Toni Soler ha acudit a El búnquer de Catalunya Ràdio per primera vegada i el resultat no ha defraudat. El presentador ha entrat trepitjant fort, ja que des del principi ha deixat clar que li agrada molt sentir-se estimat: “Els aplaudiments em treuen el costat feixista. M’encanta l’aclamació popular i ser aplaudit“, ha dit tot fent gala del seu particular sentit de l’humor.
Entre els titulars que ha deixat anar en aquesta conversa divertida amb els companys? Per exemple, quina és una de les seves fòbies més estranyes. Què és el que no suporta? Sorprenentment, les arracades: “Les arracades, en general, em costen… i si es belluguen, ja m’esgarrifo. Aquestes típiques de pija del Círculo Ecuestre que duen perles i brillantet no les suporto, de debò. Passaria de llarg si veiés una noia que estigui molt bé despullada al meu llit si veig que duu això a les orelles”.
I aquesta no és una mania recent, sinó que ve de llarg: “Quan treballava a l’Avui fa bastants dècades, no hi havia un ordinador per persona. L’havia de compartir amb una companya que duia unes arracades sempre grans i espectaculars. I quan ella anava al lavabo, les deixava a sobre del teclat com si fos un talismà perquè jo no li agafés el teclat. Ella sabia que no les agafaria perquè em fan fàstic“.
No li agrada que el seu fill també en dugui una, és clar: “Duu una arracada brillant d’aquestes com els futbolistes de Leganés. Així que aprofito des d’aquí per dir-li que la seva herència perilla per culpa d’aquest punt quillo”. I com justifica aquesta dèria? Creu que el problema és que se les imagina sempre “envoltades del greix que hi ha a les orelles”. La cosa arriba a un punt en què si veu que algú se les treu, sempre pensa que les han de desinfectar.
Toni Soler revela quin és el títol acadèmic més estrany que té
Per una altra banda, Toni Soler també ha confessat que a casa té un diploma una mica estrambòtic. Quan era jove, ningú no deia que volia dedicar-se a escriure guions d’humor perquè no se sabia que podies guanyar-te la vida així. Què va fer? Pensar que podia treballar com a dibuixant de còmics o tires d’humor: “El títol especifica que soc dibujante de chistes i m’acredita amb un notable”.
“Els meus pares no sé què devien pensar sobre mi… Jo era lector de còmics i m’agradava, però sempre he estat molt maldestre. Els meus còmics no m’aportaven molta feina perquè no eren gran cosa, però m’agradava l’humor i feia el que bonament podia”, ha explicat.
La vida li ha anat molt bé, tenint en compte que assegura que mai no li ha faltat la feina. Va haver-hi un moment en què va pensar-se que li agradaria ser president d’un club esportiu com el Barça o La Penya, però ara ho descarta totalment: “El problema és que quan perden, em poso de molt mal humor. Soc massa forofo i no puc guardar prou distància per viure amb això”. A més a més, que pensar que de tant en tant hauria de menjar amb les directives d’altres equips com El Getafe diu que li faria molta mandra.
