, aquesta sobirania es construeix. Aquesta sobirania s’ha de construir des de l’aspecte més elemental del que és sobirania, que és la gent. I això només es pot donar a través d’un procés electoral que sigui respectat per tothom, que sigui transparent. Aquesta és la sobirania que ens va ser arrabassada l’any 24 quan vam guanyar les eleccions i Nicolás Maduro ens la va robar.
Per què totes aquestes forces de l’eix del mal es resignen a perdre la tutela de Veneçuela i que se la queden els Estats Units?
La voluntat de qui ara ocupa el poder a Veneçuela és alinear-se amb els Estats Units. Ho diuen clarament. Són les declaracions que ha fet Delcy Rodríguez. Aquests països han entès que hi ha una prioritat als Estats Units de tenir una presència i una influència allà. Cada país deu estar traient-ne els propis comptes…
No acabe d’entendre que no hagen reaccionat d’una manera o una altra…
Això deu tenir a veure, entre altres coses, perquè aquells altres països també són immersos en els propis conflictes. Rússia és immersa en el seu conflicte amb Ucraïna; Iran, ja saben què li passa ara mateix, i la Xina exerceix una influència distinta. La influència xinesa arriba per la via econòmica, diplomàtica i financera, no política ni militar…
Per què el segrest de Nicolás Maduro?
Jo no el qualifico de segrest. És la captura d’un criminal.
Els Estats Units no es dediquen a capturar criminals arreu del món… Trump decideix capturar Maduro només per tallar el pas de droga al seu país?
Entre altres coses, però també perquè Veneçuela és un país que, sota la influència de tots els actors que he comentat, representava una amenaça real per a la seguretat dels Estats Units. Això és una realitat. No només el que era el tràfic de cocaïna, que passava per Veneçuela des de Colòmbia, sinó la presència de distints grups irregulars, incloent-hi Hezbol·là, que de fa molts anys estan a Veneçuela.
Ho repetiré: res del que et dic és una exageració. Fa molt de temps que ho estem advertint. Moltes vegades quan jo tenia entrevistes com aquesta que fem ara els periodistes alçaven les celles i deien: “No. És que tu m’estàs exagerant”. Hezbol·là, a Veneçuela, els russos exercint-hi influència, a Veneçuela, el Grup Wagner, a Veneçuela… Sí. Tot això és cert. Tot això ha passat. En un país que va ser capturat per una estructura de crim organitzat, mafiosa, vinculada amb les màfies de la resta del planeta, i va fer del territori i les seves institucions el pati de darrere per als seus negocis.
Per què el segrest de Trump no acaba amb un canvi de règim?
Tu continues insistint que és un segrest. És la captura d’un criminal.
D’acord. Per què aquesta captura no acaba amb un canvi de règim i Trump arriba fins al final?
La nostra aspiració és que hi hagi una transició a la democràcia. Jo vaig estar set anys pres per això. Vaig fer una vaga de 28 dies demanant eleccions. Tinc companys que he soterrat en aquesta lluita per tenir eleccions. Per a la gent que viu en un país democràtic unes eleccions és una cosa que s’esdevé cada cert temps i que no té més impacte. Per a nosaltres ha estat el nord, la nostra lluita. Hem estat disposats a perdre la llibertat i fins la vida perquè els veneçolans exercim la nostra sobirania amb plenitud després de les eleccions, però la decisió dels Estats Units, posterior a la captura de Maduro, ha estat fer una transició des de dins.
Crec que han fet això principalment per la pròpia experiència. Els Estats Units han patit dues experiències molt traumàtiques després d’haver obtingut victòries militars que han acabat en derrotes polítiques, socials i econòmiques. Principalment, en el cas de l’Iraq. A l’Iraq van entrar i en dos mesos van obtenir una victòria militar, però les conseqüències que se’n van derivar van ser tremendes. En l’aspecte polític no hi havia qui prengués la llum. Van haver d’encarregar-se de tota l’estructura de l’Estat. En l’àmbit de la seguretat van desmantellar la Guàrdia Republicana i això va donar origen a l’ISIS. I en l’econòmic van gastar tres trilions de dòlars… Crec que això ha pesat molt sobre el que es podia fer a Veneçuela.
Qui els garanteix que hi haurà una transició democràtica?
