Just després del referèndum per la independència del Primer d’Octubre del 2017, Catalunya ocupava la premsa internacional. Fins i tot, la satírica. La memòria recorda la famosa portada de la revista satírica Charlie Hebdo. Una vinyeta amb tres persones encaputxades i armades darrere una taula amb el cap de moro cors, i un missatge: “Exigim una negociació”. El titular de portada, punyent: “Els catalans, més ximples que els corsos”.
La revista, a més, publicava un editorial duríssim contra les intencions de l’independentisme català de constituir un nou Estat. De fet, acusava els catalans d’estar motivats pel dèficit fiscal i hi afegia qüestions identitàries que identificava amb els nacionalistes d’estats europeus. Fins i tot, assegurava que la llengua catalana ja estava normalitzada dins la societat. La contundència del títol, que comparava els dos moviments sobiranistes, no és proporcional a la diferència que existeix entre l’independentisme cors i el català. La llengua, possiblement, en seria la prova més evident.
L’handbol català a l’illa
En Pau Villòria és un català que exerceix com a tal i viu a Còrsega des de fa quatre anys. És jugador professional d’handbol en un club històric de l’illa, el GCFA Handball. Un equip que vesteix també blaugrana. També fa classe en una escola pública mentre acaba la seva llicenciatura. Un tipus perspicaç, simpàtic i molt hàbil que s’ha adaptat a l’illa perfectament. Explica que hi ha tòpics que ho són, però no ho són tant, com presenten Goscinny i Uderzo a Astèrix a Còrsega. Però emfatitza la famosa “hospitalitat corsa” que l’ha acollit en la seva vida esportiva. “Són molt seus, és molt diferent a Catalunya, al capdavall, els corsos fan la seva vida… recorda que no hi ha cap McDonalds a l’illa…”, ironitza.
En Pau admet la normalitat de l’independentisme cors i com evita cap mena de símbol públic que faci reconeixible l’opció política públicament. En Saldu, un independentista cors amb barret de llana de casquet i nas quadrat reconeix aquesta desconfiança pública, que explica amb una veu profunda des de la barra de l’Snack l’Escarp, a tocar del port d’Ajaccio, on cita les seves trobades. “Només porto això”, mentre amb el dit assenyala la matrícula del seu BMW on ha tapat la F, amb un adhesiu del cap de moro que simbolitza Còrsega. A Catalunya li costaria 200 euros. “Aquí, pobre del gendarme que em digui res”, adverteix amb una cella aixecada.
L’estrany gendarme que enraonava català
A qui segurament no li faria cap gràcia el tuneig de la matrícula d’en Saldu seria a en Philippe, un gendarme nascut a Catalunya que presta serveis a l’illa. La topada amb en Philippe va ser força curiosa. Una dotzena de gendarmes esperaven just a la sortida dels vehicles del ferri que va atracar al port L’Ìsula (Île Rousse, en francès) diumenge al migdia. No van aturar ningú del vaixell de Corsica. Només un sol vehicle, que tenia matrícula espanyola: el d’aquest periodista. “Bon dia!”, va dir en Philippe en un català meticulós però afrancesat. Una sorpresa que se’m dirigís en català just abaixar la finestreta, abans que pogués obrir la boca, ni tan sols saludar. Immediatament, la resta de gendarmes van envoltar el vehicle i, per primer cop a la meva vida, vaig sentir el que els periodistes del trànsit anomenen “efecte tafaner”.
El gendarme va explicar que és català, nascut a la Cerdanya. I va ser l’inici d’una conversa un pèl estrambòtica. La seqüència va ser ensenyar la documentació, sortir del vehicle, obrir el portamaletes i respondre a un concís interrogatori. “Com és que ve a l’illa?”, va demanar. “A treballar!”, va ser la rèplica. “I de quin treball es tracta?”, va continuar. “Soc periodista”, va ser la resposta. “Ah, ho pot acreditar?”, va insistir. “I tant”, vaig respondre tot mostrant-li el carnet de premsa”. “I com és que entra a l’illa per aquí?”, va qüestionar. “No sé, parli amb la tresorera del diari, segur que ho va fer pel preu, és molt catalana, ja m’entén…”, vaig ironitzar. La resposta no li va fer gaire gràcia i va raonar-la a un altre gendarme més gran d’edat que s’ho mirava tot des de certa distància. Finalment, en Philippe va fer la pregunta que tenia ganes de fer: “Sou aquí pels independentistes, oi?”, en referència al cas de la mort d’Yvan Colonna i les repercussions polítiques i fins i tot aldarulls al carrer. La meva cara va ser la resposta i la seva de certa alegria en constatar que la seva intuïció no havia fallat.
Independentistes que parlen francès entre ells
Un policia francès enraonant en català a Còrsega. Un fet curiosíssim si es té present, per exemple, que una de les qüestions que més va sorprendre en Pau Villòria és que la llengua corsa no està normalitzada. I no li falta raó. L’Esteban, un activista reconegut de Còrsega, admet que en ciutats com Ajaccio o Bastia els mateixos independentistes parlen francès entre ells. Tot i que la versió francesa dels rètols de carretera apareixen sovint esborrats. La llengua és, per a l’Estat francès, un element molt incòmode. La darrera proposta de reforma de la llei de llengües regional n’ha estat un exemple que ha posat en alerta la Catalunya Nord o la Bretanya.
Enveja per la que creuen que és la situació del català
Segons el sobiranisme cors, el reconeixement d’un estatus especial de la llengua corsa seria reconèixer l’existència d’un poble que es diferencia del poble francès. D’aquí que es mantingui a l’escola amb un nivell mínim i que la seva protecció depengui de la militància corsa. En aquest sentit, activistes corsos no amaguen certa enveja amb l’estatus que té el català a l’Estat espanyol, on interpreten que és una llengua de ple dret i reconeguda a la Constitució. Tampoc no amaguen la seva perplexitat quan coneixen més detalls sobre la realitat sociolingüística catalana. Però fa la sensació que ja els agradaria plorar amb ulls catalans. En tot cas, la visió de Charlie Hebdo mostra que els dos independentismes estan en fases diferents i tenen motius diferents.
