Manu Tenorio mai no ha ocultat que era difícil l’accés directe a la fama que aportava Operación Triunfo. Ell va formar part de la primera fornada, la més exitosa, i encara avui dia es parla d’ell com exconcursant del programa de TVE. Acaba d’estrenar un single i això li dona ales per fer promoció per diferents mitjans de comunicació, que s’interessen sobre l’evolució que ha experimentat en aquests 22 anys. Ara bé, el més interessant del que ha dit té a veure, precisament, amb els problemes psicològics que li ha causat fer-se conegut d’un dia per l’altre.
“Ser concursant de la primera edició va suposar en mi un gir de 180 graus, un gir radical i una explosió de popularitat a un nivell molt alt que em va arribar en molt poc temps. Antigament, un artista treia el seu primer disc i la fama arribava progressivament. En el nostre cas, tot va ser fulminant. El que necessitàvem realment era que ens ajudessin a gestionar tota aquella popularitat, perquè cap de nosaltres no estava preparat per assumir aquella pressió. A mi em va afectar perquè la finalitat que buscava no era ser famós, sinó ser cantant i artista. Volia fer una carrera, una cosa molt diferent”, confessa a la revista Diez Minutos.
Manu Tenorio agraeix l’estabilitat i ajuda que ha rebut de la seva dona
Sembla, per les seves paraules, que des de la cadena no els van ajudar gaire i ell va haver de buscar l’ajuda per la seva banda. Ara, vist en perspectiva, considera que va poder superar aquell tràngol gràcies a la seva dona. La periodista Silvia Casas l’hauria ajudat a mantenir els peus a terra: “Jo era jove i sense experiència, m’aturaven pel carrer… però no em penedeixo de com vaig actuar. Vaig tenir sort de trobar la meva dona, una persona estable que coneixia aquest món perquè és periodista i té molt de talent. Sempre ha estat al meu costat i m’ha ajudat a mantenir l’estabilitat. Una companya que no estigui a l’altura de la teva feina pot arruïnar-te o enfonsar la teva carrera”.
No tot ha estat de color de rosa per a ell des que sortís de l’Acadèmia. De fet, assegura que va travessar una època en què les discogràfiques no volien ni sentir a parlar d’ell: “Era el no pel no. Jo sempre he estat molt tossut i conscient de què volia fer, així que vaig fer-me independent i vaig aprendre a gestionar-ho jo tot sol”.