Jo estic totalment d’acord amb la captura de Maduro. Al cent per cent.
I després?
Estic d’acord que els Estats Units hi tinguin una presència i puguin ajudar a conduir aquest procés perquè culmini amb una transició a la democràcia. Crec que és inevitable. Crec que és una qüestió de temps i de condicions…
Paga la pena esperar que això passe?
No és només esperar. És també construir-ne els camins. No és asseure’s a esperar, sinó construir els camins que garanteixin estabilitat política, que donin certeses a futur. Certeses en l’àmbit polític, en l’àmbit programàtic, de les capacitats…
I vostè és optimista en tot aquest procés?
Sempre.
Els chavisme es pot debilitar tant, de manera que la transició a la democràcia siga un fet?
Jo crec que la transició a la democràcia a Veneçuela és inevitable. No m’atreveixo a dir-te quan serà, perquè són molts els factors que hi influeixen i alguns són externs. Crec, per exemple, que la guerra a l’Iran hi influeix, per distintes raons. Però soc optimista per dues raons. La primera i més important és perquè és el que volem els veneçolans. I això no es pot soterrar. Si cal reconèixer una cosa al poble de Veneçuela, és que mai ha descansat en aquesta lluita durant 26 anys. Quan s’escrigui la història de Veneçuela d’aquí a un temps serà la d’un poble que mai es va rendir. No vull fer comparacions específiques amb uns altres països, però n’hi ha en què l’oposició a les dictadures per distintes raons no es va saber mantenir viva, ni va saber canviar d’estratègia, ni va saber mantenir-se al llarg del temps. Amb encerts i amb errors, però el que sí que és cert és que aquí tu segurament vas rebre una notícia o segurament vas escriure un article sobre Veneçuela cada tres anys perquè alguna cosa hi passava… Manifestacions, eleccions, vam aconseguir el reconeixement i la victòria a l’Assemblea Nacional, vam aconseguir que molts països no reconeguessin Nicolás Maduro com a legítim…
Però vostè encara no hi pot tornar…
Jo vaig fer una declaració abans que no capturessin Maduro dient el que t’he dit avui a tu. Que estic d’acord amb el fet que hi hagi pressió per a la seva substitució. La resposta del règim va ser que van anar a casa meva, l’única propietat que tinc, que està a nom de la meva dona, la van saquejar, la van assolar, van matar els meus gossos i la setmana passada hi van inaugurar un centre de salut per a la tercera edat. Aquella casa és a tres quadres de la casa de Delcy Rodríguez. Això és Veneçuela avui. Això és un exemple personal, propi, però que projecta què vol dir encara avui l’arbitrarietat, la manca d’estat de dret i de respecte pels drets humans.
I encara així, vostè és optimista…
I encara així, soc optimista, clar…
Què opina de Trump?
Què opino de Trump? Crec que per a Veneçuela Trump ha estat l’únic president dels Estats Units que ha pres la decisió d’anar més enllà de les paraules. I això nosaltres ho agraïm.
I què opina de l’esclat de populisme al món que, amb aparença democràtica, com Trump, o amb aparença gens democràtica, com Putin, ha pres el poder en les principals potències?
Hem de fer una reflexió molt profunda sobre el fracàs de la democràcia. Aquesta gent no arriba sola. Totes aquestes expressions, sobretot als espais democràtics, tenen a veure amb la incapacitat de la democràcia per a donar respostes a les grans majories. Aquesta és la pregunta de fons que cal fer-se. No només com hi arriben electoralment. Electoralment hi arriben per un fet fàctic, que és que la gent està desencantada. Això es relaciona amb molts factors. Amb la incapacitat de respondre als grans problemes que tenen les grans majories. I amb les comunicacions, que és el teu àmbit. El nihilisme comunicacional a què avui estem exposats permet que no hi hagi més responsabilitat, més reflexió, sinó que hi hagi més aviat impulsos emocionals.
Com es pot combatre tot això?
