Rosa López ha tornat al seu poble gràcies a un programa de La Sexta. Albert Espinosa ha volgut acompanyar-la en el recorregut que feia des de casa fins a l’escola, un trajecte en el qual la guanyadora d’Operación Triunfo s’ha sincerat sobre diferents aspectes de la seva vida. L’artista ha trepitjat les aules i el pati de l’escola en què va començar a plantejar-se que volia dedicar-se a la música.
De la seva infància té records molt bons, diu, però també de dolents. Sobretot aquells que tenen a veure amb els problemes de pes que va experimentar des que era jove: “Sempre m’asfixiava quan feia esport. Amb 16 anys ja pesava 80 kg i quan vaig entrar a OT, més de 110 kg. Quan era petita m’atabalava perquè veia que tothom podia córrer aixecant les seves potetes i per a mi, allò era tot un món. Les classes d’educació física eren terribles per a mi i això ho tinc gravat a foc”.
Una de les anècdotes que recorda amb més gràcia té com a escenari el menjador de l’escola: “Un dia en el menjador, algú em va llançar una cosa a la cara i jo, que estava farta, vaig anar cap allà i li vaig refregar el menjar per tota la cara. Com a les pel·lícules. Va ser un moment que em va fer por perquè el noi que m’assetjava va repetir curs diverses vegades i era més gran. Em va dir que l’esperés fora i jo estava molt espantada, vaig desitjar que arribés el meu germà Octavio per sentir-me segura”.
Rosa López torna al seu poble i demana perdó per haver renegat d’ell a OT
Tenir sobrepès feia que li fos complicat trobar roba que li quedés bé: “Era molt complicat… Pensa que tenia una talla 56 de pantaló i ara estic en una 38 o 40! És molt fort. Aquell era un patiment gratuït perquè arribava a una botiga i no podia comprar roba de la meva edat, havia de vestir com una dona gran. Al final no podia comprar res perquè no m’anaven les talles o la roba era molt cara”.
Quan Rosa López va presentar-se al càsting d’Operación Triunfo, reconeix que va mentir en diversos aspectes. Un d’ells, per exemple, va ser mentir sobre el nom del seu poble: “Vaig dir que era d’Armilla, que parlava anglès, que tocava el piano… Tot molt idíl·lic quan, en realitat, no tenia res a veure amb allò. M’encanta que ara estiguem aquí perquè així si moro, ja moriré tranquil·la, vull que la gent sàpiga d’on vinc. Jo lluitava pel somni que va començar aquí i, per això, vaig mentir, volia ajudar la meva gent”, reconeix tot fent referència a l’espina que tenia clava per haver renegat del seu poble en aquell moment.