No tinc una resposta a aquesta pregunta, però crec que cal repensar com la democràcia com a tal es torna a convertir en un sistema atractiu i de solucions. Ha de ser així. Això és així per a Espanya, per a Europa i per a qualsevol país del món. En un moment de crisi del sistema, cal replantejar-se com els ciutadans s’hi vinculen i el defensen com el millor sistema per als propis interessos. Si no, la democràcia té els anys comptats. Ja està passant. En els darrers vint anys hi ha hagut una caiguda consecutiva, any rere any, de la democràcia al món. Fa quinze anys el 42 per cent de la població al món vivia en autocràcia. Avui és el 76 per cent. Si això ho projectem, potser que en deu o quinze anys només serà el 5 per cent de la població del món que viurà en una societat plenament democràtica, lliure i respectuosa amb un estat de dret.
Això és el que vostè vol per a Veneçuela…
Jo vull per a Veneçuela un país democràtic, pròsper, respectuós amb l’estat de dret, amb oportunitats per a tothom. No vull per a Veneçuela la repetició de l’estatisme del segle XX. Vull per a Veneçuela un estat eficaç, transparent, que es dediqui a fer el que li correspon i que deixi a la societat fer el que pugui fer.
Els Estats Units de Trump no poden arribar a ser un obstacle en aquesta intenció?
Crec que els Estats Units ha de ser i serà el nostre més gran aliat en aquesta intenció.
Tem per la seua vida?
He viscut situacions dures fins i tot fora de Veneçuela.
Manté relació amb María Corina Machado?
Sí, és clar.
Poden arribar a acords polítics?
Ho hem fet.
Quin és aquest acord?
Que s’obri una comporta per a la recuperació de la democràcia a Veneçuela.
I després?
Després, aconseguir que hi hagi pluralitat de partits, de política, que hi hagi una democràcia on el ciutadà tingui on triar.
S’hi veu com a president?
Jo em veig com un veneçolà volent tornar al meu país. Aquesta és la meva prioritat. He après a situar les expectatives de manera molt concreta. La meva expectativa molt concreta avui és poder tornar-hi. Avui ni tan sols hi tinc casa, me la van destruir, em van matar els meus animals, em van traure la nacionalitat… Per això vaig haver de recórrer a Espanya, perquè em donés la nacionalitat espanyola, i li estic molt agraït. He estat el primer cas en la història de Veneçuela d’algú a qui han tret el seu dret natural a tenir la nacionalitat.
Fa quant de temps que viu a Madrid?
Hi visc de fa cinc anys.
I com veu la política espanyola?
Veig la política espanyola amb la tensió natural que hi ha, però hi veig un país democràtic. Venint d’on vinc i amb l’experiència que tinc…
Venim d’on ve, qualsevol cosa podria semblar plenament democràtica…
Però tu em demanes com ho veig jo. Quan veig un debat parlamentari, el veig amb una sana enveja. Jo voldria que nosaltres poguéssim tenir debats parlamentaris així. Que els partits minoritaris es poguessin expressar allà com s’expressen aquí. Jo voldria a Veneçuela un poder judicial autònom, com el d’aquí. Entenc les crítiques que li puguin fer els uns i els altres. [Faig cara d’escepticisme]. Entenc ara mateix la cara que posa vostè. Cada ciutadà té la seva opinió, però quan tu compares d’on venim nosaltres amb l’opinió que vostè pot tenir sobre un jutge que el disgusta…
A Espanya no és això. És molt més que això…
Bé, jo no tinc l’experiència que tu tens, però jo sí que hi veig un estat funcionant. Hi veig un sistema de seguretat social que funciona. Hi veig uns servidors públics compromesos, hi veig policies, treballadors de la salut, compromesos i amb una vocació de servei públic, hi veig un país on funciona el transport públic, amb els seus problemes, sí. Tu diràs: “Hi ha hagut un xoc de trens”, però…
Jo dic que el servei de rodalies a Catalunya és un desastre…
Però tu em preguntes a mi com ho veig jo. Veig un país amb una oportunitat tremenda i tant de bo que tots els espanyols i els llatinoamericans entenguem que Espanya i l’Amèrica Llatina hem de ser un bloc. Un bloc econòmic, un bloc cultural, un bloc que ens permeti unificar-nos molt més del que s’ha fet. Això s’ha quedat en promeses buides durant dècades i no hem vist el nostre potencial. Jo veig aquest potencial avui en la migració llatinoamericana a Madrid. Una migració que va des dels obrers als amos de bancs. Una migració que s’integra a Espanya de manera natural.
Quin tipus de veneçolà emigra a Madrid?
Tothom! Des dels treballadors de la construcció fins als amos dels bancs. Tothom. La majoria és gent comú, gent jove…
Madrid avui dia és Caracas?
No. No és Caracas. Fixa’t que jo avui a Madrid puc recollir gent dels vint-i-quatre estats veneçolans.
Madrid és veneçolana?
Madrid té trets veneçolans. Però ho has d’entendre més. Els ventres que estan parint avui a Espanya són llatinoamericans. Això és una realitat. La migració llatinoamericana d’alguna manera està permetent que Espanya no entri en la crisi demogràfica en què estan entrant altres països europeus. I això és part del que s’ha d’entendre. És part de la nostra naturalesa. Jo soc el que soc. Jo soc mestís i em dic Leopoldo Eduardo López Mendoza Gil. Mira d’on vinc jo. [Riu]. Jo vinc d’aquí. I no cal dir que vinc d’allà. El nostre plat nacional es diu hallaca. Ens el mengem cada desembre. Els ingredients que fiquem dins aquesta hallaca són els ingredients que venen d’allà i d’aquí. Quan jo era a Veneçuela deia: “Els ingredients que venen d’Espanya”. Avui dic: “Els ingredients que venen de Veneçuela”.
Hi ha un llarg conflicte diplomàtic entre Mèxic i Espanya perquè el govern mexicà reclama que Espanya demane disculpes per totes les calamitats de la colonització…
Aquesta és una narrativa que s’utilitza per a crear tensions polítiques i divisió. Cal entendre els processos històrics, que són com són. Els actors van ser els que van ser. El mestissatge va ser el que va ser. I les realitats són les que són. Jo no soc amic de les posicions des del victimisme. Sé que el victimisme moltes vegades dona rèdit polític. En la part personal he estat víctima de tot el que et puguis imaginar. He estat pres, he patit intents d’homicidi, m’han segrestat, m’han inhabilitat, m’han tret la nacionalitat, casa meva, però no m’assumeixo com a víctima. Això són narratives des del victimisme.
Coneix el cas català?
El conec una mica.
Un país com el català hauria de tenir dret a l’autodeterminació?
Crec que Catalunya és dins Espanya i hauria de tenir un futur dins Espanya.
I si la majoria dels catalans, del seu parlament, com de fet ha passat, volen decidir el seu futur en un referèndum… Entén aquesta reclamació?
Entenc que això no és permès per la Constitució espanyola…
Perquè no reconeix aquest dret. No és un text sagrat.
Crec que si això es planteja, és el principi que es fracturi Espanya. Comencem per aquí i després vindrà el País Basc, Galícia…
Li semblaria molt greu que es fracturara Espanya?
Crec que tots perdrien, sincerament. Crec que la unitat d’Espanya fa que tots puguin estar millor. Però aquí em fico en aigües profundes. [Riu]. Perquè tu em preguntes. Jo soc respectuós en aquests temes. Ara, jo crec que en un escenari de fractura a Espanya tots perdrien. Segur que sí. Perdrien davant Europa, perdrien davant les economies mundials, perdrien davant el propi talent. Perdrien fins i tot la possibilitat de tenir un equip guanyador al Mundial… Respectuosament, crec això.
I si la majoria dels catalans decideixen que es volen perdre tot això?
Ja ha passat en el 17, no?
Sí. Un intent de convocar un referèndum, amb majoria parlamentària independentista, que va acabar amb presons i exilis… No és just que un parlament on hi ha una majoria independentista i demana un referèndum el puga convocar? Això ha passat a Escòcia i al Quebec.
Crec el que t’he dit adés. Hi ha una preeminència de la nació. Jo veig això fins i tot projectat al meu país. Hi ha regions del país que podrien fer també una proposta independentista. Aquest camí et porta a l’atomització de països sencers…
Això és roín?
En un escenari de fractura, tothom perdria. Però et dic de nou que no és aquest el tema sobre el qual tinc l’opinió… Respecto les opinions dels uns i dels altres, però jo crec en una Espanya unificada.
Quan pensa tornar a Veneçuela?
Tan aviat com pugui. Voldria tornar-hi enguany.
